Òpera

Händel a Peralada. Amor sacre i amor profà

10-08-2019

Dijous 8 d’agost tingué lloc a l’església del Carme i dins el Festival Castell de Peralada un variat programa amb àries i duos de Händel, amb el suggerent subtítol de Human Love, Love Divine. Un concert, doncs, que englobava tant la faceta sacra del compositor (oratoris) com la profana (òperes i cantates). La soprano manresana Núria Rial i el tenor sevillà Juan Sancho, juntament amb la Capella Cracoviensis, tots ells dirigits per Jan Tomasz Adamus, foren els intèrprets de la vetllada.

L’orquestra en tot moment mostrà unes sonoritats empastades i una magnífica afinació, amb grans moments solistes per als vents, com l’oboè i el fagot (al duo “As steals the mourn”) o la trompeta (a les famoses àries “Let the bright seraphim” o ”Eternal source of light divine”). Malgrat tot, s’enyorà una direcció més incisiva, contrastada i accentuada, especialment en els dansaires fragments instrumentals, extrets del ballets de les òperes Alcina i Ariodante.
 
La prestació a nivell vocal fou massa desigual. Mentre que la veu de Rial s’alçava cristal.lina i impol·luta en la nau de l’església (de no gaire bona acústica, cal dir), Juan Sancho va mostrar una emissió problemàtica, amb una veu que li costava aixecar el vol, de pocs quirats en el color i aguts discrets.
 
La primera gran ovació de la nit arribà amb “Let the bright seraphin”, l’ària de Samson que tanta fama adquirí arrel de la seva interpretació a la boda del príncep Carles i la malaurada Diana. Núria Rial no té la potència ni la carnositat d’altres veus que han donat vida a la partitura (amb un exigent solo per a trompeta), però a canvi aporta un matís angelical i pur que acaba seduint a l’audiència, mostrant amb una sorprenent facilitat la realització de les més complicades vocalitzacions händelianes. La veu de Rial encara ens tornaria encara a meravellar amb el patetisme de Theodora a l’ària “With darkness deep”.
 
Juan Sancho, per la seva part, no disposà de l’heroisme requerit per donar vida als grans herois bíblics, com Judes Macabeu a “With honour let desert be crown’d” (també amb la intervenció de la trompeta solista) o Jeftè, a l’extraordinària “Waft her, angels, through the skies”, on mostrà una important carència de fiato que anà en contra de la direccionalitat del discurs i les llargues i etèries frases de la partitura.
 
Potser el duo més aconseguit entre les dues veus fou “As steals the mourn” de l’oratori L’Allegro, il Penseroso ed il Moderato, una meravellosa albada posada en sons per Händel de forma totalment magistral. El fragment es tornà a repetir, molt adientment, com a bis al final del concert que acabà amb “Happy, happy we!” d’Acis and Galatea, un altre duo on però hi mancà una accentuació més generosa i un major nervi en la direcció.


Fotos: Nuria Rial, Juan Sancho.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


Aina Vega Rofes
Aina Vega i Rofes
Editora
ainavegarofes