opera

Díptic verista per celebrar el Nadal al Liceu

Dilluns 18 Novembre 2019

Entre el 5 i el 22 de desembre, el verisme torna al Gran Teatre del Liceu amb el díptic més cèlebre del gènere, Cavalleria Rusticana, de Piero Mascagni, i Pagliacci, de Ruggiero Leoncavallo, amb un cast encapçalat per Roberto Alagna (doble rol), Elena Pankratova i Aleksandra Kurzak, sota la direcció de Henrik Nánási i amb posada en escena de Damiano Michieletto.  
 

El verisme ha estat molt present al Liceu en les darreres temporades, des de La bohème, passant per l’apoteòsic Andrea Chénier, Manon Lescaut o el recent Turandot. Ara, el teatre ens convida, per Nadal, al díptic més cèlebre del repertori operístic, Cavalleria Rusticana, de Piero Mascagni, i Pagliacci, de Ruggiero Leoncavallo, que ara, més que mai, es veuran intrínsecament lligades per una posada en escena de Damiano Michieletto en què es fa conviure espai, temps i personatges d’una i altra obra mestra. I és que el verisme és una aposta segura, i aquesta producció de la Royal Opera House una exquisidesa.
 
El corrent s’ha de situar a partir de 1890 i clou el romanticisme a Itàlia amb el culte a la vida quotidiana, la intenció de representar fidelment la realitat i expressar els sentiments particulars de manera que tots ens hi sentim identificats, amb unes peculiaritats específiques en el cant i l’orquestració. Els personatges són gent corrent o, almenys, destaquen per la seva manera d’enfrontar-se a la vida amb totes les seves complexitats i matisos. Un catàleg extens de criatures es presenta davant nostre amb preocupacions que, com que ens són familiars, ens permeten empatitzar-hi, perquè l’art és un reflex de la societat, com ens recordava Arnold Hauser, i la vella aristocràcia i l’alta burgesia que havien monopolitzat secularment els protagonismes, han de deixar pas a les classes populars, en el moment en què el fenomen de les masses és un fet incontrovertible. Amb origen en el naturalisme de Zola, que entra a Itàlia des de la literatura per convertir-se en un gènere operístic, el verisme és una reacció a la metafísica intrínseca en el treball en el mite wagnerià i la solemnitat de les grans històries verdianes, un corrent estètic que etimològicament ve de l’italià vero (vertader), i es caracteritza per l’esforç per tornar a la realitat quotidiana, per interessar-se pels petits detalls que inunden el nostre ser-en-el-món i eleva a la categoria d’herois les criatures més fràgils, volubles, però alhora encisadores del món que ens envolta.
Però el verisme havia nascut anys abans, a l’Ottocento italià, en el terreny de la pintura com a llenguatge afí al positivisme, la defensa social i com a manifestació artística del Resorgimento, que pinta esdeveniments èpics del passat amb una estètica actualitzada per fer aflorar en el poble el sentiment nacional enfront els estrangers invasors que impedeixen la unificació de la vella Itàlia. En el camp musical, destaquen Puccini, Umberto Giordano, Cilea, Piero Mascagni i Ruggiero Leoncavallo.

Cav/Pag, en terminologia anglosaxona, comparteixen molts elements que fan que les dues històries puguin coexistir en una mateixa escenografia: el món rural del sud d’Itàlia, gent senzilla, unitat espacio-temporal, pocs personatges i incursions del cor. A més, a nivell temàtic, en ambdues hi ha assassinats per gelosia, es van compondre per a un concurs i totes dues són vertaders manifestos del verisme.

Cavalleria Rusticana està ambientada a Sicília a finals del segle XIX, gairebé contemporàniament a la seva rapidíssima creació. Té com a protagonistes Turiddu (de Salvaturiddu, Salvador), un noi que torna del servei militar, i Santuzza, una jove amb qui té un didil.li que es truncarà perquè ell continua enamorat de Lola, la promesa de tota la vida i ara casada amb el carreter Alfio, però que retorna als seus braços incestuosament. Per tant, Santuzza actua per despit, amb la complicitat de la Mamma Lucia.

L’obra de Mascagni té moments musicals deliciosos. L’obertura és molt expressiva i hi ha canvis de dinàmiques que la fan molt efectista. El diàleg entre les seccions d’instruments la fan molt narrativa, per donar pas a la siciliana (“O Lola c’hai di latti la camisa”) des de fora de l’escenari de Turiddu, que canta l’amor a Lola. L’acompanyament orquestral es limita a l’arpa, per donar més importància al cant. Té girs melòdics molt interessants i ja és tota una declaració d’intencions.

L’orquestra, que té gran rellevància en aquesta òpera en un acte, pren el protagonisme novament, amb caràcter sumptuós -fet que contrasta amb la vida camperola. És un instrument més, amb caràcter propi i melodies que van directament al cor. La formació coral també pren protagonisme, ja que representa el poble sicilià on s’esdevenen els fets d’amor i desamor, d’honor i venjança, d’arravatament i dolor. A l’inici, entona una música folklòrica amb aire de dansa. Ben aviat percebem com la religió té una importància cabdal en la cosmovisió dels vilatans d’aquest poblet. Tenen una mentalitat obtusa i estan presos pels convencionalismes i les normes que dicta l’Església. No en va, l’acció té lloc el dia de Pasqua, i l’església és un lloc recurrent on entren i surten personatges. Els vilatans es congratulen de celebrar el dia del Senyor, i ho associen a la primavera com la resurrecció. Al “Regina Coeli” entonen una melodia bellíssima, celestial, que aporta calma des de la llunyania. És un cant molt homofònic, que es correspon amb el caràcter sacre del text, que contrasta amb els intensos duets entre Turiddu i Santuzza, Lola i Alfio i Santuzza i Alfio, on es desprèn gran dramatisme. De fet, tota l’òpera presenta un nivell de tensió emocional molt elevada. El cant és molt declamatiu i les tessitures estan dutes a l’extrem. Cal resiliència en l’agut i caràcter per transmetre vivacitat i realisme.

El famós “Intermezzo” és àmpliament conegut perquè apareix en molts anuncis i pel.lícules, com al final de la tercera part d’El Padrino, on es desplega majestuosament com a fons musical de la carnisseria que s’està produint durant la representació d’aquesta òpera al Teatro Massimo de Palerm. És una de les melodies més belles que mai s’han escrit, que denoten una extrema sensibilitat i un control de les emocions de l’espectador excepcionals. En la seva interpretació, no només cal que les cordes estiguin finíssimes, sinó que el control de les dinàmiques per part del director és fonamental.

Destaca l’ària animada i alegre de Turiddu “Viva il vino spumeggiante”, a la qual s’hi afegeix el cor i, després del desafiament amb Alfio, el comiat a la mare a “Quel vino è generoso”. Ell té el pressentiment que alguna cosa dolenta passarà i, en efecte, l’obra acaba amb Santuzza i la Mamma Lucia plorant la seva mort enmig de la gernació.
Pagliacci, per la seva banda, ocorre a Calàbria en un dia també assenyalat per als cristians: el 15 d’agost, el dia de la Mare de Déu, associada a tant a la devoció com a la joia de la festa. L’obra de Leoncavallo és metaficcional, ja que hi ha ficció dins de la ficció, i fins-i-tot ens atreviríem a dir que hi ha ficció dins de la ficció dins d’una altra ficció: comença amb Tonio, que personifica el Pròleg, per donar pas a la història de comediants desgraciats que fan riure de poble en poble que, al seu torn, representen un fragment de la Commedia dell’arte que es barreja amb la realitat dels infeliços personatges.
 
L’obra té un argument ben senzill: Canio està casat amb Nedda, una noieta que va trobar-se abandonada fa molt de temps i li va donar aixopluc. Però el pas del temps desgasta els sentiments si no es cultiven i ara, ella, està enamorada de Silvio, un camperol de la zona. Al seu torn, el geperut Tonio li declara el seu amor, i com ella el rebutja menyspreant la seva aparença, ell li promet que un dia es venjarà d’ella. Canio, empès per la gelosia, acaba apunyalant la seva estimada i l’amant donant per acabada la comèdia (“La commedia è finita”).
 
L’obertura és més tèrbola que la de Mascagni, amb elements de tensió i distensió però, alhora, l’escriptura és més impressionista. Ben aviat apareix el tema de Canio i la melodia es fa expansiva fins que torna la inquietud. De les paraules de Tonio es desprèn la veritable essència del verisme, l’intent de pintar fragments de vida. El bufó diu que “el teatre és la vida”, però, en canvi, més endavant, Canio manifesta que “il teatro e la vita/non son la stessa cosa”. No, però el teatre es nodreix de la vida i, en el cas de Pagliacci, els dos mons es confonen de manera magistral.
 
La vaporositat de l’orquestració es combina amb el treball amb els límits tècnics i expressius, explorant una paleta de colors rica i suggeridora. El cor inicial, amb una música molt frenètica, pren un sentit semàntic ja que expressa musicalment l’expectació dels vilatans per l’arribada de la companyia comediant. L’ària de Nedda “Qual fiamma avea nel guardo” és un altre exemple de l’exploració de recursos al límit, forçant els aguts de forma molt dramàtica. El duo entre Nedda i Silvio és plena voluptuositat i joia, amb moments molt lluminosos que s’apaguen amb la crua realitat: ella està casada amb Canio. Però decideixen fugir i la música es torna esclatant. Quan el director de la companyia ambulant s’assabenta que Nedda l’enganya, se sent menyspreat, avergonyit i s’odia a si mateix pel deliri que està sofrint. “Vesti la giubba” és una resignació a la vida que té: ser un pallasso al qual li riuen les gràcies i un home enganyat i desolat pel desamor.
 
L’“Intermezzo” té moments afortunats, i hi conviuen totes les tensions i neguits dels personatges, així com les esperances i les resignacions. Al final es manifesta el desig de forma voluptuosa. Al principi del segon acte la música desprèn la joia dels camperols, que gaudiran d’una funció -accidentada. Per això la música és triomfal i plena d’optimisme. La música indica que ens fiquem dins de la ficció, separant amb el so la diferència conceptual entre una realitat i l’altra: és més lleugera i té un aire més arcaic que s’adiu molt amb els personatges de la Commedia dell’arte, Pierrot (Canio), Colombina (Nedda), Taddeo (Tonio) i Arlecchino (Beppe). La situació que es planteja és la mateixa que viuen els protagonistes: Colombina s’ha enamorat d’Arlecchino i decideixen fugir, abandonant Pierrot, un Canio que es fa seva la situació i acaba sortint de l’obra per entrar a la vida amb el desconcert dels presents fins que desferma la seva fúria: “No, Pagliaccio non son!/Se il viso é pallido/é di vergogna e smania di vendetta!”. Amenaça Nedda que si no li revela el nom de l’amant la matarà (“Il nome, o la tua vita!”), i tot acaba en tragèdia.
 
Heinrik Nánási dirigirà aquest doblet verista amb direcció d’escena de Michieletto, en una producció de la Royal Opera House Covent Garden, La Monnaie, Opera Australia i The Göteborg Opera. Conxita Garcia dirigeix el cor, i el cast està encapçalat per Roberto Alagna (Turiddu, Canio), Elenka Pankratova i Oksana Dyka (Santuzza), Mercedes Gancedo (Lola), Gabriele Viviani i Àngel Òdena (Alfio) i Elena Zilio i Maria Luisa Corbacho com a Mamma Lucia. El personatge de Turiddu també serà encarnat per Teodor Ilincai i Martin Muehle. Quant a Pagliacci, Nedda ho seran Aleksandra Kurzak i Dinara Alieva, i Fabio Sartori i Martin Muehle comparteixen el rol de Canio amb Alagna. Tonio ho seran Gabriele Viviani i Àngel Òdena, mentre que Vicenç Esteve serà Beppe i, finalment, Silvio estarà encarnat per Duncan Rock i Manel Esteve. Cav/Pag, al Gran Teatre del Liceu, entre el 5 i el 22 de desembre.

Fotos: Catherine Ashmore

Últimes Notícies