Simfònica

Kavakos a flor de pell

18-11-2019

El passat 13 de novembre es va inaugurar la temporada “Palau 100” al Palau de la Música. El prestigiós violinista Leonidas Kavakos va interpretar el concert per a violí núm. 2 BB 117 de B. Bartók acompanyat d’una orquestra de referència, la NDR Elbphilarmonie Orchester. La formació interpretà, a més d’acompanyar al solista, la simfonia n.7 d’A. Bruckner en Mi Major, sota la batuta d’Alan Gilbert.

Leonidas Kavakos no deixa indiferent cap  tipus de públic i el concert inaugural del Palau en va ser un clar exemple. Gran inici de la temporada Palau 100.

La seva interpretació del concert n.2 de Béla Bartók va ser fantàstica. Es tracta d’un repertori que clarament entèn a la perfecció, una obra que domina i interpreta de manera segura i decidida, disfrutant de cada dissonància i de cada canvi de color. El fet que hagi treballat amb l’orquestra amb la qual interpretava el concert també com a director, denota una gran avinència amb els músics de la formació, els quals  l’admiren i hi interactuen quan ell ho demana. 

Els somriures de complicitat s’accentuaven quan el violinista deixava el tema en mans dels primers violins i, quan els vents agafaven terreny, aquest no tenia cap problema en donar l’esquena al públic per a gaudir de la seva interpretació. El seu paper de solista es mostrava al servei de l’orquestra, al contrari que molts intèrprets, els quals toquen la seva música sense tenir gaire en compte qui teixeix la capa sonora que els acompanya.

El concert és realment difícil d’acompanyar, ja que la part orquestral és molt contrapuntística. Els atacs han de ser clars i concisos i és difícil anar junt amb la secció, l’orquestra i el solista a la vegada. Possiblement no van començar del tot junts, tot i que probablement poques orquestres ho farien a la perfecció. El violinista va tirar endavant i es va guanyar el públic al primer minut.

Kavakos té una mà esquerra espectacular. El concert és poc còmode violinísticament (comparat amb Txaikovski o Mendelssohn) i implica una afinació acurada, ja que Bartók hi va aplicar la sèrie dodecafònica i per a entendre-la bé els intervals han de ser interpretats de manera precisa. Velocitat estratosfèrica i dobles cordes impecables, cap mena de complicació per part de l’intèrpret. 

En el terreny de la mà dreta, es nota que experimenta amb l’arc i el so. La seva tècnica és visualment estranya, però en canvi produeix uns resultats espectaculars. Probablement no sigui un intèrpret preocupat de tocar cada nota a la perfecció, sinó de buscar el color i la direccionalitat de la frase musical en cada moment. Als violinistes de la sala els va deixar la boca oberta en fer un staccato rapidíssim amb dos dits.

Grans moments en l’obra, especialment el lirisme del segon moviment i el caràcter de dansa del tercer. Kavakos ballava i es movia com si fos a casa seva.

Pel que fa la simfonia de Bruckner n.7, es tracta d’una obra espectaular, però també molt llarga i cansada d’interpretar. La simfonia és romanticisme en estat pur, amb una orquestra de gran envergadura i amb molt volum de so durant llargs períodes de temps. Els violins tenen constantment tremolo en una obra de 70 minuts i els metalls toquen molt; tenint en compte que l’orquestra està en plena gira a un dia per concert, és normal que en alguns moments l’energia decaigui.

Tot i que l’orquestra sona probablement millor que moltes formacions espanyoles, no va acabar d’entrar ben bé dins l’obra fins al tercer moviment, rellevant-lo a l’entrada del quart, molt encertada. Cal destacar afinació de contrabaixos i tubes. Probablement al Palau cada músic es sent molt i a vegades costa una mica confiar individualment per escoltar-se més col·lectivament. En tot cas, interpretació encertada, tot i que millorable tenint en compte el nivell de l’orquestra.

Foto: 
Leonidas Kavakos, NDR Elbphilarmonie Orchester
Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *