Un rutinari Gergiev al capdavant d’una irregular Orquestra del Teatre Mariïnski va visitar el Palau de la Música per oferir un esperat concert, en el que van brillar amb llum pròpia l’Orfeó Català i, molt especialment, el pianista Daniil Trifonov.
Valery Gergiev és un geni que compleix amb els estereotips més negatius que acompanyen aquesta etiqueta. Quan ell vol, és capaç d’oferir les interpretacions més estimulants. Altres vegades, en canvi, es mou perillosament entre la rutina i la improvització. Això ho saben molt bé a Londres i Munich, on el públic i la crítica han qüestionat durament la professionalitat del rus i es queixen de la manca de preparació dels seus concerts. De fet, quan Gergiev va deixar la titularitat de la London Symphony en mans de Simon Rattle la premsa parlava d’”alleujament”, tant per part dels músics com del públic. La situació empitjora encara més quan el rus està al capdavant de la seva orquestra (i en el cas de l’
Orquestra del Mariïnski, el possessiu “seva” és ben literal), ja que ningú li para els peus a l’hora de programar esgotadores gires i concerts maratonians que passen factura al rendiment dels músics i a la preparació de les obres. A Barcelona érem aliens a aquesta polèmica ja que, malgrat alguna sonada decepció -com el
Tristan und Isolde d’infaust record a Liceu-, les visites de Gergiev ens havien proporcionat memorables experiències musicals, especialment amb el repertori rus. Tot feia pensar, doncs, que amb Scriabin i Prokófiev al programa, al Palau veuríem el millor Gergiev. Però la realitat fou tota una altra: una direcció mancada d’interès amb nombrosos desajusts, acompanyada per una orquestra en baixa forma. Per sort, un esplèndid
Orfeó Català i un colossal
Trifonov van prendre el protagonisme i van salvar el concert de forma brillant.
El concert va començar amb el
Bolero de
Ravel, que substituïa els
Nocturns de Debussy originalment previstos. Primera decepció, ja que l’obra de Debussy és una meravella massa poc programada. Com a obra, el
Bolero té poc interès si el director no és capaç de crear una tensió sempre en augment, que et faci aixecar de la cadira al final, cosa que Gergiev no va aconseguir. Podríem deixar-ho en una versió avorrida, de tràmit, si no fos per la manca de cohesió de les seccions i el mal paper dels solistes de l’orquestra, començant per un solo de flauta antimusical, amb un fraseig sense sentit que van copiar la majoria d’instrumentistes, o l’oboè, que va tenir dificultats per mantenir una línia melòdica sense talls, per no parlar de les pífies de les trompes. Van destacar el clarinet i el saxo, amb intervencions de veritable nivell, i les trompetes, amb una contundent entrada cap al final que va marcar l’únic moment veritablement interessant. La resposta del públic va ser positiva, gairebé entusiasta, però ens hauríem de preguntar tots plegats: perdonaríem aquests errors i defectes si l’orquestra fos la nostra OBC?
El nivell va millorar en les següents obres, però sota la batuta tremolosa de Gergiev l’orquestra sonava, en general, fragmentada i imprecisa. Es va adaptar millor al romanticisme del
Concert per a piano d’
Aleksandr Scriabin, en el que hi va haver moments notables, com el diàleg del clarinet amb el piano solista al segon moviment. La presència de
Daniil Trifonov era un dels grans reclams dels dos concerts de la gira a Barcelona, i ell sí que no va decebre gens ni mica, amb una interpretació que va ser una festa de virtuosisme i musicalitat. La seva actitud distant en sortir a l’escenari es va transformar tan bon punt es va asseure davant del piano. Completament concentrat en la música, va mostrar una energia i una expressivitat que exterioritzava fins i tot físicament, amb una gestualitat exagerada i en alguns moments botant damunt la banqueta, tot plegat sense perjudicar la qualitat del so o del fraseig, sempre controlat gràcies a una pulsació nítida que produïa un so ben articulat i de gran projecció. Per ell va ser una de les més grans ovacions de la nit i, sens dubte, la més merescuda.
A la segona part, encara hi havia l’esperança que el patriotisme desbordant de la cantata
Alexandr Nevski de
Prokófiev despertés la inspiració de Gergiev. Aquí es van notar les hores de vol de l’orquestra amb el repertori rus i vam poder gaudir d’impactants moments, però el director semblava que mantenia el pilot automàtic, com a la primera part. El primer moviment, “Rússia sota el jou mongol”, va començar amb uns greus profunds que feien presagiar el millor, seguits d’un evocatiu lament ben resolt per l’oboè i el clarinet baix, però a la represa del tema inicial van reaparèixer de nou les imprecisions. El clima de desolació que aconsegueix Prokófiev -fent que soni en els registres més extrems i deixant buides les quatre octaves centrals- va quedar diluït pel tempo massa àgil que va imprimir el director. El mateix problema va patir el segon moviment, la “Cançó sobre Aleksandr Nevski”, mancat de l’atmosfera d’expectació i misteri que text i música demanen. Els tres moviments centrals van ser dirigits amb més encert i fluïdesa. El més reeixit fou el sisè moviment, “El camp de la Mort”, en part per la sonoritat subtil i atmosfèrica que va crear l’orquestra, però sobretot per la intervenció de
Julia Matochkina, una mezzosoprano amb un timbre sorprenentment profund, quasi de contralt, que va fer una colpidora interpretació d’aquest emotiu moviment. Cal destacar el seu control de la tensió a les notes llargues i repetides que clouen algunes frases, i també la forma amb la qual va aprofitar la musicalitat del text, pronunciant els sons, especialment els fricatius, amb gran intenció. L’exaltació del moviment final va esdevenir, en mans de Gergiev, més un assumpte de decibels que no pas de textures i contrastos. L’
Orfeó Català, en una nova col·laboració de luxe, va ser el gran protagonista d’aquesta segona part, amb intervencions segures i un so sòlid. La seva interpretació podria haver sigut memorable si Gergiev no hagués abusat dels fortíssims i hagués aprofundit en els matisos.
Cal deixar clar que la immensa majoria dels assistents va sortir encantada amb el resultat del concert, fet que no impedeix que fos absolutament insuficient per a uns músics del prestigi de Gergiev i la seva orquestra. La raó de l’èxit -Trifonov a banda- l’hauríem de buscar més en la qualitat de les obres i no en com van ser interpretades. I això era en certa manera previsible: qui hagués fet els deures (reconec que jo els vaig fer tard) sabria que aquesta visita formava part d’una gira de nou concerts consecutius per vuit ciutats espanyoles (Oviedo, Alacant, València, Girona, Barcelona, Madrid, Saragossa i Pamplona), que va començar només dos dies després de dos concerts consecutius a Londres dedicats a Txaikovski. A la gira espanyola es van interpretar tretze (13!!) obres diferents, algunes de tan monumentals com la 5a de Mahler, la 8a de Bruckner, o
La Damnation de Faust de Berlioz, entre d’altres. Només un dia van descansar, l’endemà del concert al Palau, coincidint curiosament amb el partit Barça – Lió de
Champions (no seria la primera vegada que Gergiev aprofita la seva estada a Barcelona per escapar-se al Camp Nou). És cert que l’orquestra coneix bé totes aquestes obres, però aquests excessos, amb el cansament que comporten els viatges i sense temps entre concerts per assajar més enllà de la indispensable prova acústica per familiaritzar-se amb cada sala, són del tot incompatibles amb el mínim de qualitat musical exigible. I encara menys la qualitat que s’espera d’un concert amb entrades a 175€ (82€ a Girona, sense Trifonov). És clar que pagar aquests preus és un privilegi exclusiu dels catalans: a Madrid les entrades no passaven dels 148€, a Saragossa només arribaven a 80€ i a Oviedo 40€, mentre que a la resta de ciutats (sense Trifonov) el límit oscil·lava entre els 50€ i els 60€. Però ja sabem que a les grans ciutats tot va més car, consolem-nos pensant que a Londres les entrades devien pagar-se a preu d’or…o no? Doncs no: £45 pels seients
premium. Que cadascú tregui les seves conclusions.
No tot va ser negatiu en la visita del Mariïnski al Palau. La col·laboració amb l’Orfeó Català ens va deixar una imatge deliciosament irònica: Gergiev -proper a Putin, de qui s’ha pronunciat repetidament a favor i amb qui ha participat en actes oficials- envoltat de llaços grocs per la llibertat dels presos polítics. Una imatge per reflexionar.
Fotos: Valery Gergiev, Daniil Trifonov, Orfeó Català.
