Vull esbossar algunes reflexions en ocasió d’un article del company Juan José Freijo a la revista Platea Magazine, que podeu llegir aquí, sobre el dilema d’aplaudir o no entre moviments de les obres, que sorgí recentment en ocasió dels Proms de Londres.
Darrerament s’ha instaurat la tendència, entre els directors artístics, programadors i gestors culturals de considerar el fet d’aplaudir quan tradicionalment no “tocava” un acte de democratització del fet musical. Freijo ho anomena “aire fresc” en un món “lastrado por actitudes elitistas y siempre necesitado de nuevos públicos”. De fet, un exemple que m’és proper és el de
Christina Scheppelmann que, en una entrevista a
Núvol i en posteriors converses al Liceu, comentava –crec que de forma honesta- que és meravellós que, especialment els joves, siguin espontanis i no reprimeixin les seves ganes d’aplaudir, de la mateixa manera que està a favor que usin el mòbil per fer tuits durant la funció. És clar que, en aquest cas, estem parlant d’òpera, i les convencions sobre el comportament de l’auditor no són tan estrictes com en un concert de cambra o simfònic, o, si més no, les barreres estan més difuminades.
Però anem a pams. És evident que ens hem d’obrir a nous públics –de fet, jo mateixa he emprès el projecte “Taller d’espectadors” que pretén treballar en el desenvolupament d’audiències i la fidelització de públics en diferents equipaments- i sembla ser que aquest és el principal objectiu dels departaments de marketing. Però ens hem de preguntar: qui s’ha de posar a l’alçada de qui, cal baixar l’alta cultura al nivell dels neòfits o pujar els neòfits al nivell de l’alta cultura?
Les institucions tendeixen al paternalisme, a pensar que la gent no és capaç d’aprehendre els matisos de l’art. És com quan donem per suposat que un espanyol que viu a Catalunya no entendrà el català, la qual cosa vol dir que l’estem infravalorant. Parlem-li català, segur que l’entén. De la mateixa manera, cal que no infravalorem els nostres públics. Hi ha uns codis que existeixen des de fa temps que crec que s’han de preservar perquè al darrera hi ha un motiu substancial: la concentració dels músics. Si s’aplaudeix entre moviments, els músics es despisten i la concepció global de l’obra es perd. Si hi ha interrupcions, no podem apreciar la diferència entre un moviment i una obra amb entitat pròpia. No és un caprici, només és respecte.
Òbviament, tots som lliures d’actuar de la manera que ens sembli més correcta en una situació de concert, i la realitat s’està imposant: els consensos s’estan trencant a marxes forçades. Però, és realment un acte democratitzador permetre que la gent aplaudeixi quan vulgui? A mi em sembla que la majoria de les persones que afirmen que ho és en realitat actuen en vistes a guanyar-se el públic nou o el poc habitual però pensen, com la majoria dels que estem en aquest món, que és dessacralitzar l’acte performatiu. Personalment, aquesta actitud respon més aviat a un esnobisme hipòcrita que a un vertader sentiment d’obrir-se a gent que no ha vingut mai. El públic és intel·ligent, entén les coses si els les expliques. I potser el que falta no és més aplaudiments sinó més pedagogia i que aquesta comenci a les escoles, i que continuï pels teatres i sales de concerts, per acabar al propi nucli familiar.
El que cal fer quan hi ha certa disbauxa en un concert no és actuar com un
connaisseur estirat i menysprear la persona que, amb tota la innocència del món, s’ha posat a aplaudir quan considerem que no és adequat fruit de l’emoció del “xim-pum”. El que podem fer és agafar el programa de mà i escriure-hi: “Estimat veí, em sembla fantàstic el seu entusiasme però, sisplau no aplaudeixi entre moviments perquè trenca la tensió que cal que hi hagi mentre dura la peça. Guardi’s les ganes d’aplaudir per al final i faci-ho amb totes les forces, així tindrem un bis!”, i tot seguit somrius i li ofereixes un caramel –prèviament desembolicat.
Fotos: Proms de Londres 2018
