Recomanacions

Els compositors més programats del mes d'octubre a Barcelona

Dimecres 6 Novembre 2019

Dos gèneres s’han disputat el gruix de la programació musical d’aquest octubre: el lied i l’òpera. Amb la inauguració de la temporada del Gran Teatre del Liceu amb ‘Turandot’ de Puccini, aquest gran mestre s’ha imposat com el compositor més programat del mes. No una obra sinó un esdeveniment mereix el seu co-protagonisme: el LIFE Victòria, que amb la seva contínua programació, ha establert un diàleg ininterromput amb el públic a través del lied. Aquest festival ja consolidat ha permès que la figura la dona n’aglutinés tot el protagonisme. Així, el lied en la rica programació d’aquest i d’altres cites puntuals que també l’han abordat, han col·locat també a Schubert i el matrimoni Schumann en aquesta selecció.
 

1. Puccini


Puccini (1858-1924) és l’últim exponent de cinc generacions de músics italians d’entre els segles XVIII i XX. Com ell, igualment reconeguts, de fama mundial i brillants -encara que no tots italians- eren els membres del càsting de Turandot, la protagonista indiscutible del mes d’octubre al Gran Teatre del Liceu i l’última obra del compositor. La història del talent d’aquest compositor a cavall de dos segles s’inicia amb èxit des de la seva fase més primerenca. La direcció que prendria la seva música ja es va assenyalar quan el 1883, encara estudiant, va estrenar el seu Preludi Simfònic en la menor i fou elogiat entre els crítics defensors de la música simfònica i el romanticisme alemany.

Són els camins que seguiria com a compositor, sobretot operístic. Les seves aportacions en aquest terreny són notables. Va desafiar la tradició italiana adoptant trets d’altres; de l’escola alemanya va abraçar la tècnica del leivmotiv wagnerià (madur ja en Turandot) i de la francesa i austríaca el mètode de treball sobre el text. Va formar un l’equip sòlid de llibretistes que, treballant amb ell mateix, cercaven de satisfer les exigències de la versificació volguda pel compositor. Aquesta suma de renovacions en el llenguatge i el mètode van desenvolupar-se en paral·lel a un moment històric d’unificació política italiana i de canvi de segle.

Res millor que Turandot per abordar aquesta qüestió. L’entrada al segle XX, mentre emergia un impetuós avanç tecnològic (pensem en nous espais d’oci com el cinema) o es desenvolupament dels nous llenguatges musicals va concebir-se aquesta obra, única en forma i contingut en la tradició italiana. Seguint la tendència orientalista present en l’imaginari artístic del moment, està ambientada en una xina fabulosa, mítica; musicalment representada amb efectes colorístics xocants, grans cors i un accent en instruments com el carilló. Puccini va dedicar al procés de composició i d’investigació musicològica sobre la música xinesa els seus últims cinc anys de vida. La partitura però, es va truncar després de completar l’orquestració del sacrifici de Liù. D’aquesta forma i davant del nou paradigma musical i tècnic del segle XX també van morir tant la seva música com una forma de fer òpera.
 

2.Schubert


Schubert (1797-1828) deia que les seves creacions eren “fruit del coneixement de la música i el dolor”. La vida “bohèmia” del compositor, la seva -en general- inadvertència entre els seus contemporanis i el seu final anunciat, ens poden ajudar a disseccionar aquest geni musical. Se’l considera el creador del lied alemany i una de les figures més destacables de la història de la música. Malgrat néixer al si d’una família humil va poder optar a l’estudi musical, tenint accés a professors com el mateix Salieri, qui va clamar el seu geni musical. Amb una sòlida formació transversal des del principi però la seva passió va ser sempre la composició, una tasca a la qual es va dedicar sempre de forma devota. 

Va ser també el primer músic independent, un “freelancer”, lluny de l’església i el patronatge de la cort. Per aquesta raó explica el seu recorregut vital itinerant i errant, fet quasi des de l’anonimat. D’entre la seva nombrosa música de cambra, els seus lieder van ser allò que en el moment va transcendir en alguns cercles musicals de Viena, gràcies a la seva amistat amb Michael Vogl. Aquest consolidat baríton n’inicià la seva difusió i junts van crear les famoses “schubertíades”: tardes de diumenge musicals on tocava les seves noves composicions i que s’allargaven des del vespre fins a la matinada.

Com hem assenyalat, aquest mes el lied ha estat molt present i per aquesta raó Schubert estava predestinat a ser un dels nostres protagonistes. Va ser ell qui va prendre els versos de Goethe (el seu primer lied fou del Faust), Müller (que va ser la matèria primera per als cicles de La bella molinera i Viatge d’hivern) i molts d’altres per a musicar-los. Aquest gènere, fins aleshores modest i gairebé casolà, tenia els seus antecedents en el folklore medieval i les Volkslieder (cançons tradicionals alemanyes normalment fantasmagòriques o llegendàries) i en algunes composicions sacres de Francks o Krieger datades del segle XVII. A posteriori i des de la distància, el mateix Otto von Bismarck va manifestar com la unificació d’alemanya no hauria estat possible “sense un art alemany i una música amb la mateixa identitat: el lied en particular”.

La de Schubert fou una vida curta i sempre prolífica a escala compositiva, activitat que es va accelerar encara més després del seu diagnòstic de sífilis. Aquest procés musical el duia a terme en solitari, assegut i lluny del piano que no era res més que “una distracció”. Van néixer en aquestes condicions els més de 500 lieder (els quals mai se’n va posar en dubte la seva qualitat, com la resta de la seva música de cambra) i tantes altres obres, que inundaven el paper pautat pagat pels seus amics. El triomf mèdiatic però, fou inexistent fins a finals del segle XIX, moment en què es va recuperar la seva música. Mai va viure el seu èxit, ans al contrari, ja que més enllà de la cambra ja esmentada, al seu temps mai va ser popular ni la seva obra operística ni entre els publicadors.
 

3.Robert i Clara Schumann


D’entre els admiradors de Schubert trobem a Robert Schumann (1810-1856), qui amb la seva dona Clara (1819-1896) ens esbossen el retrat de l’arquetip de l’artista i vida romàntica. La seva història conté tots els ingredients: art, geni, passió i bogeria. El jove Schumann va conèixer a Clara Wieck quan, d’amagatotis, feia classes de piano a Leipizg amb el pare d’aquesta. Entre la nena i el jove va néixer una amistat que desencadenaria un matrimoni-tàndem musical molt fructífer en el futur, un cop casats. Ell com a compositor va tenir etapes molt marcades, primer dedicat exclusivament al piano durant 10 anys, després al lied (on va seguir el compàs marcat per les schubertíades) i finalment a la composició simfònica.

Schumann, a més, fou crític musical i de fet va fundar una de les revistes de referència del moment, la Neue Leipziger Zeitschrift für Musik, contribuint així a descobrir joves talents com Brahms. Va ser un autor amb tants pseudònims com estats d’ànim desiguals. Aquests episodis maníacs-depressius s’alternaven any rere any, agreujant-se així una patologia psiquiàtrica que el va dur a la mort. Durant aquestes, tenia al·lucinacions com ara la  “tinitus” (una patologia on les al·lucinacions són sonores). En el seu cas, Schubert -un “àngel celestial” a parer seu- li cantava melodies a cau d’orella. Hem de pensar doncs en un individu de difícil convivència, que en el seu estadi encara inicial gaudia de temporades de gran activitat creativa i d’altres d’absolut tancament en ell mateix.

La vida del matrimoni fou modesta. Clara era una brillant pianista que estrenava les obres del marit i d’aquesta manera van fer importants gires arreu d’Europa. Gaudia d’un reconeixement internacional i va aprofitar-se’n per fer d’altaveu de les composicions del marit poc conegut. Aquest, tot i haver estat sempre un compositor pianístic, va dedicar-se d’ençà del matrimoni a la composició simfònica. Clara sempre li va oferir tot suport en aquesta tasca i en general va prioritzar els anhels del marit a la seva pràctica musical i professional. Fou una intèrpret impressionant, també compositora, professora (la primera al Conservatori Hoch, a Frankfurt) i agent (per exemple, del jove Brahms). Sens dubte, una dona amb molta energia i resistència, sigui física (els seus concerts eren coneguts  pel seu gran desgast físic) com psicològica (una qualitat demostrada al llarg del seu matrimoni i sobretot durant seva fase final).

Fotos: Puccini, Schubert, Clara Schumann

Últimes Notícies