Òpera

Quan les bones idees es converteixen en quelcom insípid

15-05-2019

El passat dia 13 de maig, el Gran Teatre del Liceu rebé la producció de Les pêcheurs de perles, de Georges Bizet, dirigida per Lotte de Beer i estrenada l’any 2014 al Theater an der Wien. Els protagonistes de la vetllada: Ekaterina Bakanova com a Léïla, John Osborn com a Nadir, Michael Adams com a Zurga i Fernando Radó com a Nourabad. La direcció musical anà a càrrec d’Yves Abel.

El Gran Teatre del Liceu s’obrí per a rebre una producció excèntrica i extravagant de Les pêcheurs de perles, pensada i creada per un equip majoritàriament femení, un fet poc habitual i més que lloable. La producció, que crida l’atenció per diversos motius, fou estrenada l’any 2014 en un context ben diferent del de la Rambla barcelonina: el Theater an der Wien. És de suposar que la producció original, que ja de per si partia d’un llibret molt poc interessant i d’una història totalment infumable, captà l’ull i l’oïda dels programadors d’arreu i que, per tant, comptava amb algun element extra que misteriosament el públic del Liceu no copsà, ja que potser durant el trasllat es perderen els elements que la feien especial i admirable.

Començaren a sonar les primeres notes i es féu obvi ràpidament que la direcció musical no estava en la seva millor forma. Yves Abel, director convidat per a la producció de Bizet, no aconseguí en cap moment resplendir musicalment, i si ho féu, fou purament casualitat. L’orquestra mantingué una to poc interessant a nivell interpretatiu, i tot i la bellesa de certs passatges de l’obra, no destacà en cap moment.

Un cop encetada la vetllada, s’anà desplegant la idea general al darrere de la producció; la directora belga Lotte de Beer traslladà l’acció dels pescadors de perles de l’antic Ceilan dins del context d’un reality al més pur estil “Supervivientes”. D’aquesta manera es pot arribar a amagar l’absurditat del llibret i la poca gràcia narrativa d’aquest, o com a mínim es pot intentar. L'equip de de Beer quedà al complet amb un disseny escenogràfic de Marouscha Levy i un vestuari dissenyat per Jorine van Beek.

Els protagonistes masculins de la nit foren el tenor John Osborn (Nadir) i el baríton Michael Adams (Zurga). Ambdós aparegueren en escena com uns herois televisius, al més pur estil guerriller de pacotilla, amb uns fils de veu tímids al principi però que anaren prenent força al llarg de la nit per arribar amb desimboltura al moment més conegut de l’òpera, el duo “Au fond du temple saint”. No cal dir que el públic del Liceu arrancà amb uns aplaudiments apassionats en acabar el famós duet, i ho continuà fent en totes aquelles parts de l’òpera en què “s’ha d’aplaudir”.

Després fou el torn d’Ekaterina Bakanova, que en el seu debut al Liceu interpretà Léïla, la protagonista femenina, que aparegué en escena com a tercera en discòrdia, un personatge misteriós que narrativament no té cap més sentit que el de crear conflicte entre dos homes que la desitgen i es prometen no arribar a les mans (un acord al qual s’arriba sense el coneixement de la dona en qüestió, com és d’esperar). La soprano russa regalà al teatre una interpretació prou treballada i agradable, i demostrà tenir una potència vocal interessant.

D’aquesta manera i ràpidament s’anaren presentant les suposades excentricitats de la producció. El cor, dividit dins d’un habitatge tipus rusc col·locat al darrere d’una pantalla, assegut al davant de la televisió per on s’emet el reality, demostrà una certa dificultat a l’hora de seguir el fil musical de tot allò que passava al fossar i a l’escenari; l’equip tècnic i fictici de televisió, constantment present en escena, féu més o menys agradables les situacions en què poca cosa passava; i finalment les gravacions de vídeo que mostraven accions extemporànies a la narració. En aquest punt es féu palesa la traducció de la producció al llenguatge “liceu”, un fet totalment deplorable que podria descriure’s perfectament dient-ne: bona idea, molt mala execució.

Els vídeos que es mostraren al llarg de la representació plasmaren l’endarreriment del Liceu en termes de modernitat en el seu sentit més ampli. Les gravacions mostrades durant la representació, que feren riure algunes parts del públic present, feren caure la cara de vergonya de la resta. El fet que en una producció professional es faci tan mal ús dels recursos que es tenen a mà i es pretengui innovar escombrant contínuament cap a casa, és una errada imperdonable. Les primeres gravacions que aparegueren en escena havien estat gravades a les escales de l’antic Conservatori del Liceu d’una manera poc original i amb una direcció actoral bastant pobra. La segona gravació, un conjunt d’entrevistes suposadament a peu de carrer i gravades al mercat de la Boqueria, van mostrar al públic fidel totes aquelles persones que formen part del teatre (personal d’oficines, tècnics i un llarg etc) fent-se passar per… actors, potser? Fou en aquest moment, just a punt d’acabar-se la segona part de l’espectacle, que molts de nosaltres vam voler ser fora del teatre. És vergonyós que una institució amb aquest poder econòmic i suposadament també creatiu faci ús del personal d’oficines a tall d’humor per a posar en escena una producció internacional. No hi ha dubtes a l’hora d’afirmar que un grup d’estudiants de qualsevol cicle formatiu de la ciutat haurien fet una feina com a mínim més interessant.

És de suposar que la producció original comptà amb unes gravacions diferents, tenint en compte que en aquest cas eren tan extremadament personalitzades que ratllaven l’egocentrisme liceista, és per aquest motiu que anteriorment es feia referència a una mena de “lost in translation”. El que encara no s’entén és perquè se segueixen desenterrant llibrets i històries tan mediocres quan la història de la música és plena a vessar d’obres interessants i meravelloses que no s’han vist mai o que han gaudit massa poc temps de l’èxit fugaç d’una sala de teatre.


Fotos: Gran Teatre del Liceu

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *