Simfònica

Concert inaugural de “M’s”: Musicae, Mahler i Mendelssohn

22-10-2019

El proper diumenge 27 d’octubre al Palau de la Música Catalana, la batuta de Tomàs Grau obrirà pas a la nova temporada 2019/2020 de la Orquestra Simfònica Camera Musicae. Ho farà amb el reconegut violinista Liviu Prunaru i un repertori cabdal de la història de la música: l’últim concert de Mendelssohn i la primera Simfonia de Mahler.

L’Orquestra Simfònica Camera Musicae és una formació ja consolidada en el panorama musical nacional i que es projecta també arreu, amb gires europees i col·laborant any rere any amb figures de relleu internacional. La temporada 2019/2020 s’obrirà amb un repertori atractiu fixat en el període romàntic i post-romàntic i amb la col·laboració del solista Liviu Prunaru. La direcció del conjunt estarà a les mans de Tomàs Grau, que format a l’ESMUC i a Viena i graduat amb la màxima qualificació com a director d’orquestra, n’és el director artístic. El violinista romanès és anàlogament un músic amb una rica trajectòria. La seva primera aparició com a solista va ser al 2008 amb l’Orquestra Real del Concergebouw d’Amsterdam però, d’ençà el 1999, quan va guanyar el concurs Juilliard Mendelssohnm, actua com a solista a la Royal Philharmonic Orchestra i a la Simfònica de Londres.

L’Stradivarius “Paschound” que toca és un instrument del segle XVII i serà qui enceti la melodia d’un dels concerts més famosos del s.XIX: El Concert per a Violí en mi menor op. 64 de Felix Mendelssohn. Podríem definir-lo, com sovint es fa del seu autor, com un dels “més clàssics d’entre els romàntics” i afirmar igualment que n’és un dels seus més bells i admirats. L’inici del concert és el primer dels detalls clau per entendre la particularitat de l’obra. El fet que no sigui la orquestra l’encarregada de presentar el tema principal sinó el violí, és novedós respecte el patró clàssic. Aquest és un exemple del conjunt d’alteracions que presenta l’obra que de totes maneres no aconsegueixen eclipsar el classicisme del seu format. El concert té una forma ternària tradicional circular amb un primer Alegro, un segon Andante i finalment l’Allegretto.

És una obra àgil per l’oient i exigent pel solista, considerada clau en el currículum de tot violinista. Un exemple on conflueixen ambdós experiències és la cadença del primer moviment. Aquest passatge a l’oïda de l’espectador il·lustra la bellesa del moviment i a l’arc del violí demana un bon intèrpret. En aquest sentit, la concatenació de figures rítmiques ternàries i quaternàries exigeixen un altíssim control: interior del tempo, exterior de l’arc. Aquesta cadença també és una de les injerències anti-clàssiques del concert (apareix abans de la re-exposició del tema) i és seguida d’altres com la coda escrita (no improvisada com s’estilava) o la contínua inversió de rols entre violinista i orquestra (l’instrument acompanya el conjunt i no viceversa).

La llista dels canvis no es resumeix en l’aspecte purament musical sinó també en l’estètica de la recepció, que va canviar arran dels canvis en la partitura. El públic de l’època estava acostumat a aplaudir entre cada moviment, fet que la nota del fagot sostinguda entre el primer moviment i el segon va impedir. Així es dibuixa una línea de continuïtat entre aquest primer moment flexible i àgil amb el canvi de caràcter de l’andante. Aquest té estructura de lied i salta a la dominant major. Mentre dura ressona quasi a l’imaginari les romances sense paraules perquè s’esdevé una modulació a La menor que amb el tremolo del violí crea un discurs melancòlic. El tercer moviment, que neix també en l’anterior, retorna la música al seu caràcter inicial. En Mi major reneix el metall i es recupera, per ja cloure-la, la vitalitat i energia de la peça.

La segona proposta del repertori ens permet viatjar des d’un últim concert a una primera simfonia. Es traça així una línea cronològica fins un dels exponents del post-romanticisme: Gustav Mahler, amb la seva simfonia nº 1, “Tità”. Al contrari que Mendelssohn, quan va estrenar l’obra no gaudia de reputació i admiració com a compositor. Era, abans de res, un valorat director d’orquestra que de forma atrevida va escriure una simfonia “radical”, massa diferent. L’estrena no va brindar-li un èxit sinó un rebuig, fent-li guanyar l’epítet de compositor boig. La simfonia va significar un punt tant de crisi com de renovació d’aquesta forma orquestral.

D’un repertori trencador però encabit en model clàssic arribem a una obra rebel que tanmateix descansa ben lluny de l’aparent caos i la bogeria. És una simfonia amb quatre moviments de caràcter dispar, on no hi ha una narrativa circular sinó un viatge vívid de la quietud a l’explosió. En aquesta gradació intermitja emergeixen intertextualitats musicals: algunes amb l’obra del mateix autor i d’altres amb el folklore. Per abordar la simfonia però cal indagar primer en el seu caràcter programàtic. El compositor va titllar l’obra com “poema simfònic en forma de simfonia” i li va posar el nom de la novel·la “Tità”, a més de donar nom a cada moviment. Les narracions musicals i textuals es vinculen en la música programàtica, que té una llarga història però caracteritza particularment el període romàntic i post-romàntic. L’expressió artística i per tant també musical i literària van resultar molt eficaces per canalitzar el reclam identitatari dels pobles, el poder del destí, la força de la natura i el clam per al primeríssim relleu del subjecte. Així se’ns han llegat peces com aquesta, que és pur desbordament expressiu.

Quan Mahler llegeix l’obra de Jean Paul, una novel·la a cavall dels segles XVIII-XIX que té un component del gènere Bildungsroman (novel.la de formació) i un to romàntic, ho fa de forma autobiogràfica. S’identifica amb el protagonista i el seu desengany amorós però connecta sobretot amb l’experiència d’aquest ja que és relatada d’una forma molt colpidora i subjectiva. En el primer episodi denominat Langsam, schleppend (“Despertar de la natura”) l’oient també es fusiona amb el protagonista en la seva percepció de l’entorn. Una música descriptiva ens transporta a l’alba d’un bosc. Entre la rosada, els raigs de sol i els animals despertant-se per a un nou dia, el cant d’un clarinet dóna veu a un cu-cut que roman constant. El lied, Ging heut' Morgen über's Feld (“Aquest matí he marxat al camp”), una obra que escrivia contemporàniament, s’insereix en aquest context i canta a la contemplació d’una natura bucòlica i neonata.

El segon moviment Räftig bewegt, doch nicht zu schnell  ( “scherzo poderosament agitat però no massa ràpid”) no pren la forma de minuet tradicional sinó de ländler, amb una melodia  que serà represa en la seva futura composició del lieder Hans und Grethe; el trio que el segueix, en canvi, té la forma de vals lent. El contrast del paper de la corda entre ambdós moviments és molt destacat; el manteniment dels legato i melodies del primer moviment es transforma en un continu picat que amb l’ajuda del vent ens transporta a un ampli saló de ball. Hi ha hagut una fosa en negre, un nou escenari. 

file:///Users/Martagino/Downloads/img-0.jpgEl mateix passa amb un tercer moviment Trauermarsch: Feierlich und gemessen, ohne zu schleppen (“Marxa fúnebre: solemne i mesurada, sense quedar-se enrere”). Aquí tota la memòria musical (sobretot folklòrica) del compositor convergeix. Frère jacques obra el moviment en to menor i en forma de marxa fúnebre. El cànon s’apaga i revifa com un flama al llarg de tot el moviment i en aquest moviment continu el calidoscopi musical deixa espai per a un Klezmer (un gènere musical ètnic propi de la comunitat jueva). La melodia d’aquest parla d’un desengany amorós amb una noia d’ulls blaus (Die zwei blauen Augen von meinem Schatz). Ràpidament, muta en una animada dansa. 

Aquest aparent deliri acaba però amb l’inici sobtat del quart i últim moviment, Stürmisch bewegt (Agitato). És sobtós i explosiu, com tot el final de la simfonia. La desesperació de l’heroi esclata, es presenta la plenitud d’un “cor ferit” en paraules de Mahler. Un heroi que aparentment s’havia oblidat durant el camí. Aquesta aparent il·lògica en les narracions musical i textual de la simfonia, com el trencament de motlles que implicava, condensa la visió de Mahler sobre com ha de ser una simfonia, que ha “d’encabir-s’hi el món”. L’oient, a través del que transmet la música, pot unir totes aquestes atmosferes diferents i interpretar que són diferents cares del “món”. És possible però trobar també una resposta narrativa: l’heroi durant el seu pas per diferents espais ha canalitzat els seus sentiments fins a la culminació final. La narrativa musical també hi és present. Hi ha una profunda cohesió: Des de l’eco constant dels motius que es van repetint al llarg de l’obra (entre els quals destacat el cu-cut que actúa com a pivot en tots els moviments i línies instrumentals) fins a les magistrals fluctuacions del tercer moviment. Cada moviment té una història pròpia i units relaten la típica odissea de l’heroi romàntic.

Tenim davant un repertori potser no excessivament dens, però molt intens. El Concert per a violí en mi menor op. 64 de Mendelssonh és una excel·lent tria per inagurar la vetllada. El bagatge i altíssim nivell de Grau, Prunaru i l’orquestra fa que la interpretació d’aquest concert sigui una aposta exitosa i segura. La segona part del concert amb la “Tità” de Mahler demana una verdadera demostració d’un amplíssim domini musical. El ventall d’habilitats interpretatives que es mostraran tant a nivell individual com col·lectiu serà notable. Aquesta inauguració doncs serà un aparador i tastet del que ens espera aquesta temporada amb la Orquestra Simfònica Camera Musicae.

Fotos: Liviu Prunaru (perfil web oficial); Representació de Mahler dirigint una orquestra; Orquestra Simfònica Camera Musicae (web oficial)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


Marta Girabal
Marta Girabal
Cap de redacció
@martagirabal