L’encarregat de donar final a la gran obra del mestre de Lucca va ser Franco Alfano, qui compongué un espectacular duo conclusiu d’una gran exigència tècnica. Però el resultat no acabà de satisfer a Toscanini, el director de l’estrena, el 25 d’abril de 1926 a la Scala, gairebé dos anys després de la mort de Puccini. Toscanini rebutjà el final d’Alfano des del primer moment. El mateix 25 d’abril interpretà l’obra sense aquesta pàgina; després de l’agonia de Liù, la representació finalitzà bruscament davant d’un públic atònit i encara compungit per la gran pèrdua. “Aquí acaba l’òpera, perquè aquí morí el mestre”, sentencià Toscanini. En representacions posteriors, el director italià amputà diverses parts del final d’Alfano, donant com a resultat la versió que s’ha acabat imposant com a tradicional (aquella que sempre s’ha escoltat al Liceu). Altres compositors com Luciano Berio, Janet Maguire o Hao Weija han provat també fortuna en la gesta de finalitzar la Turandot, moltes vegades amb l’interès econòmic de les tot poderoses editorials al darrera, però amb una intenció musicològica més aviat dubtosa.

Al Liceu ha tornat aquest dilluns 7 d’octubre l’òpera de Puccini (es podrà veure fins el 25 en doble repartiment), com a commemoració del vintè aniversari del tercer teatre, inaugurat amb la mateixa Turandot. La direcció musical ha estat en les mans de Josep Pons, amb una lectura climàtica, detallista i que va aconseguir destacar la subtil orquestració pucciniana, ja molt influenciada per les corrents d’avantguarda musical que s’estenien per tota Europa a principis de segle XX. L’orquestra del Liceu sonà amb una pulcritud que hauria de ser la tònica de totes les produccions que es donin en l’escenari de la Rambla.

També el cor de la casa (visiblement nodrit per a l’ocasió i acompanyat del cor Vivaldi), també aconseguí una excel.lent actuació, sense caure en l’excés de decibels al que es presten molts moments de l’obra. Desitgem que poc a poc l’estimat grup, sota la sempre incansable direcció de Conxita Garcia, vagi recuperant l’excel.lència que mai hauria d’haver abandonat.

En l’apartat vocal, Iréne Theorin, convertida en els últims anys en la reina del Liceu (té fins i tot un grup de fans barceloní els theorins) brillà en la seva interpretació de la gèlida i cruel princesa xinesa, amb una veu carnosa però sempre atenta a extreure la poesia i les subtileses de la seva moltes vegades àrida part, amb uns reguladors i unes dinàmiques que ens encisaren tant en aquest Puccini com en totes les seves extraordinàries interpretacions wagnerianes que la gran soprano sueca ha regalat al públic del Liceu. Brava!
Jorge de León va ser al seu costat un Calaf notable en veu (en cap moment la nodrida orquestració pucciniana aconseguí engolir-lo), amb uns aguts esclatants, però escàs en matisos interpretatius, amb un “Nessun dorma” que no aconseguí la catarsi que sempre hauria de despertar la tan coneguda pàgina. 

Ermonela Jaho interpretà una sentida Liù, amb uns pianíssims eteris i una total implicació a nivell escènic. Però la seva veu comença a denotar símptomes de cansament, especialment en el registre central, amb unes sonoritats desagradables. Sospitem que els papers que ha anat assumit en els darrers anys (alguns allunyats totalment de la seva vocalitat) lamentablement han passat factura a una veu que en el passat ens havia emocionat fins a les llàgrimes.

Alexander Vinogradov donà una gran rotunditat a la part de Timur amb una veu robusta, sense fissures. El baix rus debutava al teatre. Desitgem, per tant, el seu retorn a Barcelona amb alguna altra part on pugui desenvolupar més extensament les seves excel.lents qualitats.

El trio còmic de Toni Marsol (Ping), Franciso Vas (Pang) i Mikeldi Atxalandabaso (Pong) va ser convincent en l’aspecte escènic i no tant en el vocal, especialment en les seves interpretacions solístiques, amb algunes afinacions dubtoses qui sap si pels nervis de la tan esperada estrena.

El gran Chris Merritt com Altoum va ser un cameo de luxe que agraïm al teatre, per haver repescat l’extraordinari cantant del passat, i que encara a dia d’avui pot cantar una petita part com la de l’emperador xinès de forma convincent, sense la decrepitud vocal d’altres antigues glòries que es resisteixen a dir adéu als escenaris.

En aquests vint anys que han passat des de la reinauguració del teatre, el temps ens ha canviat. El zeffirellià muntatge de Núria Espert que tant ens encisà aquell ja llunyà 7 d’octubre de 1999 ara el veiem polsegós, envellit i desconnectat de l’estètica contemporània. Aquest 7 d’octubre de 2019 Franc Aleu, juntament amb un extens equip escenogràfic, ha proposat una futurista producció que porta al paroxisme la nostra societat malalta d’imatge virtual. Malgrat la seva aparença ultratecnològica, l’escenografia robotitzada i un vestuari d’allò més kitsch, la visió d’Aleu de Turandot ens semblà totalment convincent, rica en imatges suggerents, amb un interessant ús simbòlic del cromatisme i el més important: sense trair l’essència de l’òpera de Puccini.

Potser alguns s’escandalitzaran amb les llibertats que Aleu es pren, especialment al final de l’òpera. Però, no va fer el mateix Espert al muntatge de 1999? Tampoc nosaltres estem del tot segurs de com Puccini volia acabar el seu opus pòstum, com ja hem apuntat línies amunt.

No volem desvelar detalls sobre la nova proposta, però en aquesta estranya època nostra, en què ens enamorem d’una imatge de app al mòbil, enganyem construint un perfil virtual que poc té a veure amb la nostra realitat quotidiana o que preferim tenir llargues converses amb estranys a la xarxa en comptes d’empatitzar amb aquells que tenim al costat, creiem que el discurs d’Aleu té total i desgraciadament lamentable vigència als nostres ulls. 
Felicitem al Gran Teatre per aquesta excel·lent inauguració de temporada al mateix temps que commemoració de, com au fènix, la seva reobertura després del desastre de les flames. Per molts anys d’òpera!

Fotos: Càsting durant la roda de premsa, al centre Iréne Theorine; Escenari durant la representació