La formació dirigida per Tomàs Grau ha viscut una intensa setmana amb molt per celebrar: el passat dilluns oferiren al Palau de la Música el seu primer concert de la temporada 2020-21 amb una Novena que contrastava satisfactòriament amb les que ja s’havien sentit els darrers dies principalment perquè comptava amb una plantilla al 100% del territori. En temps pandèmics, el gest de l’OCM cap als artistes del territori i la dificultat de tirar endavant la simfonia beethoveniana amb les restriccions sanitàries —recordem que els cantaires de l’Orfeó Català estaven distribuïts entre el primer i el segon pis del Palau i els músics tocaven amb mascareta— no han passat pas desapercebudes: a les xarxes, l’orquestra rebé el reconeixement de nombrosos usuaris com Miquel Curanta —@mcuranta—, que acompanyà el seu elogi amb una imatge molt descriptiva de l’esdeveniment, i Joan Maria Piqué —@joanmariapique—, que assegurava haver “vibrat” amb «l’èpica de la resistència!».

A aquest meravellós concert el seguia un parell de dies després la notícia que feia pública l’orquestra sobre l’estrena d’una nova plataforma digital per gaudir dels seus concerts a l’emblemàtica sala catalana. Aquesta iniciativa, pionera en el panorama orquestral català, fou comentada per nombrosos tuitaires. El compositor Joan Magrané —@JoanMagrane—la descrigué com  «una gran iniciativa d’una de les orquestres que millor sona del país i amb una qualitat d’enregistrament per treure’s el barret», alhora que assenyalava l’assequibilitat dels preus per remarcar que «no hi ha excusa per no tirar-s’hi de cap». L’OCM Digital Hall també fou aplaudida pel compositor Josep Maria Guix —@JMGuix— i la col·laboradora de Barcelona Clàssica, Marina Sala —@MarinaSala9— també animà els seus seguidors a fer una ullada a la plataforma. 

Twitter ha estat també, aquesta setmana, un focus de reivindicació de Gerhard. El passat 25 de setembre es complien 124 anys del naixement del compositor de Valls, una fita que molts usuaris aprofitaren per compartir a les xarxes contingut sobre l’artista català: per una banda, Pedro Pardo —@pedropardomusic— recuperà un cicle de programes que havia presentat a “Els homes clàssics” amb Albert Galceran; per una altra, el compositor i professor Bernat Vivancos ho celebrà de manera diferent: retuitejant una fotografia dels “Compositors Independents de Catalunya” tot acompanyant-la del següent text: «si avui féssim aquesta foto hi hauria, sens dubte, dones compositores, fruit de la normalitat i justícia que per fi va arribant. […] I potser seria una selfie…»

Els quatre concerts matinals a la Sala 4 van estar dedicats al pare del quartet com a gènere musical, Franz Joseph Haydn, tal com va anunciar Arnau Tomàs a l’inici del primer concert. D’aquí que portin el títol de Papa Haydn. Van ser quatre concerts d’uns tres quarts d’hora de durada amb dues peces cadascun, interpretats per quatre formacions diferents: el Quartet Casals, el Marmen Quartet, el Quatuor Modigliani i el Cosmos Quartet.

El quartet de corda, potser la forma més típica de la música de cambra, tan arrelada avui dia, en realitat no va començar fins al 1760, de la mà de Haydn. Ell va aconseguir posar quatre músics a tocar —o a dialogar— en igualtat de condicions. Com va dir Goethe, el quartet de corda és una conversa entre quatre persones sensates, fent referència a aquest pla d’igualtat. Els grans compositors que han vingut després han escrit veritables obres mestres per a aquesta formació, des de Mozart fins a Xostakóvitx.

El Quartet Casals, l’amfitrió de la Biennal, no necessita presentació. És una formació que al llarg dels anys ha aconseguit una solidesa granítica amb unes interpretacions dotades d’un so molt potent i una expressivitat màxima. Vestits de carrer, els quatre membres van sortir amb els seus arcs d’època per interpretar dos quartets de l’opus 33, els anomenats quartets russos perquè Haydn els va dedicar al gran duc Pau de Rússia. Va ser especialment divertit el núm. 2, que porta el sobrenom de “La broma”, ja que l’últim moviment juga amb una frase que sona en moments que poden semblar intempestius, i que Haydn va concebre com una broma tant per al públic, desconcertant-lo a l’hora d’aplaudir, com per als intèrprets, que no han de tocar amb el pilot automàtic seguint un ritme fix.

Els Casals, amb Abel Tomàs al primer violí, van fer gala d’un so ple, com si es tractés d’una obra de Beethoven, però en canvi, amb un estil apol·lini, que és el que pertoca a Haydn. És gairebé sobrer reiterar les virtuts del Quartet Casals, especialment l’harmonia entre els seus integrants, que fan ben bé realitat les paraules de Goethe. Després d’aquests mesos de pandèmia en què s’han suspès pràcticament tots els concerts, encara és més meritori mantenir el mateix nivell d’excel·lència.

L’altra formació a destacar pel seu nivell òptim és el Quatuor Modigliani, que ens van oferir els quartets op. 54 núm. 1 i op. 76 núm. 2, “Les quintes”. És també una formació amb molts anys d’experiència, amb un so un xic menys incisiu que el dels Casals i amb un estil més lleuger. El seu Haydn va ser extremadament polit i depurat, especialment en el segon moviment del quartet op. 54 núm. 1, que semblava la gràcil dansa d’una ballarina. Cal destacar una gran harmonia i complicitat entre quatre músics iguals, de la mateixa altura musical. I tot i així, el so càlid del primer violí es va fer notar vivament en els passatges més melòdics.

Que els darrers anys a Catalunya hagin sortit una sèrie de quartets de corda de nivell internacional és una cosa de la qual cal sentir-se ben orgullosos com a país

Les altres dues formacions van ser el Marmen Quartet, al qual encara li falta una mica de bagatge per posar-se a l’altura de Casals i Modigliani, i el Cosmos Quartet. És a dir, dues formacions autòctones i dues d’estrangeres. Que els darrers anys a Catalunya hagin sortit una sèrie de quartets de corda de nivell internacional és una cosa de la qual cal sentir-se ben orgullosos com a país. I la iniciativa d’aquesta Biennal de Quartets de Barcelona és el reflex de l’interès del públic pel repertori cambrístic, un dels més exigents i alhora gratificants de l’univers musical. Ens tornarem a veure d’aquí a dos anys.

Fins al mes de març vivíem instal·lats en unes inèrcies que havíem adoptat com a pròpies sense ser-ne gaire crítics. Però hi ha dos elements clau que crec que ens han de fer replantejar l’enfocament que fem al món musical de forma radical: l’excel·lència dels nostres artistes i la necessitat de relat per fer significatius socialment els discursos artístics.

D’una banda, en els darrers anys hem assolit un nivell artístic i tècnic excepcional. Les generacions que pugen a casa nostra tenen un accés molt més directe al coneixement i es formen amb eines i metodologies més modernes que fan més eficient l’aprenentatge i contribueixen a construir una societat més preparada que mai i amb un enfocament molt professional. Té sentit, per tant, jutjar amb elements exclusivament tècnics les actuacions artístiques? O potser ens cal preguntar-nos a quin tipus d’artista ens enfrontem, què vol comunicar i què fa única la seva proposta perquè el fet artístic parla per si sol, també, a través dels programes.

I encara més: si el nivell ha pujat tant a casa nostra, per què no reconeixem d’una vegada per totes que els nostres artistes poden fer una feina extraordinària a les nostres programacions enlloc de quedar-nos en aquest provincianisme caspós de pensar que els de fora ho faran millor? Arran de la proposta del Liceu “Del dolor a l’esperança”, el company Jaume Radigales feia un tuit fa uns dies denunciant que cap els solistes amb qui comptava la direcció del teatre eren de casa. Això ha despertat un allau de manifestacions a les xarxes i molts artistes catalans, especialment del món de la lírica, han posat de manifest les seves dificultats i la necessitat de sentir-se recolzats per les nostres institucions. Per acabar-ho d’arrodonir, la veu més punyent del sector, que moltes vegades festeja altres àmbits amb més teca per mossegar, exposa de forma brillant la problemàtica. Bernat Dedéu ens recorda que no només tenim la responsabilitat de “donar de menjar” als nostres creadors, sinó que “sense tenir cura del patrimoni, la internacionalització de l’art d’un país és una simple quimera”. Voilà, per mirar nord enllà i anhelar una vida desvetllada i feliç, cal que primer fem una mirada atenta al nostre voltant amb un acte d’absoluta responsabilitat. Perquè si volem subvencions, hi ha d’haver un retorn social de forma claríssima i aquest passa, en primer lloc, per donar oportunitats per viure de la seva feina als nostres artistes i compositors al mateix temps que els exigim excel·lència. Perquè apostar pels nostres és requisit indispensable per acostar-nos a aquesta excel.lència com a poble.

Més enllà d’això, el segon element es va posar de manifest com una necessitat urgent a posar sobre la taula arran de la pandèmia, quan tots els espectacles es van cancel·lar i vam deixar de poder tenir experiències en viu. Artistes i professionals de la cultura es van quedar sense feina i, malgrat la represa de l’estiu, tot penja d’un fil. En aquest context, cal reflexionar profundament si té sentit enfocar el tractament del fet musical des de l’art pour l’art. Reconec que, personalment, sempre he tendit a adoptar una postura molt intel·lectualitzada i conceptual del fet cultural. Ara, que el món es revela més ferotge que mai em faig una pregunta molt crua: amb quina moral puc pretendre viure (ergo, cobrar) d’una feina amb la qual ajudo -exclusivament- a enriquir el meu esperit? Com puc justificar davant la societat que vull fer-ho de dilluns a divendres, i no només al cap de setmana, més enllà d’un hobbie il·lustrat? Ara mateix, se m’imposa el pensament que, en efecte, la nostra feina és més necessària que mai però li cal un replantejament i encaminar els nostres rius de tinta a oferir una crítica més significativa, que valori l’aportació social i no només artística del projecte. Ja no és rellevant, des del meu punt de vista, que la crítica musical parli de les meravelles tècniques dels artistes per determinar si valen o no valen. El que se’ns demana és quina és l’aportació que fan a la societat les seves propostes artístiques en global. Hem de donar arguments sòlids en favor de l’art com a eina de transformació social quan demanem un -irrisori- 2% del pressupost, més enllà de la realització personal i el valor intrínsec de la música com a manifestació de la Voluntat schopenhaueriana o la defensa d’una concepció idealista de l’art. Hem de demostrar que l’art és l’única forma de ser lliures per fer avançar la societat a través del qüestionament dels seus paradigmes i cal que convencem la resta de la societat que això és així. Per tant, la feina d’artistes i programadors és fer-ho palès a través de les programacions i les propostes i la nostra responsabilitat com a crítics i periodistes culturals és explicar-ho, ser un altaveu crític del sector i demostrar que ens mereixem el poder que tenim amb aportacions que analitzin d’una forma holística les propostes que se’ns presenten per destil·lar-ne el sentit complet per fer-nos oblidar les pors, les cabòries i les rutines i invitar-nos fer un viatge transepocal i transcendent.

Lligat a això, ens preguntem si, per exemple, l’allau de simfonisme que assola aquesta anodina reentrée dona resposta a les necessitats de la nostra societat. En el cas de l’arxirepetida novena de Beethoven, de la qual Dudamel, Pons i Grau en donen la seva visió aquests dies, cal que pensem si, més enllà del cant schillerià a la fraternitat, aquesta contribueix a respondre a la necessitat que tenim de reconfort. Potser, ben mirat, un geni tan arrauxat i arrogant com el de Bonn, amb una energia tan desbordada i autoritària que -prenent les paraules d’un “bípede” compositor amic meu- ens pot arribar a saturar, no desplega el missatge que reclamem. Potser aquest tipus de simfonisme ara es fa superflu i hauríem de demanar unes programacions que afavoreixin una comunió general cap al recolliment, repensant el repertori d’una manera més ampla. Potser és un gust personal i prou, però crec que el que ens demanen els temps és música que ens transmeti intimitat i reconfort com, per exemple, la música de cambra i els magnífics quartets de corda de la biennal de L’Auditori amb un Quartet Casals que -dit sigui de passada- va oferir-nos un Beethoven amb una perfecció que fa mal. La cambra es manifesta com un instrument per guarir-nos i embolcallar-nos en la nostra intimitat sense victimismes però tampoc amb moviments efectistes. Cal que desmaquillem el món, cercar-ne les veritats més íntimes a través d’un discurs sense fissures, honest i sincer que ens respongui hermenèuticament i que sigui un catalitzador de les nostres reflexions més profundes.

A banda, i tornant al dolor i l’esperança, les propostes que demanen els temps són inclusives i democràtiques, essencialment. En aquest sentit, sembla una postura un xic esnob la del Liceu quan vol combatre la desesperació col·lectiva des de la muntanya de Montserrat amb invitacions per als més pros i mitjans gràfics que recullin imatges espectaculars -i prou. És una postura elitista que ara no ens diu res i menys quan el que se’ns demana és que tinguem rellevància per a la societat. I que els puristes no s’esfereeixin: respondre socialment no implica renunciar a la llibertat creativa.

Ara estem en un punt de no-retorn, un Wendepunkt que demana un gir copernicà en les nostres accions i el nostre pensament perquè aquest Homo provisionalis en què ens ha convertit la pandèmia pugui sobreviure i tenir altra vegada expectativa de futur. Ho hem de fer per tots nosaltres i el que defensem com a suprem: l’art. Perquè la cultura no és només necessària: és imprescindible, un dret i un deure fonamentals que hem de protegir i exercir plenament.

Oriol Aguilà és el director del festival des de l’any 2010. També dirigeix les associacions Ópera XXI i Festclásica, encarregades de representar el sector líric espanyol. Va dirigir el programa de mecenatge del Gran Teatre del Liceu durant el període de reconstrucció de l’edifici i durant la primera dècada del nou Teatre. Abans de liderar el Festival Castell de Peralada, va ser Director d’Estratègia i Marca de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. 

Quina valoració feu des del Festival Castell de Peralada de l’edició Livestream? 

L’objectiu d’aquesta edició era únicament donar senyals de vitalitat. Enmig de la pandèmia, volíem dir: “Som aquí”. Vam decidir cancel·lar l’edició d’enguany perquè vam valorar que no podíem fer cap altra cosa. La prudència i la seguretat del públic, dels artistes i de tots els equips tècnics i de producció passava per davant de qualsevol altre raonament. La majoria de festivals europeus que fan òpera i dansa han fet el mateix. Va ser una decisió constatada i compartida en aquell moment, sobretot a través dels col·legues i companys de la Federació Europea de Festivals i de tota la xarxa internacional a què pertanyem. Per sort, després les coses van millorar. Per això, vam decidir fer aquesta edició especial en streaming amb l’objectiu de donar un testimoni de compromís. Ha estat una edició de resistència, que ha servit per dir al públic que el 2021 tornarem. Volíem mantenir-nos connectats amb el públic i els artistes. Per tant, hem acomplert l’única missió d’enguany, que era dir que estem vius. Ara bé, no podem estar satisfets. En aquesta situació, les valoracions d’èxit són absurdes. Estem esperant el 2021.

A la presentació del Festival Castell de Peralada Livestream, vas dir que “si hi ha un festival a casa nostra pensat per viure’l ‘in situ’, és el de Peralada; pels jardins, pel castell, per l’ambient, per l’experiència a Peralada”. Creus que, tot i l’excepcionalitat d’aquesta edició, heu aconseguit mantenir aquesta essència de què parles?

L’essència del festival només pot viure’s de forma presencial. L’experiència en viu és inherent a la raó de ser del nostre festival. Per tant, aquest any ha sigut un any d’exili, un any estrany, un any de transició. El 2021 serem en viu a Peralada, que és allà on hem de ser. L’streaming ha estat una bona eina, útil i eficaç. Nosaltres ja fa molts anys que treballem el projecte audiovisual del festival; ens dona molta difusió, tant a casa nostra com a tots els circuits melòmans internacionals. Creiem en la finestra audiovisual del festival. El que fa aquesta finestra, però, és convidar a venir a conèixer presencialment el nostre festival. No és substitutiu d’allò presencial, sinó que és una invitació i, també, un servei per aquelles persones que no es poden desplaçar. No ens imaginem un festival únicament en streaming. De manera complementària, fenomenal. L’streaming perdurarà, però no és essencial.

La gent que va assistir presencialment al festival d’enguany va poder gaudir d’aquesta essència que neix de l’experiència en viu?

Vam dedicar cada nit a un sector diferent de la societat: als joves, al món de la cultura i la comunicació, al món del turisme de la Costa Brava i al sector sanitari de les terres gironines. Els assistents venien amb la certesa que eren uns espectadors privilegiats i amb la gratitud que féssim el festival. Venien amb una gran sensació de seguretat. Tothom ens deia: “Heu sigut valents. No estàveu obligats a fer-ho, i heu volgut fer-ho igualment”. Algunes persones van manifestar que van viure-ho com la nit de l’estiu, que se n’emportaven un gran record i molt coratge per continuar. Vam voler convidar persones a venir de públic perquè no volíem ser només com un plató de televisió. A més, volíem que els artistes tinguessin la comunió amb el públic. Per molts artistes, era el primer concert després del confinament, i era important que no estiguessin sols. Al nostre festival, el públic genera una raó de ser, crea una atmosfera. 

Com creus que funcionen les mesures exigides a causa de la pandèmia del coronavirus?

Hem seguit tots els protocols recomanats i, fins i tot, més. El públic deia que enlloc podia estar més segur que aquí. A més, el públic que va a veure teatre i concerts sol tenir uns certs costums, una manera de fer molt tranquil·la i ordenada. Per naturalesa, doncs, ja pots tenir la certesa que als actes culturals no tindràs cap sorpresa. Si, a més, hi afegeixes els protocols de precaució… És el lloc més segur del món!

A causa de tots aquests protocols, m’imagino que l’organització del festival d’enguany ha estat un experiment. L’any vinent preparareu un format similar?

No. L’any que ve volem tornar a programar el festival presencial que hem fet durant els darrers 33 anys. Aquest és el nostre horitzó. Un festival és la comunió entre artistes i públic; és la festa de les arts, com diu el seu nom. Això significa que un festival té una litúrgia. El públic ve a Peralada, que és un espai propici, a l’aire lliure, amb la predisposició oberta a descobrir la nova creació. Sempre busquem la màxima qualitat i excel·lència artística. Si després les circumstàncies ens porten a una altra situació, tindrem la capacitat de trobar solucions per al nostre públic. Ens imaginem el festival de l’any vinent tal com correspon a un festival a l’aire lliure.

Us l’imagineu, però, amb mesures de seguretat?

Això ho marcarà l’evolució de la pandèmia. No ens podem pronunciar. Les autoritats sanitàries marcaran el camí. Ara ja sabem com fer-ho i, per tant, el 2021 serà tot molt més natural i senzill que aquest any, que tot ha estat nou i estrany.

Quins són els ànims de l’equip del festival? Com encareu la temporada vinent?

L’equip té moltes ganes de tornar-hi i recuperar la velocitat de creuer. L’equip és sensacional, és l’ànima i el motor del festival. Som conscients que no serà fàcil, que serà progressiu. El cop del mes de març va ser dur. Estàvem engegant motors i vam haver de parar. Ara bé, estem treballant perquè l’edició del 2021 es pugui fer amb la màxima normalitat possible.

Per què vau apostar enguany, per la nova creació, per donar més veu als compositors i creadors?

No era nou. Apostar per la nova creació és la nostra idiosincràsia, la nostra personalitat. Sempre hem apostat pels encàrrecs, per l’òpera contemporània. Hem programat sempre moltes estrenes d’òpera contemporània; segurament, moltes més que no pas alguns teatres públics que també aposten per la nova creació. Al festival testimoni d’enguany, és evident que volíem recollir, també, la nova creació.

Quin rol ha de jugar un festival musical com el de Peralada en aquesta situació tan excepcional, en aquest moment social tan complex?

Al final, parlant en termes europeus, els festivals són el segell més genuí del nostre continent. Per tant, els festivals hem de contribuir a fer una societat més compromesa, que pugui gaudir més de les arts. La cultura és un bé essencial de la nostra vida. Sense cultura i art, la vida no té sentit. La cultura és l’ànima de l’existència de la humanitat. 

I la cultura és ara més necessària que mai?

Efectivament. Durant el confinament, la cultura, les arts, la música han acompanyat les cases d’una manera absolutament natural. Proveu d’imaginar-vos el confinament sense cultura! Sense cultura, la nostra vida no tindria sentit. Cultura més que mai.

Ara que vivim la crisi més dura dels darrers temps, és més urgent que mai reclamar un augment del pressupost de cultura de fins al 2%?

I tant. La cultura sempre ha sigut la germana petita de tots els pressupostos, l’última de la cua. Si des dels governs no es creu ni s’aposta per la cultura, els programadors, sols, no hi podem fer gaire res. Sempre queda en paraules. Caldria creure de debò en una societat on la cultura, igual que l’educació, pugui contribuir a fer uns ciutadans millors, que gaudeixin amb més plenitud de la vida. Necessitem el recolzament de les administracions més que mai. En aquest sentit, hi ha països on realment la pandèmia ha portat la cultura a primer terme. Hi ha governs que han cregut que, sense cultura, la seva obra de govern no tenia sentit. 

Han canviat els catxets arran de la pandèmia?

Estem parlant del sector de la clàssica. És un sector que ja ha fet molts esforços, aquests darrers anys, per mantenir-se. En general, els professionals de la clàssica compten amb poc marge econòmic i no podem demanar-los més esforços. No és per aquí per on ens hem de reinventar. Tots haurem de fer esforços per trobar un nou model, tirar endavant i portar a terme programacions. En alguns projectes concrets, sí que té sentit replantejar els costos, però crec que no es pot generalitzar de cap manera a tot el sector. Els pressupostos del món de la clàssica ja són per se molt ajustats.

Vau dedicar una nit del festival al sector de la cultura i la comunicació. Com creus que se’n sortirà, el món de la cultura, d’aquesta crisi?

Ara ho estem desxifrant. El cop ha sigut molt fort. Amb empatia i ganes de treballar en equip, trobarem maneres de sortir-nos-en. La solució l’hem de construir entre tots, entenent les circumstàncies de cadascú de nosaltres. Nosaltres defensem que és molt important que el 2021 hi siguem tots els programadors, que no en caigui cap pel camí. Si no hi ha programadors, no hi poden haver encàrrecs ni produccions. És un teixit molt sensible, i entre tots hem de construir el futur. En aquests moments, l’únic èxit rau a resistir. 

Marigó va fer a principis de juliol el seu primer concert després del confinament. Va tocar al Palau de la Música Catalana, dins el marc del festival Bachcelona. Des de llavors, ha tingut audicions durant tot l’estiu. Encara la temporada vinent amb les energies enfocades en uns quants projectes artístics d’allò més diversos, però al mateix temps reconeix que “aquesta tardor arriba acompanyada d’una incertesa molt curiosa”. 

Carles Marigó: “Aquesta tardor arriba acompanyada d’una incertesa molt curiosa”.

Els altres músics que hem entrevistat conviuen també amb aquesta sensació de no saber què passarà. La mezzosoprano Anna Alàs prepara amb tranquil·litat l’òpera Le nozze di Figaro, de Wolfgang Amadeus Mozart, que s’estrenarà aviat a Alemanya, però pateix una mica per un projecte que té previst al Teatre de la Maestranza, a Sevilla. 

Davant aquesta situació d’inseguretat, la soprano Júlia Farrés-Llongueras es mostra forta: “Podem afrontar la incertesa amb coratge o, ben al contrari, ens podem deixar portar per la por. Fa poc van cancel·lar-me un esdeveniment que tenia el febrer. Comencem bé, eh! Jo, però, tinc clar que vull tirar endavant, fer música de la manera que sigui possible”. El violoncel·lista Oriol Aymat, vinculat sobretot al grup de pop-rock Blaumut, a l’orquestra barroca Vespres d’Arnadí i al Trio G.A.P, també opta per veure el got mig ple: “Suposo que, si no hi ha una hecatombe, podrem continuar fent alguns concerts, encara que siguin amb l’aforament reduït”. 

Júlia Farrés-Llonguera: “Podem afrontar la incertesa amb coratge o, ben al contrari, ens podem deixar portar per la por”.

Alhora, però, Aymat planteja que no sap “quant temps podran aguantar els programadors havent de reubicar constantment els concerts previstos”, perquè “és una tasca que crema molt”. En aquest sentit, el violinista de Cosmos Quartet, Bernat Prat, creu que “els programadors i els propis auditoris són els qui deuen estar patint més aquesta situació”. La soprano María Hinojosa explica que les mateixes institucions han posat en marxa “alguns mecanismes per protegir els artistes”. L’Auditori, per exemple, l’ha contractat per fer un concert amb la Banda Municipal de Barcelona i li ha ofert un contracte que contempla una audició en streamingen cas que les circumstàncies de la pandèmia impedeixin  fer-la en viu. 

Un estiu estrany, gens clàssic

Tot i la incertesa, doncs, sembla que la tardor s’apropa amb una mica de llum. Aquest estiu, en canvi, no ha estat pas gens esplendorós. La majoria de concerts que s’havien programat abans de la pandèmia i que estaven previstos per als mesos de juny, juliol i agost van haver de cancel·lar-se. “Hem aconseguit ajornar molts concerts a l’any vinent. Hem intentat que res es cancel·lés del tot”, diu Oriol Aymat. 

Oriol Aymat: “Hem aconseguit ajornar molts concerts. Hem intentat que res es cancel·lés del tot”.

Els altres músics entrevistats s’han trobat en situacions similars. María Hinojosa confessa que, tot i haver pogut fer alguns concerts durant l’estiu, ha passat uns mesos realment complicats: “Vaig tocar fons, vaig adonar-me que no som res, que es podia prescindir de mi. Vaig arribar a posar l’art en qüestió. Ara, per sort, ho veig tot de forma més positiva”. 

Júlia Farrés-Llongueras i Anna Alàs coincideixen que han tingut sort dels concerts que van programar-se a última hora perquè els han permès salvar aquest estiu tan estrany. El nombre de concerts que han fet durant l’estiu es pot comptar amb els dits d’una mà, però almenys han pogut “reprendre l’activitat musical” i “tornar a posar-se en forma”, en paraules d’Alàs.

Bernat Prat: “Hem tingut sort. Els concerts de petit format han estat una sortida a les circumstàncies actuals”.

Bernat Prat és dels pocs afortunats que han tingut un estiu bastant actiu. “Amb Cosmos Quartet, hem tingut la sort de poder fer força concerts a partir de l’inici de la desescalada. La música de cambra i els concerts de petit format han estat una sortida a les circumstàncies actuals”, assegura Prat. Això no treu que el Cosmos Quartet hagi patit també algunes cancel·lacions. “Hem viscut també moments d’incertesa, tot penjava d’un fil. Fins ara no havíem experimentat mai aquesta sensació. Abans un concert es cancel·lava, com a molt, si algú tenia una malaltia, però no pas per decisió del Govern”, afegeix Prat. Segons el violinista, l’aprenentatge que ha tret d’aquest estiu és que “és millor preparar les coses a curt termini, i no pas a llarg termini, com havíem fet sempre”. 

Menys aforament, menys diners recaptats

El sector cultural viu permanentment en una crisi econòmica que s’ha accentuat, sens dubte, a causa de la pandèmia del coronavirus. María Hinojosa es queixa que “el sector no està gens regulat, no té mesures estàndards ni cap mena de seguretat” i critica que “s’està aprofitant l’excusa de la pandèmia per abaixar els catxets”. Oriol Aymat també lamenta la reducció dels diners destinats a pagar les actuacions musicals: “Els catxets han canviat molt, sobretot els de concerts que no organitza l’administració. L’administració directament ho ha cancel·lat tot. La clàssica sol tenir algun tipus de subvenció, que hi continua essent, però hi hem perdut molt de tota aquella part que depèn del taquillatge”.

María Hinojosa: “S’està aprofitant l’excusa de la pandèmia per abaixar els catxets”.

Tot i haver pogut fer bastants concerts aquest estiu, Bernat Prat reconeix que està patint una situació econòmica difícil: “Els músics freelance ho tenim complicat a nivell econòmic. La gent que, per exemple, té la seva plaça en una orquestra, en principi continua cobrant. Nosaltres, en canvi, només cobrem els concerts que fem”. 

La soprano Ana Belén Gómez explica que per fer un concert van oferir-li un catxet que no accepta ni per anar a cantar a un casament. “Ara bé, en tenia tantes ganes, i era tan gran la necessitat d’ingressos, que finalment vaig acceptar-lo”. Hi afegeix que no ha rebut cap mena de suport per part de les institucions. A més de ser cantant, gestiona l’espai cultural El Forn de les Arts. Després de la pandèmia, no l’ha pogut obrir perquè “en ser un espai petit no surt a compte programar-hi absolutament res”. 

Un públic de més qualitat que abans

“No puc comparar la venda d’entrades d’ara amb la d’abans, perquè arran de la pandèmia l’aforament de cada concert ha de ser molt menor i, a més, aquest estiu hi ha hagut menys oferta musical. Tinc clar, però, que la qualitat de les persones que ara compren entrades és òptima. Són persones que aposten per la cultura, que saben que van a veure quelcom que els farà gaudir”, comenta Carles Marigó. Bernat Prat comparteix aquesta impressió; confessa que ha percebut “un públic molt atent, de més qualitat que abans”. 

María Hinojosa també ha notat “un públic més connectat, que ha entès que la presència és imprescindible”. Creu que aquest canvi es deu al fet que moltes persones han reflexionat, durant el confinament, sobre la importància de l’art i la cultura. “Als concerts, abans hi venien sobretot persones grans, persones abonades als auditoris i persones que necessitaven la música per sentir-se acompanyades. Ara, en canvi, la gent està més sensibilitzada i va als concerts amb una finalitat més marcadament artística”, segons Hinojosa, que també destaca que a les sales de concerts ha augmentat la varietat d’edats. 

Una connexió a flor de pell

“Els músics tenim moltes ganes de fer música; de pujar dalt l’escenari i comunicar. I el públic té moltes ganes de rebre, de gaudir de la música. La gent espera amb el cor obert tot allò que ve de l’escenari”, relata Anna Alàs. Aquesta conjunció d’energies entre músics i melòmans ha fet que, malgrat totes les mesures de seguretat, l’ambient dels concerts hagi estat càlid. “Les mesures de seguretat no dificulten el gaudi. Com a imatge, és ben estrany veure tot de mascaretes al teu davant, però dalt l’escenari gaudim igualment”, segons Oriol Aymat. 

Carles Marigó afirma que ha viscut els concerts “amb una connexió intensa, molt més a flor de pell, just al contrari del que un podria esperar d’una situació com aquesta”. Segons Bernat Prat, “el primer concert va ser estrany perquè va suposar tornar a tocar després de molts mesos, però no va pas haver-hi un ambient més fred que de costum”. 

Carles Marigó ha viscut els concerts “amb una connexió intensa, just al contrari del que un podria esperar d’una situació com aquesta”.

Els concerts d’aquest estiu, doncs, són diferents, però això no impedeix que els músics aconsegueixin connectar intensament amb el públic. De fet, tots els entrevistats coincideixen que les ganes de tornar a sentir música en viu faciliten aquesta connexió. A més, tal com comenta Aymat:  “Si vas a un concert amb altra gent, el vius amb més caliu. Ara bé, quan seus en seients separats, gaudeixes el concert d’una forma més íntima, personal i subjectiva, i això també és una cosa bona”. 

Tot i això, les mascaretes amaguen les cares de la gent i, per tant, els músics reben menys feedback. Alàs explica aquest problema: “Com que la gent va amb mascareta, perds informació de com s’ho estan passant. No veus si s’estan emocionant. Es fa més difícil ‘llegir la sala’. Pots llegir-la subtilment, a través del moment energètic, però no veus les expressions de la gent. Tampoc pots reconèixer cares conegudes entre el públic”. 

La cultura és segura

“Les mesures s’han respectat totalment. No en tinc ni una queixa. Com a intèrpret, he estat molt tranquil·la”. Aquestes paraules són de Júlia Farrés-Llongueras, però haurien pogut ser de qualsevol dels músics entrevistats. Carles Marigó elogia les mesures implantades a tots els espais en què ha tocat i, d’aquesta manera, evidencia que la cultura és segura: “A tots els concerts que he fet, les mesures han estat realment excepcionals, fins a l’extrem que he trobat que hi havia massa contrast entre les mesures que es prenien des de l’organització del concert i les mesures que es prenien als bars i locals que hi havia annexos a la sortida dels auditoris. Aquest contrast m’ha fet sentir realitzat com a artista, perquè he vist que les institucions que organitzen concerts tenen molts cura i respecte pels fets artístics”.  

Carles Marigó: “Les mesures de seguretat són excepcionals. Els organitzadors tenen cura i respecte pels fets artístics”.

Anna Alàs explica que a Alemanya les diverses sales de concerts estan buscant alternatives ben variades per implantar les mesures de seguretat necessàries.  “S’estan provant diferents sistemes de mesures de prevenció: fer tests cada tres dies als músics; allotjar tots els membres d’una orquestra al mateix hotel perquè redueixin el seu nombre de contacte; posar làmines de plexiglàs entre els cantants, dalt l’escenari. M’agrada que el món operístic estigui actuant d’una forma tan activa, tan creativa”, segons Alàs. 

A més d’aplaudir la implantació correcta de totes les mesures de seguretat, Bernat Prat destaca que la pandèmia ha portat alguns canvis prou positius: “El nou format de molts concerts em sembla encertat. M’he adonat que les pauses i les mitges parts acaben fent que el concert sigui massa llarg. Una altra cosa positiva que ha portat la pandèmia és que ara, com que no es poden repartir programes de mà, els mateixos intèrprets presenten les obres que toquen. Amb Cosmos Quartet sempre ho hem intentat fer. No tinc res en contra dels programes de mà, però espero que perduri aquesta dinàmica de presentar les obres abans de tocar-les”. 

Les xarxes donen veu al mateix nivell a aquells que parlen de personatges més coneguts com als que ajuden a descobrir-nos-en de nous. Més enllà de crear estats d’opinió i altres tòpics negatius repetits fins la sacietat sobre Twitter, la difusió que tenen certes històries sobre alguns artistes permeten, en certa mesura, fer justícia al silenci que han patit alguns músics per viure en una època de repressió i censura, i els nous talents que no tenen cobertura per part dels mitjans més mainstream.

No és sorprenent que en els espais generalistes dels mitjans de comunicació la música clàssica i la cultura en general adoptin un paper més secundari, a diferència de les seccions de política, economia i esports en què hi abunden els detalls i el vocabulari tècnic.

Sigui per desconeixement o per un lapsus, l’error de la presentadora del telenotícies de Tv3 Raquel Sans a l’hora de pronunciar el nom del Quartet Gerhard va cridar molt l’atenció del compositor reusenc Joan Magrané que no va dubtar en compartir el seu estupor amb els seus seguidors.

Magrané, amb la seva gran activitat com a tuitaire, promet ser un dels personatges recurrents en aquesta secció. Tot i la difusió entre els melòmans de l’obra de Robert Gerhard (Valls, 1896- Cambridge 1970), el públic general sol desconèixer la figura d’aquest compositor, a diferència d’altres com Albèniz o Pau Casals. De fet, la pronúncia del seu primer cognom no és excessivament complicada si la comparem amb la del seu segon: Ottenwaelder.

Atesos els orígens suïssos i germànics del músic, la transcripció fonètica en l’entonació alemanya seria ‘ɡe:ɐ̯hart (es llegiria gueahart). Si mirem, però, l’ésAdir, la guia lingüística de pronunciació de la Corporació Catalana de mitjans audiovisuals, ens de què forma part Tv3, el cognom s’hauria de pronunciar ʒəɾárt, com el nom de Gerard en català. 

Carmen Roldán, periodista de tv3, que signava la crònica a la què Sans donava pas, es va afegir al debat en defensa dels seus companys i agraïnt les paraules d’admiració cap a ella.

Aquesta forma catalanitzada de llegir el seu cognom és la que s’utilitza més habitualment i la que en vida sentia més el compositor. Magrané recupera cartes originals de Gerhard en què utilitza en tot moment el seu nom original, fins i tot a l’estranger, en contrast amb les modificacions i castellanitzacions que se n’ha fet per part d’alguns autors i periodistes.

Malgrat els orígens de la seva família, Gerhard es va endinsar totalment en els cercles artístics i intel·lectuals de la Catalunya d’aquells temps i va arribar a formar part de l’anomenat “grup dels vuit”. Un col·lectiu artístic amb noms com Eduard Toldrà, Frederic Mompou, Baltasar Samper i Jaume Pahissa que va veure truncades les seves aspiracions amb l’arribada del règim franquista el 1939. Un bon exemple d’artistes que van estar silenciats per alguns dels seus contemporanis, però són admirats i gaudeixen d’un cert reconeixement en la societat actual.

El record també ha estat present en les paraules d’altres usuaris com l’Almanacat Musical. Un compte de twitter que es dedica a commemorar efemèrides i els aniversaris de compositors i intèrprets vinculats al Principat. El passat 7 d’agost feia 71 anys de la mort del baríton Emili Sagí al País Valencià. 

Més enllà del món musical, el llinatge de Sagí ha conreat camps molt diversos. Emili es va envoltar sempre de figures del món artístic: la seva primera dona era ballarina, i la segona soprano. Els seu segon fill, Lluís Sagí i Vela va aconseguir reconeixement com a baríton, seguint l’estela del seu pare. El fill gran, Emili Sagí i Liñán va ser un mític jugador dels primers anys del Barça amb què va disputar fins a 455 partits. Els descendents del tercer fill del baríton també tenien l’esport a la sang i van esdevenir dos reconeguts jugadors de bàsquet dels anys setanta. Apropant-nos als seus descendents més joves, trobem a Bruno Oro, actor i cantant que, igual que el seu besavi, triomfa als escenaris de Catalunya, i l’escenògraf Emilio Sagí, director del Teatro Real de Madrid entre 2001 i 2005.

Per finalitzar aquest recorregut entre músics del territori, és destacable la publicació de finals d’aquest passat mes de juliol que va compartir el fons de l’Arxiu Manuel de Falla en què es difonia la única gravació que s’ha conservat del compositor andalús. Una veu que, tot i tractar-se d’una troballa extraordinària, quedarà en segon pla per molts anys gràcies a la vigència i l’èxit de la veu de les melodies d’un Falla que segueix omplint sales de concerts d’arreu del món.

Un document inèdit i sorprenent que serveix com a comiat de l’arxiu per agafar uns dies de vacances i tornar al setembre amb “les mateixes ganes de sempre”, tal i com han publicat a les xarxes. 

La novel·la Viola d’amore és una petita joia que recomano vivament a totes les persones que estimin la música i que advoquin per un art entès en un sentit omnímode. Segurament es tracta d’una obra eclipsada per l’èxit esplendorós d’El violí d’Auschwitz (1994), una altra peça literària d’Anglada en què la música també és la protagonista absoluta. Viola d’amore és una font d’afinitats culturals, d’interseccions artístiques. Anglada hi enllaça literatura i música —i, en menor mesura, pintura— amb l’espurna poètica que tant la caracteritza. 

Viola d’amore és, també, un joc de ficció sustentat per un munt de referències musicals i històriques totalment reals i erigit damunt la història de la família dels Buddenbrook, creada per l’escriptor alemany Thomas Mann. Anglada projecta la vida dels descendents del fictici Hanno Buddenbrook, aquell jove que, malgrat la seva constitució malaltissa, irradiava talent i geni musical. 

Llegir aquesta novel·la d’Anglada, escrita amb tanta delicadesa, és sempre una delícia. A més, aquest agost pot ser una lectura especialment llaminera per qui tingui entrades d’algun concert de la 28a Schubertíada, que se celebra sobretot a l’Abadia de Santa Maria de Vilabertran, a l’Alt Empordà. La primera part de la novel·la passa en aquest mateix lloc, dins el marc del Festival de Música de l’Abadia. Amb una sensibilitat marcadament poètica, Anglada descriu el monestir i l’atmosfera que l’envolta. 

Les impressions musicals d’Anglada

“Músics invisibles encara, afinaven les màgiques fonts del cant, que m’arribava a fora del cancell, prolongaven aquells moments d’espera, aquella promesa segura de plaer, abrigada de nit i de la meva pròpia avidesa”, diu el personatge Màrius Teixidor mentre arriba al monestir de Vilabertran. A partir d’aquesta pàgina, Anglada posa en boca de Teixidor tot un seguit de paraules que capturen la música del Trio Izvorul, un conjunt format per un violoncel, un violí i un piano. 

A la mitja part del concert, Teixidor s’estima més esperar-se sol: “Com l’infant que té recança de despertar-se, perquè el dia el separa d’un somni de colors, tenia por dels comentaris, segurament entesos i informats, però així i tot distants del món on em duien aquells primers sons encara sense acabament, aquests cada vegada nous estremiments de les cordes i de mi mateix”. Teixidor tem que, si parla massa de les obres que acaba d’escoltar, minvarà la intensitat amb què les ha viscudes. 

Més endavant, a la segona part del concert, Teixidor verbalitza la impressió que li ha causat el Trio avec piano en ré mineur, op. 120, de Gabriel Fauré, i aquesta vegada recorre a elements de la naturalesa: “Una suavitat, una aroma mesclada de roses i romaní en un jardí nocturn era l’atmosfera que es filtrava d’aquells sons, no esclatant, no provocant, sinó destil·lant sense secret però sense brogit”. 

El Trio Izvorul tanca el concert amb la primera audició absoluta d’un trio inacabat de Mozart, descobert per Climent Moragues, el violinista del conjunt. “Si més no, mentre escoltàvem, la bellíssima peça, inconfusiblement mozartiana, no necessitàvem pas ni confirmacions ni aclariments de cap mena. No enyoràvem res d’exterior a la música mateixa, no li preguntàvem de quin país ens havia arribat ni per quins camins. Semblava una primavera que aboqués, perquè li’n sobraven, els colors canviants de les flors. ¿Amb quins mots, sorgits de quina font, podria recordar-la? Ala, alosa, tritlleig, dansa…però també flama i ombres fluctuants”, confessa Teixidor. 

Tota la novel·la és plena de descripcions d’aquesta mena. Anglada excel·leix per la seva capacitat de dir amb paraules tot allò que la música insinua, i Viola d’amore és, als meus ulls, l’exemple paradigmàtic d’aquest talent. 

La història de la música, vista des dels ulls poètics d’Anglada

Al llarg de Viola d’amore, Anglada deixa anar petites històries i anècdotes que pertanyen a les vides d’alguns grans compositors, com Brahms, Mozart i Bach. Explica, per exemple, que per Mozart els silencis eren crucials: “’Es va fer un silenci extraordinari”, escrivia Mozart, molt jove; i, dos mesos abans de morir, explicant els aplaudiments, les repeticions i l’entusiasme que despertava, setmanes i setmanes seguides, La flauta màgica, tornava a dir: “Però allò que m’estimo més és l’assentiment d’una aprovació silenciosa’”. 

Una mica abans, Anglada narra una història bonica sobre l’ànima creadora de Brahms: “Penso en les ribes verdes de la Caríntia, en la casa ran de l’aigua, en les arbredes fulloses on Brahms es passejava, incansable, ‘collint les melodies’, com nosaltres hi colliríem herbes aromàtiques o móres o gerds, en un bosc. Així ho assegurava ell, que els cants brollaven de la terra, i els collia, a garbes, i els infonia una forma acabada abans de donar-los a les mans com ales i al cor dels seus artistes predilectes, Clara Schumann i Joseph Joachim”.

L’Abadia de Santa Maria de Vilabertran, santuari de la música clàssica

Pot resultar especialment interessant assistir a la Schubertíada havent gaudit prèviament de les pinzellades que Anglada fa de l’Abadia de Santa Maria de Vilabertran. Anglada parla de “la bellíssima façana del palau de l’abat, amb les joies dels cinc finestrals gòtics d’esvelts mainells i la solidesa daurada dels murs emmerlats que féu bastir l’abat Antoni Girgós”; també dedica uns mots al “claustre de quietud acollidora”, ple de “columnes i […] capitells, amb estilitzades fulles d’acant vincladís, amb altres fulles més petites i fruits de mal distingir”. Fins i tot relata la llegenda de l’abat Rigall, el fundador del monestir: “Un dia de tramuntana pujà dalt del campanar de tres pisos i, tot arrapat al batall d’una campana, la tramuntana se l’endugué pels aires! Sort que l’amplària del seu hàbit es bufà tota ella, estarrufant-se amb el vent, com un globus burell, i l’abat volant com una gavina arribà a terra sa i estalvi”. 

Tot començà amb la piulada del co-director de Platea Magazine, Gonzalo Lahoz: en una enquesta a Twitter, preguntà com els lectors de revistes musicals accedien principalment al seu contingut: des de la pàgina web o des de les xarxes? Partint dels resultats de l’enquesa, és evident que les xarxes juguen un important paper en la divulgació musical, donat que el 83’1% dels enquestats accedeixen a través d’elles als continguts de medis de comunicació com Barcelona Clàssica. I vosaltres, com accediu als nostres continguts?

Aquesta setmana, però, l’ull de l’huracà en aquestes breus conversacions musicals ha estat fixat en la música contemporània, especialment la de casa nostra. El jove compositor Joan Mangrané comentava el passat 30 de juliol que tres grans Gs catalanes ens van deixar al segle XX magnífics concerts de violí: es tracta de Garreta, Guinjoan i Gerhard, compositors que, malauradament, es difícil escoltar regularment a les sales de concerts. En els comentaris de diversos usuaris no només es posà de manifest que, efectivament, aquestes obres són dignes de formar part de més programacions, sinó que, a més, hi ha un amplíssim ventall de compositors del terreny que mereixen més atenció: de les Ms també en podem estar orgullosos —Mompou, Montsalvatge…— i la línia de compositors no s’atura al segle XX: a la vora de Granados i Manén, cal seguir d’aprop la carrera artística de compositors actuals com ara Josep Maria Guix, Raquel García-Tomás i el propi Mangrané. 

Marxant de Catalunya, un altre compositor del segle XX molt discutit és Stravinski, que aquesta setmana fou posat en la primera plana de discussions tuiteres per part d’Albert Mena. No va ser, però, a través d’una afirmació —com en el cas anterior—, sinó d’una pregunta: «Quina és la rellevància del Stravinsky neoclàssic?» Demanar quina és l’obra que representa millor a aquest Stravinsky podria esdevenir una discussió molt fructífera que, sense cap dificultat, es podria estendre durant un parell d’hores. Ho veiem en els comentaris, que proposen obres tan variades com vàlids són els arguments de cadascú que les esmenta. Si bé l’Oedipus Rex i la Simfonia dels Salms són les obres més comentades en aquesta secció, també sorgeixen altres noms com ara la Pulcinella —que Oriol Pérez afirma que és «una mostra més de la varietat i diversitat de llenguatges, estils i estètiques» del compositor— o l’Opheus. Per a gustos, colors, i aquest debat no deixa de constituir un important incentiu per escoltar obres noves. De fet, el periodista i musicòleg Pep Gorgori anima en aquesta mateixa piulada a descobrir «un Stravinski genial i encara menys conegut que l’Stravinski desconegut»: es refereix a la compositora Nadia Boulanger i, etiquetant el director d’escena Paco Azorin, recomana 3 peces per a violoncel i piano. 

Acabem l’article d’aquesta setmana amb la piulada més recent de totes i, segurament, la que requereix més reflexió: Joan Mangrané ens convida a parlar sobre la consciència cultural, quelcom molt més oblidat que no pas la consciència social o ecològica. El compositor reusenc afirma estar d’acord amb un dels usuaris que, en el seu comentari, opina que consciència cultural consisteix en «intentar fer més petites les mancances culturals» —quelcom que podríem dur a terme mitjançant la recuperació del nostre patrimoni cultural— i, conseqüentment, normalitzant aquest llegat. Alguns dels debats plantejats sobre aquest tema que han sorgit en aquest fil es mouen vers el paper que juga l’art de casa nostra: és aquest necessàriament socialment responsable? Com a públic, quina és, com es pregunta Mangrané, la proposta artística que ens necessita?

Els milers de tuits generats en les darreres hores amb el hashtag #CulturaSegura destaquen la paradoxa resumida en aquest post d’Ivan Labanda: «Abren los bares. Cierran los teatros. Nada nuevo bajo el sol. #CulturaSegura». Certament, no podem dir pas que estem sorpresos per la situació derivada de les accions polítiques, però és ben cert que els que vivim tan espiritualment com econòmica del sector cultural hem de mantenir la determinació davant les amenaces. Algunes manifestacions culturals s’han cancel.lat, però la majoria es mantenen fermes per defensar els drets de qui estima i viu de la cultura com a font d’inspiració i matèria prima per als somnis i, a més, han fet de les activitats de l’esperit el seu modus vivendi.

«Abren los bares. Cierran los teatros. Nada nuevo bajo el sol. #CulturaSegura»

Sense anar més lluny, el Festival Cruïlla —com el Festival de Pedralbes i el Palau de la Música Catalana— no s’ha deixat arronsar i dona suport incondicional als creadors i els professionals de l’art i per això no cancel.la cap de les actuacions previstes per als propers dies. No només això, sinó que ha difós un missatge reivindicatiu a les xarxes socials que s’ha fet viral: “No hi ha hagut rebrots als espectacles culturals, ens hem reinventat per la nostra salut i la de la cultura. Entre tots i totes ho estem aconseguint. Si ens fan tancar de nou, passarà molt de temps fins que puguem tornar a veure cultura en directe. Et necessitem: ensenya al món que ets, som i fem #CulturaSegura”.

El missatge és poderós i no només com a estratègia de màrqueting. Aborda temes essencials pels reptes d’avui en una societat postlíquida i pandèmica. D’una banda, constata el fet que no hi ha hagut cap focus víric en un context cultural i, no només això, sinó que posa de manifest la versatilitat i la imaginació d’un sector que s’ha de renovar constantment per continuar vivint, i més quan no es poden seguir les normes i convencions històriques. Com es pot mantenir la distància de seguretat entre músics sense atemptar contra les normes físiques del so? Sense obviar el fet que un acte cultural és, essencialment, social i la situació actual dificulta extremadament les situacions de tertúlia i les reunions per saber com es viu des de diverses perspectives. Però, si quedem amb els companys per sopar o en un bar, resulta que sí, que podem petar la xerrada amb calma i sense restriccions. A més, si coincidíssim a l’AVE o a l’avió també ho podríem fer, perquè llavors no és un problema que no es tigui temps d’higienitzar els espais: cal fer diners passi el que passi.

Ja ho reivindicava Federico Garcia Lorca, el 1931: «Yo ataco desde aquí violentamente a los que solamente hablan de reivindicaciones económicas sin nombrar jamás las reivindicaciones culturales que es lo que los pueblos piden a gritos. Bien está que todos los hombres coman, pero que todos los hombres sepan. Que gocen todos los frutos del espíritu humano porque lo contrario es convertirlos en máquinas al servicio del Estado, es convertirlos en esclavos de una terrible organización social».

Aquestes paraules posen de manifest l’extrema fragilitat de la cultura i la necessitat de garantir la possibilitat de continuar cultivant l’esperit i evitar esdevenir els esclaus del poder. Perquè la cultura ens fa eixamplar horitzons i ens allibera. I sentir-nos lliures és el sentiment més intrínsecament humà. És cert que podem llegir a casa i escoltar música enllaunada, però als espectacles en viu és on té lloc la catarsi, el regulador social. Sense cultura en viu som només una societat malalta sense imaginació ni estímuls per seguir lluitant.

«S’ha posat de manifest la nostra gran capacitat d’adaptació en el context d’una cultura desemparada que porta a una crisi sense precedents.»

A la població se li fan recomanacions, a la cultura prohibicions. Cal revertir la situació i que les mesures siguin estrictes per tots o per ningú. Gràcies a l’esforç de les institucions culturals no hi ha hagut rebrots ni en teatres, ni en biblioteques ni en sales de concerts. Tot s’ha aconseguit amb un respecte escrupolós fins al punt que els costums adquirits al llarg dels segles s’han reformulat (esdeveniments numerats i rastrejables, limitació d’aforament, mascareta, gel i mans netes) i s’ha posat de manifest la nostra gran capacitat d’adaptació en el context d’una cultura desemparada que porta a una crisi sense precedents. La cultura ha fet els deures i, com sempre, ens permet somiar en altres mons.

Així doncs, la directora de La Fundació Catalunya La Pedrera, Marta Lacambra, manifestava aquesta il·lusió compartida per tota la fundació de poder dir, de nou, que el darrer edifici civil d’Antoni Gaudí reiniciava la seva activitat complint totes les mesures sanitàries necessàries per garantir la seguretat dels visitants i, a més, eixamplant la quantitat i la forma de les «experiències» que l’obra arquitectònica de Passeig de Gràcia pot oferir. En aquest sentit, Lacambra explicava que tota la directiva sentia una triple emoció davant l’esdeveniment: primer, perquè és indubtable que La Pedrera és una icona de Barcelona i de Catalunya; i això comporta que mica en mica una certa sensació de normalitat pugui tornar a instal·lar-se pels carrers. En segon lloc, perquè el confinament ha provocat, com és obvi, una aturada en sec dels ingressos de la fundació que, al seu torn, es destinen a ajudar econòmicament prop d’unes 500.000 persones relatives a col·lectius vulnerables. Finalment, la directora exterioritzava l’entusiasme que les novetats de La Pedrera suposaven per tot l’equip i que, a més, havien tingut una reacció molt positiva del públic a qui principalment van dirigides. 

Unes novetats, doncs, que van des de poder visitar espais fins ara exclosos dels recorreguts com ho són les cotxeres o la façana del pati d’illa interior, fins a experiències totalment immersives com ho és la titulada «Passeja amb…», on es podrà passejar per l’edifici tot conversant amb personalitats culturals de l’àmbit barceloní. La famosa «Night Experience» d’a partir de les 19.00h, es manté pel seu gran atractiu, però s’afegiran més visites en llengua catalana i es canviarà la beguda final per un cava reconegut del país. Eudald Tomasa, director de Serveis personals de la Fundació, també senyalitzava que el taller de més èxit a les visites escolars, s’inclourà en l’entrada familiar. 

Això no obstant, l’amenaça d’un altre confinament o d’un augment de les mesures de seguretat que el passat dimecres anunciava Xavier Bas, director de Gestió de públics de la FCLP, torna a ser, avui, el primer punt de l’ordre del dia. I aquesta s’instal·la com una ombra a les portes de La Pedrera, aquest gloriós i reconegut edifici que des de 1994 forma part del Patrimoni Mundial de la UNESCO. Ni la reducció del públic, la presa de temperatura a totes les persones que accedeixin a l’interior de la Casa Milà, el subministrament de gel hidroalcohòlic a gairebé cada habitació o espai per visitar o l’obligatorietat de dur la mascareta semblen ser suficients perquè el sector cultural revifi, ni que sigui superficialment, en aquest estiu que augurem, també, truncat. No sabem si una de les obres modernistes més insígnies de la ciutat que apostava per una oferta més atraient als residents de Barcelona podrà reconciliar-se amb el seu passat històric. Perquè és violent i fa entristir molt que tot allò que configura el substrat cultural de la ciutat s’hagi arribat a desvincular tant d’aquesta que els seus habitants ho vegin com a un mer espectacle mogut pels fils de l’interès econòmic més cru. I perquè, d’altra banda, ara que semblava obrir-se una possible finestra d’oportunitat per apropar La Pedrera als barcelonins i barcelonines, l’increment de casos del virus pot irrompre de cop deixant-nos l’amarg regust de sols haver pogut imaginar com seria aquesta empresa. 

«La cultura no és imprescindible», pensaran molts. «Les activitats culturals no són tan necessàries.»

«La cultura no és imprescindible», pensaran molts. «Les activitats culturals no són tan necessàries». Però potser davant d’aquestes taxatives s’hi amaga l’afirmació obliqua que allò que no és útil —és a dir, allò que no té un rendiment econòmic fructífer—, queda en un segon pla precisament per això, perquè en la seva naturalesa no hi ha un interès econòmic exclusiu. I sense ser-ne conscients, com escriu el filòsof i professor de literatura Nuccio Ordine, aquesta «utilitat dominant mata de forma progressiva la memòria del passat, les disciplines humanístiques, les llengües clàssiques, l’ensenyament, la lliure investigació, la fantasia, l’art, el pensament crític i l’horitzó civil que hauria d’inspirar tota activitat humana». O potser no, potser és ben al contrari. Qui sigui que decideixi que la cultura és secundària potser n’és absolutament conscient, de tot això.