Critica

Einstein on the Beach: paradigma minimalista de la provocació musical

16-05-2019

La temporada 1992-1993 al Liceu vaig tenir l’ocasió d’assistir a l’estrena a Barcelona de l’òpera Einstein on the Beach de Philip Glass, una òpera minimalista que va suscitar una gran polèmica, no només perquè trencava amb tots els paràmetres establerts fins aleshores per l’òpera tradicional sinó perquè permetia que el públic entrés i sortís de la sala a voluntat. Després de disset anys d’això, Suzanne Vega, la cantant i compositora estatunidenca, interpretarà novament Einstein on the Beach, una obra versàtil i amotllable a diferents formats, al Palau de la Música Catalana, juntament amb el Collegium Vocale Gent, un conjunt coral flamenc fundat per Philippe Herreweghe l’any 1970, l’Ictus Ensemble, un grup instrumental resident a Brussel·les especialitzat en música experimental, i el director Georges-Elie Octors, conegut pel domini del repertori contemporani i director d’Ictus des de 1996.

Einstein on the Beach és una òpera de Philip Glass composta en quatre actes per a conjunt, cor i solistes d'una durada de cinc hores, en els quals no cal que el públic romangui al seient perquè no té un fil argumental sinó una concatenació d'escenes. Es va escriure entre la primavera i l'estiu de 1975 i es va estrenar al Festival d’Avignon  el 25 de juliol de 1976, interpretada per la Philip Glass Ensemble. Aquesta obra es va convertir en la primera d'una trilogia integrada també per Satyagraha (1980, basada en Gandhi) i Akhnaten (1983, basada en Akhenaton). Totes tres caracteritzades per Glass com a òperes-retrat, ja que tenien com a objectiu els canvis de visió del món que havia provocat la vida d'una personalitat intel·lectual de renom en la seva època.
 
Philip Glass i Robert Wilson van decidir fer junts un projecte operístic que trenqués totes les normes de l'òpera convencional, d'una notable durada, i que tingués un conegut personatge històric com a centre de l'acció principal. També van proposar-se que no utilitzés l'orquestra como era costum, sinó que tingués una altra funció. Van dubtar sobre el seu protagonista, no sabien si decantar-se per Charles Chaplin o Adolf Hitler, definitivament van decidir que el protagonista fos el científic, humanista i violinista diletant Einstein. 
 
L'any 1984, la Brooklyn Academy of Music (BAM) i donat l'èxit i la provocació que van causar les seves estrenes va fer un documental titulat Einstein on the Beach: The Changing Image of Opera. Era evident que com a òpera es trencaven molts estereotips i, de retruc, la mateixa idea d'òpera. Seguint aquesta idea no ens és d'estranyar que el 2001 a Berlín es descrivís com una “òpera-instal·lació” en la qual els espectadors podien passejar pel mig de l'escenari al mateix temps que les accions dels músics eren reproduïdes per vídeo.
 
Els llibretistes de l'òpera, que utilitzaren partitures, números i parts de poemes, foren Christopher Knowles, Samuel M. Johnson i Lucinda Childs i la van concebre en nou escenes de vint minuts cadascuna d'elles, separades pel que Glass anomena “Knee Plays”. Cinc “Knee Plays” emmarquen l'estructura de l'òpera i apareixen entre els actes, mentre que també funcionen com a escena de tancament i obertura. Glass defineix un “Knee Play” com un interludi o intermezzo entre actes, ja que la paraula knee (genoll, en anglès) es refereix a la funció d'unió que exerceixen els genolls humans, i són el motiu constant que enllaça les diferents parts de l'obra. 
 
Un dels propòsits de Glass i Wilson, de caire formalista, fou recórrer als símbols que havien marcat la vida d'Einstein perquè el mateix públic pogués connectar fets que coneguessin de l'època amb el caràcter del personatge central. Així, doncs, des del vestuari fins a la il·luminació recorren aquests símbols associats al prestigiós físic de la relativitat.
 
La música d'Einstein on the Beach ens mostra un procés circular, molt característic en la música minimalista. En aquest sentit, presenciem un cicle de repeticions que posposa constantment la resolució i que utilitza tant fórmules additives com sostractives al llarg de l'obra. Un dels instruments que sol ser-hi gairebé sempre present és el piano elèctric, juntament amb sintetitzadors, instruments de vent i la veu humana. La teoria de la relativitat i la teoria del camp unificat d'Einstein es veuen clarament reflectides en les tres escenes principals de l'òpera: el tren, la prova i el camp-nau espacial. Els temes al·ludeixen a les armes nuclears, al ciència, la ràdio, etc.
 
Com va escriure el crític musical del New York Times, John Rockwell, Einstein on the Beach no és només un artefacte de la seva època sinó que és atemporal, transcendeix el temps, com el seu protagonista, Alfred Einstein. Per aquest motiu i molts d'altres, no ens podem deixar passar la versió que en farà Suzanne Vega el 27 de maig d’enguany al Palau de la Música Catalana.
Fotos: Philip Glass, Suzanne Vega, Collegium Vocale

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *