L’anunci arriba després d’un llarg període d’inactivitat musical a causa de la pandèmia que va cancel·lar els darrers concerts de l’edició anterior que estava prevista que s’allargués fins el 30 de maig. L’organització torna amb força i amb la confiança d’un model de concerts segur que es va modernitzar l’any passat. Malgrat mantenir l’entrada lliure d’altres edicions, en aquesta ocasió s’emprèn una taquilla inversa. Una mesura que, en paraules de De la Rubia, busca “donar valor als concerts i ajudar a conservar l’orgue” i que arriba en un context de crisi al sector precipitada per la pandèmia.

El tret de sortida el donarà Lucie Zaková, professora d’orgue txeca resident a la Catedral de Conca, amb un concert el pròxim dimecres 21 d’octubre. Serà la primera entrega de 8 cites musicals del Cicle que tindran lloc cada tercer dimecres de mes fins al 19 de maig de l’any vinent.

En aquesta ocasió el festival busca mantenir el seu prestigi en l’àmbit estatal amb una clara aposta per organistes de la península. Mar Vaqué és una de les artistes destacades en aquesta aposta amb el concert que succeirà el de Zaková el proper 18 de novembre. Vaqué, organista tarragonina assentada a Stuttgard, és una figura en auge en el seu àmbit amb un gran creixement en la seva producció artística que crida l’atenció a multitud de programadors musicals. Intèrprets com Juan María Pedrero (20/01/21), Loreto Fernández Imaz (24/02/21) i Jonatan Carbó (21/04/21) seran presents en una programació que tancarà el professor d’orgue de l’ESMUC, Oscar Candedo (19/05/21).

“El festival busca mantenir el seu prestigi apostant per organistes de la península”

Seguint en la línia de promoció de joves talents, la catedral ha anunciat l’aliança amb el Concurso Nacional de Órgano Francisco Salinas de Burgos, l’únic certamen d’aquest tipus a l’Estat i on De la Rubia n’és jurat.  La institució es compromet a programar els premiats a la competició a partir dels propers cicles a Barcelona per així ajudar-los a impulsar les seves carreres.

Una altra de les novetats és que, per primer cop, el Cicle col·laborarà amb el Centro Nacional de Difusión Musical, depenent del Ministeri de Cultura, en l’organització del concert del 17 de març de l’any que ve, amb el talent musical de Jean Baptiste Robin, organista de la Capella Reial del Palau de Versalles. Uns contactes amb diverses institucions musicals que, pel director del Cicle a la Catedral, són “molt importants per promoure la música, i encara més en aquests temps”.

El repertori d’aquest cicle és molt divers i, com explica l’organització, s’ha donat llibertat als intèrprets per escollir-ne el que més els convingui. Tot i que la cultura per si ja és segura, encara ho és més a un espai diàfan i ventilat com la nau gòtica de la catedral de Barcelona. Tots els concerts, la majoria dels quals tindran lloc a les 20.00, es duran a terme seguint les mesures preventives de la Covid indicades per les autoritats amb circuits d’entrada i sortida diferenciats.

Un instrument històric

Quan es pregunta quin és l’orgue amb més de renom a Catalunya, junt amb el del Palau de la Música i el del Palau Nacional de Montjuïch, l’orgue de la Catedral de Barcelona hi és ben present. Construït entre 1537 i 1539, l’instrument va gaudir d’una reforma profunda en mans del mestre Gabriel Blancafor iniciada el 1985 i que va acabar el 1994. És amb aquell nou impuls de l’orgue que ara fa 31 anys s’inicia el Cicle a la Catedral de Barcelona. 

Gràcies a la seva grandària, les seves possibilitats i la seva ubicació a la galeria superior al portal de Sant Iu, s’hi pot interpretar al seu teclat repertori de diverses èpoques i estils, unes possibilitats que el Cicle també busca mostrar i explotar.

Amb el pas del temps, aquest model de gestió semiprofessional suposava, però, un problema important a l’hora de garantir el futur del projecte. Amb la intenció de pal·liar-ho neix la Fundació Òpera a Catalunya, presentada dimecres a Barcelona juntament amb la nova temporada. La FOC aglutina els Amics de l’Òpera de Sabadell, l’Orquestra Simfònica del Vallès, la Fundació Banc Sabadell i la Fundació Fluidra, i manté els principis que van donar raó de ser a l’aventura sabadellenca. En aquests moments difícils per la cultura, els responsables volen donar un missatge d’optimisme i parlen de “transició, no de ruptura”. 

Efectivament, no hi ha ruptura en la programació de la temporada. Els AAOS han basat sempre el gruix de la seva activitat en l’òpera de gran repertori, i això és el que ens proposen ara: tres títols que acostumen a rebre l’aprovació generalitzada del públic, La flauta màgica (Mozart), Tosca (Puccini) i Aida (Verdi). A més, es recupera en versió concert Macbeth, també de Verdi, que va caure la temporada passada per l’emergència sanitària. Pel que fa als noms propis, moltes veus de la casa com Toni Marsol (completada la seva transició de baríton còmic a cantant dramàtic), Maribel Ortega (que posarà la seva poderosa veu al servei de Tosca i Lady Macbeth), Maite Alberola (que debutarà Aida) o Carles Daza (que torna després d’aquell Don Giovanni d’excepció com a Amonasro), i també nous valors com Sara Blanch (Reina de la Nit), Carles Pachón (esperem que digne hereu de Marsol com a Papageno) o Antoni Lliteres (MacDuff). Destaquen també solistes per descobrir com Enrique Ferrer (Cavaradossi), Cansino (Scarpia) o Tejera. A més de les funcions d’òpera, per primera vegada s’ofereixen tres concerts extraordinaris en format de coproducció de la Fundació Òpera a Catalunya: Josep Bros, Vivica Genaux amb Vespres d’Arnadí i un Requiem de Verdi al Palau de la Música. A la direcció, com sempre, Daniel Gil de Tejada i un nom nou, Sergi Roca.

Tot i la consigna repetida per diferents responsables que la cultura és segura i no es pot aturar, des de la fundació reconeixen que les restriccions per motius sanitaris han condicionat enormement la gira d’aquesta “temporada atípica”: alguns teatres no poden adequar-se als requisits de distància o no poden assumir les limitacions d’aforament. Malgrat tot, el compromís amb la salut de públic i artistes està garantit, asseguren. Així, el cor cantarà amb mascareta i també la faran servir els músics que puguin. A més, s’ha separat els grups durant els assaigs i s’han fet proves PCR setmanals a tots els participants (ara que la primera estrena està tan a prop, dos cops per setmana). El públic ha respost bé, doncs segons comenten s’ha renovat un 80% dels abonaments.

La Fundació Òpera a Catalunya enfila el camí en una època complicada però mira cap al futur amb “il·lusió” i esperant que aquesta temporada que ara presenta no pateixi incidències. Barcelona Clàssica cobrirà l’estrena de La flauta màgica la setmana vinent i us tindrà al corrent de tot allò que succeeixi amb aquest projecte tan necessari. 

Segons Checa, les dues obres que componen el repertori d’aquests primers concerts són “com una medicina per a la nostra societat, que arran de la pandèmia necessita missatges d’esperança i alegria”. El director titular de la JOSB destaca que l’obra de Brahms “proposa un viatge interior” i que l’obra de Falla té “una gran vitalitat i energia”. 

Els altres cinc programes simfònics estan previstos pels mesos de novembre, febrer, març, maig i juny, respectivament. La JOSB està preparant un repertori d’allò més variat: des de l’Heroicai la Novena simfonia, totes dues de Beethoven, fins a peces de Berlioz, Debussy, Reinhold Glière i John Williams. En tres ocasions d’aquesta temporada, Checa cedirà la batuta als prestigiosos directors Christian Vásquez, Iñigo Pirfano i Tomàs Grau. 

Tot i que aquesta sisena temporada estarà inevitablement marcada per l’evolució de la pandèmia del coronavirus, Checa explica que la JOSB manté intactes els seus tres objectius fundacionals: oferir una formació artística d’alt nivell a una seixantena de músics joves; programar concerts gratuïts per a tothom, per tal de fer arribar la música clàssica a gent que habitualment no n’escolta, i destinar tots els beneficis d’aquests concerts a programes socials d’associacions i organitzacions catalanes. Aquesta vocació social els ha dut a treballar, al llarg d’aquests sis anys, amb entitats com Càritas, la Fundació Pasqual Maragall, UNICEF, l’Associació de Familiars de Malalts d’Alzheimer de Barcelona (AFAB) i la Fundació Mans a les Mans, entre d’altres. 

Les confluències entre aquestes dues figures, però, no cessen aquí: tot i ser noms notablement coneguts dins els cànons de la Història de la música, tots dos oculten un passat traumàtic fruit de la seva primera producció simfònica. Brahms se sentia eclipsat pel seu antecessor. El mateix Debussy sentenciaria anys més endavant que el gènere havia quedat obsolet després de Beethoven. «Em sembla que la prova de la futilitat de la simfonia es va establir des de Beethoven», declarava en un article de la primera dècada del segle XX. I afegia: «Hem de concloure que la simfonia, malgrat tantes transformacions, pertany al passat». Similarment es devia sentir Brahms, que fins l’edat de 43 anys no s’atreví a escriure una simfonia per l’ombra omnipresent del fantasma d’aquell ja cèlebre i inqüestionable geni de Bonn. El seu talent era innegable i immillorable, i per això exclamava, sobre un manuscrit pòstum del primer, que «fins i tot si no hi hagués títol al document, no podria ser cap altre: Beethoven és sempre i per sempre!»

Brahms i Rakhmàninov són els convidats de luxe pel concert del 25 d’octubre de 2020 al Palau de la Música Catalana.

També Rakhmàninov tenia la impressió d’estar rodejat d’una aureola fantasmagòrica, però en aquest cas essent ell mateix el qui prenia les dimensions no-corpòries característiques d’aquests éssers: es considerava «un fantasma errant en un món alienígena», un món d’autors clàssics russos on no encaixaven del tot ni les seves composicions i creacions, ni la seva visió pròpia del fet musical. El seu trauma derivava, també, de l’actio compositiva. O, millor dit, del resultat de la primera temptativa. Amb només 24 anys, el jove músic s’envalentonà a presentar una simfonia en re menor, que va resultar ser un fracàs absolut. La crítica va condemnar-lo i ell es veié fins i tot forçat a destruir el paper amb què l’havia escrita. Quaranta-vuit anys més endavant, el director d’orquestra Aleksandr Gauk la tornaria als escenaris, donant-li una segona vida i catapultant-la, ara sí, a un èxit absolut. Això no obstant, el maltràngol provocà una depressió i un bloqueig creatiu en Rakhmàninov, durant més de tres anys.

El tercer element en comú que mantenen aquests dos compositors és merament circumstancial, però permet al públic català fer revifar les dues figures a través del diàleg que mantenen, malgrat la distància geogràfica que els separava i la distància temporal que ara ens allunya d’ells. De la mà d’Iván Martín i l’Orquestra Simfònica Camera Musicae,i sota la batuta de Tomàs Grau, el Palau de la Música Catalana serà l’escenari on tindrà lloc el retrobament musical entre dos personatges reconeguts però encara massa vegades en segon pla. A causa de la crisi sanitària de la Covid-19, Ivo Pogolerich no podrà ser el solista de capçalera encarregat de conduir-nos per aquest viatge en el temps i en l’espai, però el pianista de Las Palmas de Gran Canaria és també un candidat excel·lent per a la interpretació de les dues obres que culminaren el «fer-se un nom», dins el panorama musical del segle XIX, de Rakhmàninov, amb el Concert per a piano i orquestra núm. 2, op 18, i Brahms, amb la seva Simfonia núm. 4, op. 98. Dues obres que no només els van permetre treure’s la capa blanca i fantasmagòrica que se’ls havia arrapat a la pell, sinó que també contribueixen a eixamplar el diàleg artístic amb d’altres autors, obres i moments històrics, com amb la Cantata 150 de Johann Sebastian Bach,cantata en la qual està inspirat el darrer moviment de la simfonia de Brahms; o bé les cançons popularment conegudes I Think of Youi Full Moon and Empty Arma de Frank Sinatra, les quals manllevaren fragments de la melodia de l’obra de Rakhmàninov per a recrear-ne la vivesa i majestuositat en un nou medi i en un context radicalment diferent.

L’energia que transmet a la comunitat balinesa en endinsar-se i sotmetre’s a la seva música és la que porta, de fet, a Kebyart Ensemble a apropiar-se d’aquest mot per a batejar el quartet de saxòfons nascut a Barcelona el 2014 de la mà de Pere Méndez (saxo soprano), Víctor Serra (saxo alt), Robert Seara (saxo tenor) i Daniel Miguel (saxo baríton). Els seus fundadors apunten que és l’èxtasi que experimenta aquesta comunitat, el que «[ells], els quatre saxofonistes, pretenen portar a la seva audiència.» La forma d’aconseguir-ho no es basa, també, en una constant i plena dedicació conjunta sinó a anar pels viaranys de la història de la música, recórrer les arrels d’aquesta disciplina i tastar des de la música de cambra —bressol de la seva formació—, a «el desig de bufar nous aires en la forma de transmetre la música clàssica» apostant, per tant, per a la nova creació, la revisió i reformulació dels clàssics ja consolidats i arranjaments propis, construïts sobre aquesta sòlida i polièdrica base de veus, estils i fonts primàries.

És també aquesta energia del kebyar la que avui podem albirar davant la notícia que aquesta agrupació ha sigut precisament una de les sis propostes seleccionades per l’European Concert Hall Organization, per la temporada vinent. La plataforma europea que agrupa diferents associacions, institucions i sales de concert de tot Europa amb l’objectiu de vetllar, promoure i donar veu a artistes emergents d’arreu del continent, ha escollit Kebyart Ensemble com a «Artistes ECHO Rising Stars 2021 / 2022»; un guardó que els permetrà poder debutar a algunes de les sales més cèlebres del panorama: la Concertgebouw d’Amsterdam, la Philarmonie de Paris, l’Elbphilarmonie d’Hamburg, entre d’altres. Amb una il·lusió capital, a més, de poder tornar de nou al Palau de la Música Catalana que, conjuntament amb L’Auditori, han sigut els dos escenaris que, talment com els músics confessen, «han realitzat una decidida aposta per nosaltres» que finalment ha tingut fruit en la bona nova d’avui.

La vetllada del proper dimarts 13 d’octubre, el dia exacte en què es cobreixen 100 anys del primer concert de l’OPC, començarà amb la Suite per a orquestra núm. 3 en Re Major de J. S. Bach. Un dels gèneres més populars a l’Alemanya del Barroc, Bach va compondre quatre suites orquestrals, dues de les quals —la tercera i la quarta— en la tonalitat de Re Major. La suite que interpretarà l’OCM té el seu origen cap a l’any 1730, de quan prové el manuscrit més antic d’algunes parts d’aquesta obra: Bach va compondre les parts pel primer violí i el baix continu, mentre que C.P.E. Bach i un alumne del seu pare, Johann Ludwig Krebs, s’encarregaren d’escriure les parts per a la trompeta, oboè i percussió i pel segon violí i la viola, respectivament: l’orquestració, per tant, està formada per tres trompetes, timbals, dos oboès i la secció de corda. Aquesta, no obstant, és l’única que interpreta el segon moviment de la suite, constituït per l’Aria, una de les peces barroques més famoses: és coneguda popularment com a Aria per a corda arran d’un arranjament que va fer-ne el violinista August Wilhelmj. La suite —que Bach anomenava obertura— es divideix en un total de cinc parts o danses: obertura, aria, gavota, bourrée i, per acabar, la giga.

Seguidament, podrem escoltar el Concert per a violoncel en La menor, Op. 129 de Robert Schumann. Pau Codina és el cellista que interpretarà la part solista d’aquesta obra composta precisament l’octubre de l’any 1850, sis anys abans de la mort del compositor. La tria que feu Schumann com a títol —Konzertstück (peça de concert) i no pas Konzert (concert)— constituí un avanç de la concepció revolucionària que ell mateix havia fet de la peça. L’estructura de l’obra en si ja forma part de les nombroses innovacions que conté: Schumann odiava els aplaudiments entre moviments, una qüestió que encara actualment no hem sabut resoldre —s’ha d’aplaudir tot i que sigui a costa d’interrompre la interpretació?— i fet pel qual el compositor alemany va compondre la música sense incloure cap pausa entre els seus tres moviments. Aquests es caracteritzen pel següent: el primer moviment conté una llarga exposició on es presenten diferents temes que sorgiran a mesura que avança la peça; el segon moviment, més breu però amb un intensíssim desplegament de lirisme melòdic en el tema principal, presenta un diàleg entre el violoncel solista i el primer violoncel que alguns estudiosos l’han interpretat com una conversació entre el compositor i Clara Schumann; i, finalment, en el tercer moviment hi ha una in tempo cadenza amb acompanyament orquestral, quelcom sense precendents en el temps de Schumann. Aquest mai es considerà apte per a escriure «un concert pels virtuosos» i, finalment, acabà component ara fa 170 anys una obra que,  allunyada del virtuosisme que va caracteritzar moltes peces de la seva època, mai va ser interpretat en vida del compositor. 

La vetllada es tancarà amb la Simfonia núm. 40 en Sol menor de Mozart. Composta l’any 1788, va ser la penúltima simfonia que va escriure el compositor i, per distingir-la de l’única que fins ara havia compost en una tonalitat menor —la núm. 25, també en sol menor—, fou considerada com la “gran” —l’anterior, com la “petita”. De forma similar al cas de l’obra de Schumann, no hi ha cap document que evidenciï que la simfonia s’estrenés en vida de Mozart, malgrat que existeix un cartell on s’anuncia un concert dirigit per Salieri amb «una Gran Simfonia composta per Herr Mozart». Mozart revisà l’obra fins a dues vegades i es conserven els manuscrits de les dues versions: la primera no incloïa clarinets, que foren afegits en la segona després que el compositor reescrivís la part de les flautes i dels oboès. Aquesta simfonia, que inspirà obres de Schubert i temes de Beethoven, conté quatre moviments: tots, tret del tercer, en forma sonata. Les crítiques que ha despertat l’obra són, en general, molt diverses, però predomina una inqüestionable admiració per ella i és una de les peces del compositor que s’enregistra amb més freqüència.

La commemoració del centenari de l’Orquestra Pau Casals constitueix el segon concert que ofereix l’OCM aquesta temporada al Palau de la Música, sempre respectant totes les restriccions sanitàries per assegurar un espai cultural segur. No us el perdeu!

La direcció de L’Auditori ha decidit dividir la temporada en tres trams per ser capaços d’adaptar-se a les circumstàncies. La institució, però, s’aferra a l’èxit de la biennal de quartets d’aquest setembre que ha donat molts bons resultats. La primera ocasió per gaudir de la proposta d’enguany arriba els dies 2, 3 i 4 d’octubre amb un concert que porta per títol La imaginació, un dels primers factors imprescindibles a l’hora de crear música. La violinista catalana Maria Florea i la violista madrilenya Sara Ferrández seran les protagonistes d’aquesta arrencada com a solistes de la Simfonia Concertant per a violí, viola i orquestra en Mi b de Mozart, acompanyades per l’OBC. Aquesta obra, en substitució de la Simfonia Turangalila per les grans dimensions de l’orquestra, és una proposta virtuosa i molt festiva pel fet de tenir dos solistes.

“L’Auditori ha decidit dividir la temporada en tres trams per adaptar-se”

Florea i Ferrández, assistents a la presentació de la temporada, expliquen que, al ser de les primeres obres en tocar després del confinament, la interpretació pren una dimensió energètica, pròpia de les estrenes, malgrat haver-la tocat ja en 8 ocasions. Tot i la impulsivitat inicial, les artistes oferiran una concertant madura i d’alt nivell al llistó de totes dues joves promeses. 

Aquest primer concert també inclourà l’obertura del ballet Hercule et Omphale del català Ferran Sor i la segona simfonia de Beethoven. Aquesta darrera, amb un significat especial per Kazushi Ono, director titular de l’OBC, que s’encarregarà de dur la batuta d’aquest concert. Beethoven estava passant per una etapa molt fosca de la seva vida: s’estava començant a quedar sord i s’havia allunyat a l’entorn rural de Viena. Fins i tot, va estar a punt d’enviar una carta als seus familiars en què explicava els seus desitjos de suïcidi. La composició d’aquesta obra el va ajudar a afrontar la situació i a sortir-ne enfortit per, un any més tard, compondre l’explosiva i cèlebre simfonia Heroica.

Aquesta proposta es podrà gaudir també en streaming per obert a través de L’Auditori Digital al darrer passi, diumenge 4 a les 11 h. El llançament de la plataforma online estava inicialment pensada per l’any 2021 coincidint amb la transformació del web de la institució. La necessitat telemàtica de la pandèmia de la Covid-19 ha precipitat, però, la seva posada en marxa. Aquesta emissió serà de les darreres que s’oferiran de forma gratuïta i, a partir de llavors, s’haurà de pagar per accedir als continguts del web.

L’OBC protagonitzarà 12 produccions a L’Auditori fins al mes de desembre. La següent cita amb l’orquestra serà, però, els dies 10 i 11 d’octubre amb el Concerto Grosso de Jordi Cervelló, compositor que també va ser present a la Biennal de Quartets de Barcelona i que va tenir una molt bona rebuda. La Simfonia núm. 5 de Carles Baguer i la Serenata núm. 1 de Johannes Brahms també s’inclouran al concert que, en aquesta ocasió, estarà dirigit pel català Edmon Colomer. 

“L’OBC protagonitzarà 12 produccions a L’Auditori fins al desembre”

Altres propostes destacades de la temporada passen per la Nit transfigurada d’Arnold Schönberg, el 17 i 18 d’octubre, els Tres estudis de Couperin de Thomas Adès, compositor convidat de la temporada, el 24 i 25 d’octubre i La cançó de la Terra de Mahler, el 6, 7 i 8 de novembre. 

La presència d’artistes de l’Estat és més potent que mai en aquesta temporada amb solistes com els violinistes Vera Martínez Mehner i Abel Tomàs, membres del Quartet Casals, que interpretaran Tabula Rasa d’Arvo Pärt el 13, 14 i 15 de novembre. També sonaran les veus del baríton José Antonio López i la pianista Neus Estarellas. La compositora Núria Giménez veurà sonar per primer cop a L’Auditori la recentment estrenada Ad limen caeli el 19 i 20 de desembre i Sofía Martínez oferirà l’estrena mundial de la seva obra Homenaje a Ligeti el 27, 28 i 29 de novembre.

També hi haurà espai pel talent internacional i per directores dones com Giedrė Šlekytė, Tabita Berglund i Zoi Tsokanou.

Una temporada sense vacuna

Rubert Brufau, director de L’Auditori, explica que estan constantment indagant per trobar artistes que excel·leixin en el seu àmbit. Una recerca a la qual se li ha hagut de sumar el factor disponibilitat. La direcció expressa que “és una feinada no només haver de trobar el repertori sinó solistes que tinguin disponibilitat i la possibilitat de comprometre’s a la temporada”. I és que les restriccions de la pandèmia estan transformant les dinàmiques de contractació i programació del sector musical. Els concerts tenen una duració d’uns 75 minuts sense pausa, cosa que ha fet replantejar gran part del repertori previst. 

Per seguir oferint una oferta variada, es vol arribar a tocar obres d’autors que treballen per a grans orquestres com ara Mahler però en una formació d’orquestra reduïda a la limitació d’un màxim de 50 músics. Els artistes poden tocar amb mascareta o sense però sempre es garantiran les distàncies entre si.

Pel què fa a l’aforament, la normativa general actual estableix que les sales de concerts poden vendre fins a un 70% de les seves localitats o entrades per a un màxim de 1.000 espectadors a grans espais com L’Auditori o el Palau de la Música. Aquesta xifra s’aproxima a un 50% de la capacitat real de la sala de Glòries. 

L’organització espera que hi hagi una certa estabilitat a les limitacions d’ocupació i que enlloc de reduir-se es vagin ampliant. “És una situació delicada, inestable i en l’àmbit econòmic ens estem preparant per alternatives molt diverses” revela Brufau. Les circumstàncies a Catalunya a nivell de restriccions, però, són molt millors que en altres països europeus com ara el Regne Unit, Suècia, Bèlgica que tenen molt menys marge d’actuació.

A nivell logístic, com a molts altres espais, no es facilitaran programes de mà o fulletons, sinó codis QR que donaran accés a la versió web i no s’habilitarà el servei de guarda-roba. Pels melòmans més sibarites, bones notícies, el bar Llanterna, situat a l’edifici, estarà obert abans del concert.

L’obra en particular que donaria a Magrané el premi és Dues peces per a piano, interpretades i enregistrades en el disc “The butterfly effect” per la pianista Noelia Rodiles, que es publicà el passat 6 de març sota el segell discogràfic Eudora Records. Magrané, aspirant al premi, competeix contra les obres dels compositors José Serebrier, Ricardo Lorenz, Carlos Fernando López i José Valentino i Eddie Mora i afegeix el seu nom al grup d’artistes catalans —juntament amb les cantants Aitana i Rosalia— que poden emportar-se un trofeu de l’Acadèmia. 

Magrané és des d’avui en el primer català en rebre una nominació en aquesta categoria

Magrané és des d’avui en el primer català en rebre una nominació en aquesta categoria: Jordi Savall, Josep Carreras i Judit Nedderman han estat les úniques figures de la clàssica que han guanyat —o, en el cas de Nedderman, format part d’un projecte guanyador— el reconeixement dels Grammy llatins fins l’actualitat. Fins el proper 20 de novembre, durant la matinada del qual se celebrarà la cerimònia d’entrega de premis de forma virtual, frisarem per saber-ne el resultat: ara per ara, només ens resta esperar, tot reflexionant que, com el mateix Magrané comentava avui a Twitter, «la vida és plena de sorpreses».

L’apropament a la música mitjançant la tecnologia és exactament la vocació de «Symphony», una innovadora proposta immersiva que es va presentar ahir al Cosmo Caixa i en la qual han participat més de 250 persones. Per tal de posar-la a l’abast d’un públic el més ampli possible, s’ha plantejat com una iniciativa gratuïta i mòbil que durant 10 anys recorrerà diferents ciutats d’Espanya i Portugal. Es preveu que arribi a uns 200.000 visitants en una mostra del compromís social que caracteritza els projectes de la fundació.

El principal artífex de «Symphony» és Igor Cortadellas, responsable de la realització i del guió que ahir es mostrava emocionat per haver culminat un somni que, segons afirma, han acomplert «perquè no sabíem que era impossible». Seva és la idea de base de les dues pel·lícules que es projecten. La primera, sense paraules, ens mostra l’entorn sonor que envolta tres joves músics becats per la Fundació Gustavo Dudamel i com els sons del seu món (el mar, el metro de Nova York, els camperols tallant canya…) es van estructurant fins a crear música. Tots tres es reuniran amb els seus companys i els músics de la Mahler Chamber Orchestra al Gran Teatre del Liceu per interpretar Beethoven i Mahler sota la batuta de Dudamel durant la segona part, una impactant experiència viscuda amb auriculars i ulleres de realitat virtual que ens permet sentir-nos part de l’orquestra, experimentar el so des de dins d’un violí i fins i tot imaginar com deuen ser els colors de l’ànima humana.

I és que justament aquest és el missatge dels creadors de «Symphony»: la tecnologia emprada és puntera i el desplegament de mitjans és desbordant però per sobre de tot planeja l’amor per l’esperit humà i la recerca de l’emoció. L’objectiu és commoure tothom que s’acosti a l’experiència sense necessitat de ser un expert en música clàssica i és per aquest motiu que Cortadellas ha renunciat explícitament als cops d’efecte i a la contundència pròpia d’altres experiments de realitat virtual. No s’ha volgut crear una atracció de fira sinó un espai ple de delicadesa on l’espectador vagi a «sentir, a commoure’s i a descobrir», en paraules de Dudamel.

«Symphony», que serà a Barcelona fins el 8 d’octubre, és una oportunitat per fer de la música un element d’unió, per deixar que ens transformi i ens inspiri. Gustavo Dudamel, que es declara un optimista irredent, aposta per l’accés a les arts com a mètode per destruir barreres i establir ponts entre les persones i insisteix que «la música no pertany a l’elit». Deixem-nos, doncs, contagiar per l’entusiasme d’aquests músics que acaben ballant el mambo de West Side Story de Bernstein i disposem-nos a passar-ho bé sense complexes perquè «Simphony» i el que conté és per tots nosaltres.

Aquesta iniciativa del Quartet Casals cocomissariada amb L’Auditori de Barcelona i amb el patrocini del Departament de Cultura i de la Diputació de Barcelona vol situar la capital catalana com a ciutat de referència en el gènere, i per això agafa el model de París o Amsterdam en col·laboració amb l’Institut Català de les Empreses Culturals, l’Institut Ramon Llull i l’Atlàntida de Vic. El Quartet Casals lidera aquesta iniciativa per “tornar a Barcelona tot el que ens ha donat” amb l’objectiu de donar a conèixer amb més profunditat el gènere al públic barceloní d’una forma amena i transversal a través d’un repertori molt variat des de Haydn al segle XXI amb un format de concert compacte i d’acord amb les exigències dels nous temps.

Si alguna cosa ens està deixant clara aquesta pandèmia és que la cambra s’ha convertit en la reina de les programacions anti Covid. El seu format reduït fa que sigui la gran opció per als programadors i directors artístics i, a més, tal i com sosté Bernat Prat, violí del Quartet Cosmos, és fonamental en aquests temps que corren pel seu “caire íntim, i respon a la nostra necessitat de tornar a connectar”. En aquests moments, la cambra “és plenament necessària pel diàleg tan personal que estableix amb el públic, i és l’essència de qualsevol tipus de música”, comenta Elena Rey, violí del Dalia Quartet. Els músics tenen més ganes que mai de gaudir de l’escenari on el directe permet “captar l’instant”. “Necessitava sortir del món virtual i tornar a entrar al directe, que és un aliment per a l’ànima i ens transfigura”, comenta Rey, i apunta la necessitat de compartir converses, temps i experiències amb els companys artistes.

En aquests moments, el públic té més ganes que mai de tornar a sentir concerts i ara, també més que mai, es posa de manifest que la cultura és un bé primordial sense el qual, en aquest moment de crisi, “molta gent no hauria pogut sobreviure perquè és necessària per a la supervivència”, assegura Arnau Tomàs. “És una necessitat que cultiva els nostres esperits i ens fa més intel·ligents”, apunta Yun-Peng Zhao, violí del Quatour Diotima, perquè en un món tan globalitzat, l’art és el que manté vives les cultures i fa que es mostrin en la seva esplendor arreu del món. En els darrers anys, a Barcelona s’ha creat públic fidel a la cambra a través de les programacions que cal cultivar i fer créixer amb iniciatives com la de L’Auditori i el Quartet Casals, formació capdavantera en el gènere que ha llaurat un camí fructífer i engrescador a les següents generacions de músics, i ha cultivat el gust del públic a través de la seva residència a L’Auditori.

El quartet de corda és la formació paradigmàtica del gènere cambrísic, l’abanderada de la música absoluta de què parlava Eduard Hanslick el 1845 perquè, a diferència del poema simfònic i la resta de les obres programàtiques, no pretén tenir un component narratiu al darrera. Del que es tracta és de centrar-nos en els processos musicals entre compàs i compàs i no fixar l’atenció en un relat sinó en la pròpia abstracció del fet musical. Si seguim Goethe, el quartet de corda és un exemple paradigmàtic del fet que a la Il·lustració el Déu eteri i supranatural es desplaça per la Deessa Raó quan afirma que el quartet de corda és un “diàleg estimulant entre quatre persones entenimentades”.

Papa Haydn

Un arquitecte tan inspirat com Franz Joseph Haydn va ser l’inventor, l’ideòleg i el més gran exponent d’un gènere tan vigent avui com el quartet de corda, que va néixer com una de les màximes expressions del pensament il·lustrat en un moment de dialèctica entre l’Antic Règim i la nova era de les llibertats dels pobles en plena Revolució Francesa. L’Auditori proposa dos formats de concerts, un a les 12.30h i un altre a les 19h. Els concerts matinals porten per nom « Papa Haydn », reforçant la idea que, amb el compositor clàssic, el quartet de corda va arribar a una primera esplendor. Haydn, que va compondre al voltant de 70 peces del gènere, va establir les convencions formals i els valors estètics per dotar el quartet d’un estatus especial en el cànon de la música occidental. El compositor austríac destaca pel volum d’obres i la originalitat de la seva escriptura, que busca textures transparents i estructures clares. Cap compositor ha arribat tan a l’essència com Haydn que, amb una extrema simplicitat, crea obres d’una gran complexitat amb un llenguatge fresc i directe. Veus tan autoritzades com els Casals assenyalen que en els quartets de Haydn “hi ha molt poc conflicte emocional i es defineix molt bé el rol dels quatre instrumentistes en obres amb grans dosis de sentit de l’humor i punts de genialitat”.

En la seva obra hi trobem tots els invents i totes les fórmules que els compositors posteriors van aplicar: no hi hauria ni un Beethoven ni un Mozart ni un Brahms sense Haydn. Tal i com ens recorda Elena Rey, aquesta és una de les tesis de Cibrán Sierra, violí del Cuarteto Quiroga, que, al seu llibre El cuarteto de cuerda: laboratorio para una sociedad ilustrada (Alianza Música) dissecciona el gènere i n’ofereix una reflexió profunda i reveladora que ja és de referència.

Perquè l’impacte de Haydn va ser tan potent que, quan el mestre vienès encara estava component els seus quartets de maduresa -dels quals en podrem escoltar una mostra rellevant a les matinals Papa Haydn de la Biennal de L’Auditori- Mozart ja va escriure una sèrie de quartets que va anomenar “Quartets Haydn”. A partir d’aquests moments, tots els compositors que han compost per aquest gènere al llarg de la història s’han hagut d’enfrontar al pes de la tradició i han begut d’una figura monumental que ha determinat els senders que ha pres la seva creació. Des de Mozart a Casablancas, el quartet és una gran mostra de la capacitat compositiva i artesanal dels compositors on tècnica i expressió van de la mà per no desvirtuar la intimitat intrínseca al gènere.

La proposta de L’Auditori és mostrar obres de maduresa de l’artista, des els “Quartets russos” en honor al gran duc Pau de Rússia, que revelen un exquisit sentit de l’humor, a banda d’una veritable excel·lència tècnica. El Quartet Casals interpreten el segon -amb el sobrenom de “La broma”-,  i el cinquè, compost el 1781, en un context de gran obertura cultural en temps il·lustrat. Per la seva banda, Marmen Quartet interpretarà el quartet de corda número 36 en Si b, op. 50 n. 1 i el 50 en Si b, op. 64, mentre que Quartour Modigliani ens oferirà el quartet de corda en re m “Quintes”, op. 76 número 2 i el primer de l’op. 54. Finalment, el Quartet Cosmos ens ofereix el quartet de corda en Si b “Albada”, op. 76 n. 4 i l’op. 64 n. 6 en Mi b.

El mestratge dels Casals i el compromís de les noves fornades de talent

Com apuntava el Doctor Roch, Catalunya és terra de quartets, formacions regides pel talent i el rigor que segueixen el camí llaurat pels Casals, un dels quartets més valorats a nivell internacional. Les noves generacions segueixen l’exemple d’una feina i una manera de fer heretada d’una formació que “ha fet escola”. “Abans, la cambra era el “recreo” del conservatori, mentre que ara es pren com una assignatura troncal”, comenten, per això “és molt satisfactori veure que tens ascendència en els joves”. Elena Rey ens recorda que “els que hem viscut la crisi de 2008 teníem cultura de jove orquestra i ells han demostrat que és possible viure i tenir un camí en la cambra”. Els Casals ens han ensenyat que ser un quartet implica tota una “filosofia de vida”, afegeix la violinista. Zhao augura un gran futur en aquest gènere a Catalunya: “Hi haurà cada cop més artistes bons, tant intèrprets com compositors”. El fet és que, darrerament, ha crescut l‘interès en els quartets de corda per part del públic, però també entre els músics professionals catalans.

Un dels punts clau per a l’èxit d’un quartet és enfocar-lo com la principal activitat professional. Rey assegura que en una formació com aquesta “compromets la teva vida d’una manera holística a tres individus més amb qui tens un compromís i, en aquest sentit, el quartet és una gran escola de valors”, perquè cal fer un treball profund a nivell humà, treballar el respecte i aprendre a comunicar-se, a “navegar per molts mars”, al mateix temps que “has de ser un idealista i creure en totes les coses que ocupen el món no material”, apunta Rey. És una escola contínua tant musical com personal en què t’enfrontes a nous llenguatges. Cal una confiança entre els membres del quartet i la voluntat de treballar en equip. “Sens dubte, el paradigma del músic professional ha canviat en els darrers anys”, conclou Rey.

Més enllà del talent, la musicalitat i la tècnica, l’èxit rau en el compromís, la constància i el rigor. Un quartet de corda necessita anys per formar una veu pròpia i, a partir de quatre individus, fer-ne un sol llenguatge que permeti aprofundir a la partitura. El Quartet Cosmos destaca la “inversió de temps” que cal fer en un quartet per “descobrir les obres i treballar a fons el repertori per aconseguir una interpretació més profunda”. Cal “cuinar” les obres perquè la música es mereix aquest tracte atent que permet el quartet, on és clau plantejar els reptes a llarg termini per aconseguir un so propi, una manera comuna d’entendre la música i bastir una identitat. “Per tocar en un quartet cal ser molt honest i autèntic perquè estàs tan despullat que res et permet fingir”, apunta Prat.

Si hi ha bona cambra, hi haurà bon simfonisme. Totes les formacions coincideixen en considerar que el treball tan intens d’un quartet influeix molt positivament en el so i la qualitat de l’orquestra simfònica perquè amb la cambra “s’aprèn a escoltar millor les altres veus i a indagar com està escrita l’obra”. A més, a nivell tècnic, “el quartet et manté molt en forma amb un alt nivell d’exigència”. Perquè la visió cambrística que aporta el quartet és molt positiva pel panorama musical.

Entre el 17 i el 20 de setembre Barcelona serà la capital del quartet de corda. A banda dels concerts matinals on s’interpretarà Haydn, el Quartet Casals ens oferirà versions a tenir en compte de Xostakóvitx i Beethoven, autor que coneixen íntimament. Dalia Quartet ens oferirà Josep Soler i Jordi Cervelló, mentre Cosmos Quartet posarà el focus en Robert Gerhard i Raquel García-Tomás. L’expertesa d’Artemis Quartet ens oferirà la seva pròpia visió de Pēteris Vasks i Quatour Diotima recuperarà un clàssic de Béla Bartók i donarà veu a Luis Codera. Consulteu els detalls de la programació aquí.