El dia 14 de març el Palau de la Música Catalana rebé la Gustav Mahler Jugendorchester amb motiu de la gira de pasqua d’aquest any 2019. L’orquestra es col·locà sota la batuta de Jonathan Nott per oferir al públic barceloní la tercera simfonia de Gustav Mahler, juntament amb la mezzo-soprano Elena Zhidkova, el Cor de Noies i el Cor Infantil de l’Orfeó Català.
El
Palau de la Música rebé amb un gran aplaudiment el conjunt, que comptava amb tantíssims intèrprets que bona part de l’orquestra hagué de seure de costat amb el públic de les llotges de platea. La magnífica orquestra juvenil fundada als anys vuitanta per un jove Claudio Abbado, que pren el nom del compositor homenatjat aquella mateixa vetllada, ens regalà un concert digne de recordar. Sota la batuta del director anglès
Jonathan Nott, la
Gustav Mahler Jugendorchester, formada per intèrprets d’arreu del món que compten, com a màxim, 25 anys d’edat, es presentà majoritàriament femenina, fet que es podria relacionar amb aquella frase “el futur serà femení o no serà”…
.jpg)
Començaren a sonar les primeres notes d'aquest monstre simfònic, la
Simfonia núm. 3 en Re menor, de Gustav Mahler, i la secció de metalls demostrà des d'un inici que la tècnica, el timbre i el fraseig dels i les intèrprets era gairebé perfecte. El primer moviment de la simfonia –
kräftig. Entschieden – fou interpretat com diu el títol de manera poderosa i decidida, solemne i pesada. L'orquestra, que es va anar sumant a la marxa fúnebre del primer moviment, ho va fer de manera sòlida; la secció de cordes, que en un 90% estava formada per dones, va demostrar tenir un caràcter decidit i va conduïr la simfonia fins al final del primer moviment, que va acabar d'una manera tan fantàstica que bona part del públic es va posar a aplaudir. No cal dir que Jonathan Nott, en sentir-ho i pressentint que podria tornar a passar, es va girar i va demanar amb un gest suplicant que no es tornés a repetir.
El segon moviment,
tempo di minuetto. Sehr mässig, es presentà delicat tot i el grandíssim conjunt orquestral, i després de les danses gairebé macabres del primer moviment, les oïdes dels presents descansaren amb el fraseig primaveral de les cordes i els vents fusta. El post-romanticisme de Mahler, que en el primer moviment semblava voler escapar-se de la partitura i fugir, retornà per a omplir el Palau amb uns sons pastorals a ritme de vals i de fin-de-siècle. La concertino Raphaëlle Moreau i el flautista David Lopes dibuixaren uns solos preciosos i, tot i les turbulències del trio, la simfonia anà avançant fins al següent moviment, comodo. Scherzando. Ohne hast, un títol que no descriu esquemàticament quin ha de ser el caràcter del moviment: còmode, juganer, sense pressa.
La dansa del moviment anterior es recuperà en certa manera per a dibuixar quelcom que recordà el romanticisme germànic del canvi de segle, les tonalitats alpines, les cançons de muntanya i també el caràcter macabre del primer moviment, que anà apareixent de manera progressiva a mans de l’orquestra, que semblava estar interpretant una història dibuixada magistralment per la batuta de Nott. El moviment acabà en una explosió continguda de música; cordes, vents i percussió es conjugaren per a posar un punt i a part enmig de la vetllada.
Fou el torn de la mezzo-soprano
Elena Zhidkova, que s’aixecà enmig de la maror orquestral i entonà “O Mensch!”. El caràcter enigmàtic del quart moviment – sehr langsam. Misterioso -, pertorbat i clarosbcur de la simfonia pren forma en aquest quart moviment i amb les paraules de Nietzsche, que Mahler agafa del text
Also sprach Zaratustra. Zhidkova s’integrà en el conglomerat sonor com un sospir, el sospir de la humanitat que pren forma de dona i es qüestiona sobre el dolor, el desig i l’eternitat. El diàleg entre Zhidkova i l’orquestra ratllà el preciosisme sense deixar de banda la solemnitat de la peça, que s’anà desinflant fins a arribar al cinquè moviment.
El cinquè moviment, que té el subtítol
lustig im tempo und keck im Ausdruck, s’entonà de manera brillant, amb el
Cor Infantil de l’Orfeó col·locat al voltant de l’orgue i el
Cor de Noies al darrere de l’orquestra. Mahler, després d’haver fet viatjar els oients per planúries tenebroses, camps tirolesos, sales vieneses i paisatges macabres, fa sonar les campanes i sembla tornar per uns instants a la fe, oferint-nos un petit oratori protagonitzat per un cor de veus blanques i de veus femenines al més pur estil angelical. Els cors de l’Orfeó s’erigiren i s’uniren al so de l’orquestra, que feia més d’una hora que feia vibrar els vidres del Palau de la Música i havia aconseguit crear, juntament amb Nott, una atmosfera mística i fantàstica.
L’últim moviment –
langsam. Ruhevoll. Empfunden – fou tal com diu el subtítol, lent, plaent i sentit. Per acabar la vetllada, Nott i la jove orquestra ens oferiren quelcom magnífic, un últim moviment carregat de passió, d’harmonies exquisides i d’una tensió romàntica que gairebé podia palpar-se dins la sala. Els aplaudiments i ovacions no es feren esperar.
Fotos: Palau de la Música. Gustav Mahler Jugendorchester
