Critica

Divertimento de gala a L’Auditori

18-03-2019

El darrer concert de la temporada de cambra de l’Auditori ens ha brindat l’oportunitat de sentir tres solistes d’excepció en una conjunció fantàstica. El violinista Daniel Sepec, la violista Tabea Zimmermann i el violoncel·lista Jean-Guihen Queyras, tres dels quatre integrants del Quartet Arcanto, van oferir un programa amb dos grans clàssics com Beethoven i Mozart, separats —o units— pel compositor del segle xx Sándor Veress. Els tres músics van mostrar un gran domini dels instruments i de les obres, i es va fer palesa la complicitat entre ells.

No és estrany que la música de cambra agafi cada vegada més adeptes a Barcelona, que omplen la sala Oriol Martorell a cada concert. La programació de L’Auditori ens té acostumats a unes formacions de luxe. Sepec, Zimmermann i Queyras en són un exemple. Van començar amb la Serenata per a trio de corda en re major, op. 8, una obra del període clàssic de Beethoven que traspua jovialitat i alegria de viure. Segueix l’estructura del Divertimento, amb una seqüència de moviments que s’obren i es tanquen amb una Marcia.

Els tres músics van transmetre la jovialitat i l’alegria de viure de la peça de Beethoven. Tocaven relaxats, confiats i llançant-se mirades còmplices entre ells. Daniel Sepec, concertino de la Deutsche Kammerphilharmonie, va lluir un so cristal·lí i delicat, tot i que li va faltar una mica de gruix, més amplitud per posar-se al nivell de Tabea Zimmermann i Jean-Guihen Queyras. Tots dos van tocar amb una sonoritat dolça, ampla, vellutada i càlida. Tot i això, és innegable que sentíem tres músics de primera fila que no sonaven com tres solistes individuals junts, sinó com un trio, perfectament engranat en una unitat.

La peça trencadora, el Trio de corda de Sándor Veress, és una composició que data de 1954. Veress és un autor hongarès, nascut el 1907 a l’actual Romania, deixeble de Kodály i de Bartók i mestre de Kurtág i Lygeti. El 1949 es va exiliar a Suïssa, i allà es va acostar al dodecafonisme, que va abordar de manera molt lliure i personal. El seu Trio de corda és una obra de gran intensitat expressiva, amb tota mena de dificultats tècniques per als intèrprets, incloent glissandos en pizzicato per al violoncel. Sepec, Zimmermann i Queyras van deixar enrere el classicisme cortesà de Beethoven i es van endinsar en aquesta peça tan radical i agosarada amb energia renovada.

A la segona part el classicisme va tornar a emergir amb la peça que donava títol al concert: el Divertimento per a trio de corda, KV 563, de Mozart. Es tracta d’una obra dotze anys anterior a la de Beethoven, amb el mateix esperit cortesà, elegant i jovial, que es va tornar a traduir en els somriures de complicitat entre els tres músics. El violí de Daniel Sepec va sonar amb un so generós i a la corda, del tot alineat amb la viola i el violoncel. L’Adagio va ser especialment rodó i expressiu, amb passades d’arc llargues plenes d’intensitat i de lirisme. En l’Adagio, igualment com en l’Andante, la viola de Zimmermann va sobresortir amb un so càlid i embolcallador, com una mena de pont entre el violí i el violoncel.

El Divertimento no va ser en cap cas superficial, com podria indicar la paraula, sinó profund i ple de bellesa, en una interpretació inigualable per part dels tres intèrprets.

Foto: Daniel Sepec, Tabea Zimmermann, Jean-Guihen Queyras.
Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *