Tres mes tres sumaran cinc el proper 11 de desembre al Teatre del CCCB en un concert programat en el marc del Sampler Series de L’Auditori. Louisiana Variations – Barry Guy, contrabaix, Torben Snekkestad, saxo i Agustí Fernández, piano – i Liquid Trio – Albert Cirera, saxo, Ramon Prats, bateria i de nou Fernández al piano – interpretaran música improvisada, per primera vegada tots junts. En parlem amb el pianista dels dos grups, Agustí Fernández.
Què és música i què no ho és? Depèn de l’escolta que en fem o de la persona que l’interpreta? Del context social o de l’escenari on ens trobem? És un pacte social que mantenim emissor i receptor, un codi que compartim, una tradició sonora heretada? Què és música, què és soroll, què és diàleg, què és art? Els teòrics d’estètica diran moltes coses, algunes de semblants i d’altres de totalment oposades però mentrestant, els músics seguiran defensant allò en el que ells creuen. Diuen que s’acaba la teva llibertat on comença la de l’altre i Lousiana Variations i Liquid Trio apostant per la música improvisada busquen aquestes fronteres sense por i amb la seguretat d’estar escollint en primera persona com ha de sonar l’espai.
Agustí Fernández és un dels músics espanyols de més projecció internacional i referència mundial en el món de la música improvisada. En parla com una “música que es fa sense esquemes, sense partitures, sense haver-ho parlat prèviament”, una música que potser encara és “desconeguda i una mica underground” i que no es teixeix a través d’unes pautes, sinó d’unes “pràctiques que neixen amb el temps”. Partint d’una història estètica, d’un corpus que la sustenta es creen unes dinàmiques que depenen de la situació en què sorgeixen. Defuig l’etiqueta d’avantguarda perquè “no estem inventant res”, és un gènere que s’està tocant des de fa cinquanta anys, encara que amb tot aquest temps “ha evolucionat molt”.
Així, sense necessitat d’un compositor altre que no sigui el mateix músic, Fernández fa el paral·lelisme amb el fet de parlar amb amics durant un sopar: “s’ha de veure com va la conversa, si el que aportes tu és rellevant o si vols canviar de tema. Amb la improvisació és el mateix, és una conversa fluïda entre gent que coneix el llenguatge, el sistema. No hi ha un objectiu a priori però després, si t’hi fiques sí que veuràs que hi ha molts requeriments per què la improvisació sigui exitosa i funcioni tant pels músics com pel públic”. La música és un llenguatge universal “però hi ha dialectes com la música clàssica, la música rock, la música folklòrica…”. La música improvisada, comenta Fernández, consta d’un llenguatge bastant estès i bastant compartit, per això és molt fàcil entendre’s. De totes maneres, els dos trios “no tenen res a veure entre si, són dos mons diferents”, per això el concert es dividirà en una primera part de 15 o 20 minuts per presentar el Liquid Trio, una segona de la mateixa duració per presentar el Lousiana Variations i una tercera on, aquesta vegada sí, tocaran tots cinc junts per primera vegada.
La idea de reunir els dos trios va sorgir del productor musical i responsable de programació de música contemporània de L’Auditori, Santi Barguñó, i Fernández va accedir-hi de seguida. De fet, el músic mallorquí en algunes ocasions ja havia ampliat a cinc els components de Liquid Trio, transformant-lo en Liquid Quintet. El concert del dia 11, però, serà una “primícia, una estrena mundial” totalment inèdita. Ho serà tant que fins i tot ho serà pels mateixos intèrprets, que tampoc hauran assajat prèviament al concert tots junts: és aquí on rau l’expectativa. “Serà directament a l’escenari, aquesta és la gràcia. És com reunir quatre persones que tu coneixes però que entre ells no es coneixen”. Davant la meva sorpresa, Fernández va assegurar: “Les converses aniran bé perquè tots són molt bons músics i segur que serà un èxit. Si no, no ho faria.”
Un avís per a navegants: tot i que el concert es troba inclòs el cicle Jazz Sessions, que ningú s’esperi un concert de jazz. “Els cinc músics que tocarem també toquem en grups de jazz, per tant tenim un peu aquí i un peu a allà però la música no té res a veure”. Els dos gèneres musicals comparteixen la idea d’improvisació però una està inclosa dins la partitura i l’altra no. Tot i això, Fernández convida a assistir al concert a tota persona melòmana, curiosa i oberta, que s’atreveixi amb allò més agosarat, més experimental. Encara que li vingui de nou el llenguatge que utilitzen, el podrà entendre perquè “és música”. “Si l’únic que t’agrada és Schubert, no vinguis perquè no tocarem Schubert. Però si ets una persona inquieta que t’agrada Mahler, la Rosalía, la música africana i la salsa… et pot agradar”.
D’aquesta manera, el públic assistirà al concert com si el deixessin participar d’una conversa que mantenen cinc persones sense haver pactat res abans. Fernández comentava “Les llengües en són moltes; la música, una” i és per això que si acceptem aquest codi, si ens deixem emportar per aquest pacte social, si ens deixem de prejudicis sobre soroll, música o art ens serà fàcil gaudir del que es gaudeix sobre l’escenari. I és que finalment, el concert de la setmana que ve no deixarà de ser un diàleg espontani, natural, sense director ni partitures, com si es tractés d’un sopar amb els amics.
Foto: Imatge L'Auditori, Imatge CCCB
