Aquest darrer cap de setmana, L\u2019Auditori<\/strong> ha acollit la cinquena<\/em> simfonia, l\u2019obertura \u201cCoriol\u00e0\u201d<\/em> i l\u2019\u00c0ria \u00ab Ah, p\u00e8rfid! \u00bb, de Beethoven<\/strong>, i \u201cWanderwelle\u201d<\/em> d\u2019H\u00e8ctor Parra<\/strong>, un viatge po\u00e8tic pels darrers dies del geni de Bonn. Tot, dirigit pel mestre titular de l\u2019OBC<\/strong>, Kazushi Ono<\/strong>.
\nEl concert de divendres a L\u2019Auditori <\/strong>presentava un atractiu fonamental: l\u2019estrena de Wanderwelle<\/em> del compositor barcelon\u00ed resident a Par\u00eds, H\u00e8ctor Parra<\/strong>, que homenatjava la figura de Beethoven, present en tot el concert. Qui em coneix prou, sabr\u00e0 que aquest era el motiu de la meva visita a L\u2019Auditori, ja que tinc tend\u00e8ncia a defugir els grans concerts d\u2019obres summament medi\u00e0tiques. Per\u00f2, a la segona part del concert, quan l\u2019Orquestra OBC interpret\u00e0 el primer moviment de la Cinquena Simfonia<\/em>, un considerable sector del p\u00fablic va comen\u00e7ar a aplaudir. La meva primera reacci\u00f3 va ser reticent, per\u00f2, quan, a m\u00e9s, s\u2019hi van sumar estossecs com si arrib\u00e9s la fi del m\u00f3n, vaig pensar que l\u2019estrat\u00e8gia de L\u2019Auditori havia estat molt bona: gr\u00e0cies a l\u2019atractiu de la simfonia de les simfonies, molta part del p\u00fablic desacostumada (que no mal educada) va poder con\u00e8ixer la feina de Parra, compositor fonamental per entendre la m\u00fasica d\u2019avui i dem\u00e0. Per tant, va ser un treball d\u2019eixamplar la base, expressi\u00f3 tan de moda avui dia, ja que el que va succeir \u00e9s un exercici efica\u00e7 de desenvolupament d\u2019audi\u00e8ncies. Desconec les xifres d\u2019ocupaci\u00f3, per\u00f2 us ben assegurem que la Sala Pau Casals estava plena a vessar. La q\u00fcesti\u00f3 \u00e9s, quants d\u2019aquests ne\u00f2fits tornaran a escoltar un concert de Beethoven? I, algun sentir\u00e0 curiositat per escoltar les properes passes de Parra quan aquest torni a Barcelona? No \u00e9s balder recordar que al juny, la Staatsoper de Nuremberg acull la seva obra culminant, Les bienveillantes<\/em>, \u00f2pera de la qual en podeu llegir alguns articles signats per una servidora.
\n 
\nEl programa que presentava l\u2019OBC, amb Kazushi Ono <\/strong>al capdavant, presentava una notable coher\u00e8ncia, amb obres program\u00e0tiques. Era un viatge ambivalent entre la trag\u00e8dia de l\u2019\u00e9sser que viu en un m\u00f3n injust i hostil i l\u2019heroisme ut\u00f2pic amb idees revolucion\u00e0ries, amb un punt central: la mis\u00e8ria de la malaltia i la consci\u00e8ncia de la finitud de l\u2019\u00e9sser.
\n 
\nL\u2019obertura Coriol\u00e0<\/em>, op. 62 (1807) va comen\u00e7ar amb certes imprecisions en l\u2019afinaci\u00f3, per\u00f2 Ono va bastir l\u2019orquestra d\u2019unes din\u00e0miques expressives i ben dirigides. El so era expansiu i el discurs va disc\u00f3rrer flu\u00eft en una obra que tracta de la trag\u00e8dia que narra Collin, un cam\u00ed cap a la mort. La situaci\u00f3 es veu descrita per la tonalitat de Do menor i una manca l\u00ednia mel\u00f2dica definida, fet que ens indica que el personatge al qual s\u2019assimila Beethoven presenta una psicologia obscura i oscil.lant, com se\u2019ns transmet musicalment, amb una sinistra introducci\u00f3 que tot seguit es torna lluminosa. Per\u00f2 l\u2019obra est\u00e0 plena d\u2019oposicions, que s\u00f3n les dues opcions que se li presenten al personatge i que sovint es van entrella\u00e7ant en un discurs eloq\u00fcent en qu\u00e8 l\u2019harmonia sempre est\u00e0 en tensi\u00f3, premonici\u00f3 del su\u00efcidi final, un sacrifici heroic.
\n 
\n\u201cAh, p\u00e8rfid\u201d, Escena i \u00e0ria per a soprano i orquestra, op. 65<\/em> (1795-1796), interpretada per la soprano Michaela Kaune<\/strong>, revela novament la voluntat narrativa de Beethoven, tot i l\u2019escassa producci\u00f3 per a veu, a excepci\u00f3 de Fidelio<\/em> i alguns lieder. \u00c9s una obra d\u2019un classicisme refinat i amb influ\u00e8ncies mozartianes que tracta de l\u2019amor, la mort i el dolor. Una obra summament elegant amb un treball amb els vents meravell\u00f3s, alhora que les cordes emeten uns expressius pizzicatti<\/em> que espongen la composici\u00f3. La veu de Michaela Kaune, que canta un text de Schiller, presenta una projecci\u00f3 clara, sense imperfeccions, tot i que el timbre \u00e9s un p\u00e8l estrident.
\n 
\nA la segona part va arribar la Cinquena Simfonia<\/em> en Do menor<\/em>, op. 67 (1897-1808), que comen\u00e7a amb aquell fam\u00f3s motiu de quatre notes que es va desplegant i disseminant pels quatre moviments, esdevenint un prodigi de composici\u00f3 on tot encaixa, harmonia, melodia, din\u00e0miques, tractament de les veus i intensitats. La interpretaci\u00f3 de l\u2019OBC va ser francament satisfact\u00f2ria, amb un admirable \u00fas dels reguladors, precisi\u00f3 en l\u2019atac i pulcritud en l\u2019afinaci\u00f3, que Ono va agafar amb tempo adequat que, tanmateix, va fer patir una mica l\u2019OBC en alguns passatges, per\u00f2 l\u2019esfor\u00e7 de tots va valer la pena, ja que va sonar tot a tempo i amb gran qualitat. L\u2019orquestra, considerablement nodrida d\u2019estudiants de l\u2019ESMUC que feren un paper excepcional, cantava expressivament, al mateix temps que proclamava les progressistes idees pol\u00edtiques de Beethoven, que es veurien truncades amb el gir conservador i dictatorial de Napole\u00f3 i el retorn a l\u2019Absolutisme.
\n 
\nTot, ben b\u00e9, en el meu cas, un pretext per escoltar l\u2019estrena d\u2019una nova obra d\u2019H\u00e8ctor Parra<\/strong>, co-enc\u00e0rrec de L\u2019Auditori i la Philharm\u00f2nica de Col\u00f2nia. \u00c9s una obra amb un tema i XXXIII variacions inspirades amb les Variacions Diabelli.<\/em> El text \u00e9s de H\u00e4ndl Klaus<\/strong>, habitual llibretista del compositor catal\u00e0, que tamb\u00e9 va escriure el llibret per a Les bienveillantes<\/em>, estrenada aquesta primavera passada a Gant i Anvers i que tindrem la sort de tornar a escoltar a Nuremberg al juny -i, si el senyor Matabosch ens ho permet, al Teatro Real de Madrid.
\n 
\nKlaus ens regala un text depurat, de poesia de primer nivell, que diu nom\u00e9s el que \u00e9s estrictament necessari i on els silencis s\u00f3n plens de significat. \u00c9s una escriptura fresca, actual, gens amanerada i sense artifici: les quotidianes paraules componen unes frases enigm\u00e0tiques i essencialistes que requereixen diverses lectures per acabar de copsar la seva grandesa. Per aix\u00f2 hauria estat bo que llibret en idioma original, l\u2019alemany, i la traducci\u00f3 catalana que es va projectar poguessin estar-hi reflectits, a banda del text de Schiller, malgrat que \u00e9s cert que aquest \u00e9s molt m\u00e9s f\u00e0cil de trobar-lo avui dia.  
\n 
\nWanderwelle<\/em> (literalment, ona viatjant) est\u00e0 escrita per gran orquestra i bar\u00edton, en aquest cas, l\u2019alemany Ekkehard Abele<\/strong>, que va fer una interpretaci\u00f3 memorable que requer\u00ed molt d\u2019estudi i resili\u00e8ncia (25 minuts despullat davant l\u2019orquestra). Nom\u00e9s li reclamem un p\u00e8l m\u00e9s de volum, per\u00f2 les inflexions de la partitura van estar interpretades amb talent i t\u00e8cnica. Per\u00f2 ja sabem el secret: \u00e9s -com \u00e9s habitual- expert en m\u00fasica antiga i contempor\u00e0nia i va cantar Wilde<\/em>, del mateix Parra i Klaus, una de les primeres grans \u00f2peres del compositor, amb un format m\u00e9s modest que la monumental Les bienveillantes,<\/em> per\u00f2 no pas menys brutal. Tanmateix, aleshores, el llenguatge de Parra era molt m\u00e9s descarnat, incisiu i violent. En la seva darrera \u00f2pera ha fet un esfor\u00e7 sobrehum\u00e0 per ser el m\u00e9s hum\u00e0 possible i tractar la brutalitat des de la po\u00e8tica i una extrema eleg\u00e0ncia, tot i que no fa pas concessions. L\u2019escriptura de Parra \u00e9s densa i intensa, i necessita immersi\u00f3. Per\u00f2 el compositor ho posa molt f\u00e0cil, ja que la seva capacitat comunicativa \u00e9s extraordin\u00e0ria i la l\u00f2gica de la composici\u00f3 \u00e9s impecable. L\u2019originalitat de Parra rau en, precisament, la seva capacitat de revisitar els grans, com \u00e9s el cas de Beethoven en aquesta Wanderwelle<\/em>, que tracta els darrers dies del mestre de Bonn i la seva relaci\u00f3 amb el seu nebot Klaus, amb el tema constant de la malaltia (Krankheit<\/em>), el dolor (Schmerz<\/em>) i la ferida (Wunde<\/em>), que es van entrella\u00e7ant amb elements musicals. Una viv\u00e8ncia aut\u00e8ntica i v\u00edvida del que \u00e9s la decrepitud en un ambient que ens sorpr\u00e8n per la seva quotidianitat.
\n 
\nParra \u00e9s un creador intens, per\u00f2 mai \u00e9s excessiu, sempre podem trobar l\u2019element l\u00edric en les seves obres, que ens du a un plaer infinit, juntament amb el joc de disson\u00e0ncies enmig El concert de divendres a L\u2019Auditori <\/strong>presentava un atractiu fonamental: l\u2019estrena de Wanderwelle<\/em> del compositor barcelon\u00ed resident a Par\u00eds, H\u00e8ctor Parra<\/strong>, que homenatjava la figura de Beethoven, present en tot el concert. Qui em coneix prou, sabr\u00e0 que aquest era el motiu de la meva visita a L\u2019Auditori, ja que tinc tend\u00e8ncia a defugir els grans concerts d\u2019obres summament medi\u00e0tiques. Per\u00f2, a la segona part del concert, quan l\u2019Orquestra OBC interpret\u00e0 el primer moviment de la Cinquena Simfonia<\/em>, un considerable sector del p\u00fablic va comen\u00e7ar a aplaudir. La meva primera reacci\u00f3 va ser reticent, per\u00f2, quan, a m\u00e9s, s\u2019hi van sumar estossecs com si arrib\u00e9s la fi del m\u00f3n, vaig pensar que l\u2019estrat\u00e8gia de L\u2019Auditori havia estat molt bona: gr\u00e0cies a l\u2019atractiu de la simfonia de les simfonies, molta part del p\u00fablic desacostumada (que no mal educada) va poder con\u00e8ixer la feina de Parra, compositor fonamental per entendre la m\u00fasica d\u2019avui i dem\u00e0. Per tant, va ser un treball d\u2019eixamplar la base, expressi\u00f3 tan de moda avui dia, ja que el que va succeir \u00e9s un exercici efica\u00e7 de desenvolupament d\u2019audi\u00e8ncies. Desconec les xifres d\u2019ocupaci\u00f3, per\u00f2 us ben assegurem que la Sala Pau Casals estava plena a vessar. La q\u00fcesti\u00f3 \u00e9s, quants d\u2019aquests ne\u00f2fits tornaran a escoltar un concert de Beethoven? I, algun sentir\u00e0 curiositat per escoltar les properes passes de Parra quan aquest torni a Barcelona? No \u00e9s balder recordar que al juny, la Staatsoper de Nuremberg acull la seva obra culminant, Les bienveillantes<\/em>, \u00f2pera de la qual en podeu llegir alguns articles signats per una servidora.
\n 
\nEl programa que presentava l\u2019OBC, amb Kazushi Ono <\/strong>al capdavant, presentava una notable coher\u00e8ncia, amb obres program\u00e0tiques. Era un viatge ambivalent entre la trag\u00e8dia de l\u2019\u00e9sser que viu en un m\u00f3n injust i hostil i l\u2019heroisme ut\u00f2pic amb idees revolucion\u00e0ries, amb un punt central: la mis\u00e8ria de la malaltia i la consci\u00e8ncia de la finitud de l\u2019\u00e9sser.
\n 
\nL\u2019obertura Coriol\u00e0<\/em>, op. 62 (1807) va comen\u00e7ar amb certes imprecisions en l\u2019afinaci\u00f3, per\u00f2 Ono va bastir l\u2019orquestra d\u2019unes din\u00e0miques expressives i ben dirigides. El so era expansiu i el discurs va disc\u00f3rrer flu\u00eft en una obra que tracta de la trag\u00e8dia que narra Collin, un cam\u00ed cap a la mort. La situaci\u00f3 es veu descrita per la tonalitat de Do menor i una manca l\u00ednia mel\u00f2dica definida, fet que ens indica que el personatge al qual s\u2019assimila Beethoven presenta una psicologia obscura i oscil.lant, com se\u2019ns transmet musicalment, amb una sinistra introducci\u00f3 que tot seguit es torna lluminosa. Per\u00f2 l\u2019obra est\u00e0 plena d\u2019oposicions, que s\u00f3n les dues opcions que se li presenten al personatge i que sovint es van entrella\u00e7ant en un discurs eloq\u00fcent en qu\u00e8 l\u2019harmonia sempre est\u00e0 en tensi\u00f3, premonici\u00f3 del su\u00efcidi final, un sacrifici heroic.
\n 
\n\u201cAh, p\u00e8rfid\u201d, Escena i \u00e0ria per a soprano i orquestra, op. 65<\/em> (1795-1796), interpretada per la soprano Michaela Kaune<\/strong>, revela novament la voluntat narrativa de Beethoven, tot i l\u2019escassa producci\u00f3 per a veu, a excepci\u00f3 de Fidelio<\/em> i alguns lieder. \u00c9s una obra d\u2019un classicisme refinat i amb influ\u00e8ncies mozartianes que tracta de l\u2019amor, la mort i el dolor. Una obra summament elegant amb un treball amb els vents meravell\u00f3s, alhora que les cordes emeten uns expressius pizzicatti<\/em> que espongen la composici\u00f3. La veu de Michaela Kaune, que canta un text de Schiller, presenta una projecci\u00f3 clara, sense imperfeccions, tot i que el timbre \u00e9s un p\u00e8l estrident.
\n 
\nA la segona part va arribar la Cinquena Simfonia<\/em> en Do menor<\/em>, op. 67 (1897-1808), que comen\u00e7a amb aquell fam\u00f3s motiu de quatre notes que es va desplegant i disseminant pels quatre moviments, esdevenint un prodigi de composici\u00f3 on tot encaixa, harmonia, melodia, din\u00e0miques, tractament de les veus i intensitats. La interpretaci\u00f3 de l\u2019OBC va ser francament satisfact\u00f2ria, amb un admirable \u00fas dels reguladors, precisi\u00f3 en l\u2019atac i pulcritud en l\u2019afinaci\u00f3, que Ono va agafar amb tempo adequat que, tanmateix, va fer patir una mica l\u2019OBC en alguns passatges, per\u00f2 l\u2019esfor\u00e7 de tots va valer la pena, ja que va sonar tot a tempo i amb gran qualitat. L\u2019orquestra, considerablement nodrida d\u2019estudiants de l\u2019ESMUC que feren un paper excepcional, cantava expressivament, al mateix temps que proclamava les progressistes idees pol\u00edtiques de Beethoven, que es veurien truncades amb el gir conservador i dictatorial de Napole\u00f3 i el retorn a l\u2019Absolutisme.
\n 
\nTot, ben b\u00e9, en el meu cas, un pretext per escoltar l\u2019estrena d\u2019una nova obra d\u2019H\u00e8ctor Parra<\/strong>, co-enc\u00e0rrec de L\u2019Auditori i la Philharm\u00f2nica de Col\u00f2nia. \u00c9s una obra amb un tema i XXXIII variacions inspirades amb les Variacions Diabelli.<\/em> El text \u00e9s de H\u00e4ndl Klaus<\/strong>, habitual llibretista del compositor catal\u00e0, que tamb\u00e9 va escriure el llibret per a Les bienveillantes<\/em>, estrenada aquesta primavera passada a Gant i Anvers i que tindrem la sort de tornar a escoltar a Nuremberg al juny -i, si el senyor Matabosch ens ho permet, al Teatro Real de Madrid.
\n 
\nKlaus ens regala un text depurat, de poesia de primer nivell, que diu nom\u00e9s el que \u00e9s estrictament necessari i on els silencis s\u00f3n plens de significat. \u00c9s una escriptura fresca, actual, gens amanerada i sense artifici: les quotidianes paraules componen unes frases enigm\u00e0tiques i essencialistes que requereixen diverses lectures per acabar de copsar la seva grandesa. Per aix\u00f2 hauria estat bo que llibret en idioma original, l\u2019alemany, i la traducci\u00f3 catalana que es va projectar poguessin estar-hi reflectits, a banda del text de Schiller, malgrat que \u00e9s cert que aquest \u00e9s molt m\u00e9s f\u00e0cil de trobar-lo avui dia.  
\n 
\nWanderwelle<\/em> (literalment, ona viatjant) est\u00e0 escrita per gran orquestra i bar\u00edton, en aquest cas, l\u2019alemany Ekkehard Abele<\/strong>, que va fer una interpretaci\u00f3 memorable que requer\u00ed molt d\u2019estudi i resili\u00e8ncia (25 minuts despullat davant l\u2019orquestra). Nom\u00e9s li reclamem un p\u00e8l m\u00e9s de volum, per\u00f2 les inflexions de la partitura van estar interpretades amb talent i t\u00e8cnica. Per\u00f2 ja sabem el secret: \u00e9s -com \u00e9s habitual- expert en m\u00fasica antiga i contempor\u00e0nia i va cantar Wilde<\/em>, del mateix Parra i Klaus, una de les primeres grans \u00f2peres del compositor, amb un format m\u00e9s modest que la monumental Les bienveillantes,<\/em> per\u00f2 no pas menys brutal. Tanmateix, aleshores, el llenguatge de Parra era molt m\u00e9s descarnat, incisiu i violent. En la seva darrera \u00f2pera ha fet un esfor\u00e7 sobrehum\u00e0 per ser el m\u00e9s hum\u00e0 possible i tractar la brutalitat des de la po\u00e8tica i una extrema eleg\u00e0ncia, tot i que no fa pas concessions. L\u2019escriptura de Parra \u00e9s densa i intensa, i necessita immersi\u00f3. Per\u00f2 el compositor ho posa molt f\u00e0cil, ja que la seva capacitat comunicativa \u00e9s extraordin\u00e0ria i la l\u00f2gica de la composici\u00f3 \u00e9s impecable. L\u2019originalitat de Parra rau en, precisament, la seva capacitat de revisitar els grans, com \u00e9s el cas de Beethoven en aquesta Wanderwelle<\/em>, que tracta els darrers dies del mestre de Bonn i la seva relaci\u00f3 amb el seu nebot Klaus, amb el tema constant de la malaltia (Krankheit<\/em>), el dolor (Schmerz<\/em>) i la ferida (Wunde<\/em>), que es van entrella\u00e7ant amb elements musicals. Una viv\u00e8ncia aut\u00e8ntica i v\u00edvida del que \u00e9s la decrepitud en un ambient que ens sorpr\u00e8n per la seva quotidianitat.
\n 
\nParra \u00e9s un creador intens, per\u00f2 mai \u00e9s excessiu, sempre podem trobar l\u2019element l\u00edric en les seves obres, que ens du a un plaer infinit, juntament amb el joc de disson\u00e0ncies enmig El concert de divendres a L\u2019Auditori <\/strong>presentava un atractiu fonamental: l\u2019estrena de Wanderwelle<\/em> del compositor barcelon\u00ed resident a Par\u00eds, H\u00e8ctor Parra<\/strong>, que homenatjava la figura de Beethoven, present en tot el concert. Qui em coneix prou, sabr\u00e0 que aquest era el motiu de la meva visita a L\u2019Auditori, ja que tinc tend\u00e8ncia a defugir els grans concerts d\u2019obres summament medi\u00e0tiques. Per\u00f2, a la segona part del concert, quan l\u2019Orquestra OBC interpret\u00e0 el primer moviment de la Cinquena Simfonia<\/em>, un considerable sector del p\u00fablic va comen\u00e7ar a aplaudir. La meva primera reacci\u00f3 va ser reticent, per\u00f2, quan, a m\u00e9s, s\u2019hi van sumar estossecs com si arrib\u00e9s la fi del m\u00f3n, vaig pensar que l\u2019estrat\u00e8gia de L\u2019Auditori havia estat molt bona: gr\u00e0cies a l\u2019atractiu de la simfonia de les simfonies, molta part del p\u00fablic desacostumada (que no mal educada) va poder con\u00e8ixer la feina de Parra, compositor fonamental per entendre la m\u00fasica d\u2019avui i dem\u00e0. Per tant, va ser un treball d\u2019eixamplar la base, expressi\u00f3 tan de moda avui dia, ja que el que va succeir \u00e9s un exercici efica\u00e7 de desenvolupament d\u2019audi\u00e8ncies. Desconec les xifres d\u2019ocupaci\u00f3, per\u00f2 us ben assegurem que la Sala Pau Casals estava plena a vessar. La q\u00fcesti\u00f3 \u00e9s, quants d\u2019aquests ne\u00f2fits tornaran a escoltar un concert de Beethoven? I, algun sentir\u00e0 curiositat per escoltar les properes passes de Parra quan aquest torni a Barcelona? No \u00e9s balder recordar que al juny, la Staatsoper de Nuremberg acull la seva obra culminant, Les bienveillantes<\/em>, \u00f2pera de la qual en podeu llegir alguns articles signats per una servidora.
\n 
\nEl programa que presentava l\u2019OBC, amb Kazushi Ono <\/strong>al capdavant, presentava una notable coher\u00e8ncia, amb obres program\u00e0tiques. Era un viatge ambivalent entre la trag\u00e8dia de l\u2019\u00e9sser que viu en un m\u00f3n injust i hostil i l\u2019heroisme ut\u00f2pic amb idees revolucion\u00e0ries, amb un punt central: la mis\u00e8ria de la malaltia i la consci\u00e8ncia de la finitud de l\u2019\u00e9sser.
\n 
\nL\u2019obertura Coriol\u00e0<\/em>, op. 62 (1807) va comen\u00e7ar amb certes imprecisions en l\u2019afinaci\u00f3, per\u00f2 Ono va bastir l\u2019orquestra d\u2019unes din\u00e0miques expressives i ben dirigides. El so era expansiu i el discurs va disc\u00f3rrer flu\u00eft en una obra que tracta de la trag\u00e8dia que narra Collin, un cam\u00ed cap a la mort. La situaci\u00f3 es veu descrita per la tonalitat de Do menor i una manca l\u00ednia mel\u00f2dica definida, fet que ens indica que el personatge al qual s\u2019assimila Beethoven presenta una psicologia obscura i oscil.lant, com se\u2019ns transmet musicalment, amb una sinistra introducci\u00f3 que tot seguit es torna lluminosa. Per\u00f2 l\u2019obra est\u00e0 plena d\u2019oposicions, que s\u00f3n les dues opcions que se li presenten al personatge i que sovint es van entrella\u00e7ant en un discurs eloq\u00fcent en qu\u00e8 l\u2019harmonia sempre est\u00e0 en tensi\u00f3, premonici\u00f3 del su\u00efcidi final, un sacrifici heroic.
\n 
\n\u201cAh, p\u00e8rfid\u201d, Escena i \u00e0ria per a soprano i orquestra, op. 65<\/em> (1795-1796), interpretada per la soprano Michaela Kaune<\/strong>, revela novament la voluntat narrativa de Beethoven, tot i l\u2019escassa producci\u00f3 per a veu, a excepci\u00f3 de Fidelio<\/em> i alguns lieder. \u00c9s una obra d\u2019un classicisme refinat i amb influ\u00e8ncies mozartianes que tracta de l\u2019amor, la mort i el dolor. Una obra summament elegant amb un treball amb els vents meravell\u00f3s, alhora que les cordes emeten uns expressius pizzicatti<\/em> que espongen la composici\u00f3. La veu de Michaela Kaune, que canta un text de Schiller, presenta una projecci\u00f3 clara, sense imperfeccions, tot i que el timbre \u00e9s un p\u00e8l estrident.
\n 
\nA la segona part va arribar la Cinquena Simfonia<\/em> en Do menor<\/em>, op. 67 (1897-1808), que comen\u00e7a amb aquell fam\u00f3s motiu de quatre notes que es va desplegant i disseminant pels quatre moviments, esdevenint un prodigi de composici\u00f3 on tot encaixa, harmonia, melodia, din\u00e0miques, tractament de les veus i intensitats. La interpretaci\u00f3 de l\u2019OBC va ser francament satisfact\u00f2ria, amb un admirable \u00fas dels reguladors, precisi\u00f3 en l\u2019atac i pulcritud en l\u2019afinaci\u00f3, que Ono va agafar amb tempo adequat que, tanmateix, va fer patir una mica l\u2019OBC en alguns passatges, per\u00f2 l\u2019esfor\u00e7 de tots va valer la pena, ja que va sonar tot a tempo i amb gran qualitat. L\u2019orquestra, considerablement nodrida d\u2019estudiants de l\u2019ESMUC que feren un paper excepcional, cantava expressivament, al mateix temps que proclamava les progressistes idees pol\u00edtiques de Beethoven, que es veurien truncades amb el gir conservador i dictatorial de Napole\u00f3 i el retorn a l\u2019Absolutisme.
\n 
\nTot, ben b\u00e9, en el meu cas, un pretext per escoltar l\u2019estrena d\u2019una nova obra d\u2019H\u00e8ctor Parra<\/strong>, co-enc\u00e0rrec de L\u2019Auditori i la Philharm\u00f2nica de Col\u00f2nia. \u00c9s una obra amb un tema i XXXIII variacions inspirades amb les Variacions Diabelli.<\/em> El text \u00e9s de H\u00e4ndl Klaus<\/strong>, habitual llibretista del compositor catal\u00e0, que tamb\u00e9 va escriure el llibret per a Les bienveillantes<\/em>, estrenada aquesta primavera passada a Gant i Anvers i que tindrem la sort de tornar a escoltar a Nuremberg al juny -i, si el senyor Matabosch ens ho permet, al Teatro Real de Madrid.
\n 
\nKlaus ens regala un text depurat, de poesia de primer nivell, que diu nom\u00e9s el que \u00e9s estrictament necessari i on els silencis s\u00f3n plens de significat. \u00c9s una escriptura fresca, actual, gens amanerada i sense artifici: les quotidianes paraules componen unes frases enigm\u00e0tiques i essencialistes que requereixen diverses lectures per acabar de copsar la seva grandesa. Per aix\u00f2 hauria estat bo que llibret en idioma original, l\u2019alemany, i la traducci\u00f3 catalana que es va projectar poguessin estar-hi reflectits, a banda del text de Schiller, malgrat que \u00e9s cert que aquest \u00e9s molt m\u00e9s f\u00e0cil de trobar-lo avui dia.  
\n 
\nWanderwelle<\/em> (literalment, ona viatjant) est\u00e0 escrita per gran orquestra i bar\u00edton, en aquest cas, l\u2019alemany Ekkehard Abele<\/strong>, que va fer una interpretaci\u00f3 memorable que requer\u00ed molt d\u2019estudi i resili\u00e8ncia (25 minuts despullat davant l\u2019orquestra). Nom\u00e9s li reclamem un p\u00e8l m\u00e9s de volum, per\u00f2 les inflexions de la partitura van estar interpretades amb talent i t\u00e8cnica. Per\u00f2 ja sabem el secret: \u00e9s -com \u00e9s habitual- expert en m\u00fasica antiga i contempor\u00e0nia i va cantar Wilde<\/em>, del mateix Parra i Klaus, una de les primeres grans \u00f2peres del compositor, amb un format m\u00e9s modest que la monumental Les bienveillantes,<\/em> per\u00f2 no pas menys brutal. Tanmateix, aleshores, el llenguatge de Parra era molt m\u00e9s descarnat, incisiu i violent. En la seva darrera \u00f2pera ha fet un esfor\u00e7 sobrehum\u00e0 per ser el m\u00e9s hum\u00e0 possible i tractar la brutalitat des de la po\u00e8tica i una extrema eleg\u00e0ncia, tot i que no fa pas concessions. L\u2019escriptura de Parra \u00e9s densa i intensa, i necessita immersi\u00f3. Per\u00f2 el compositor ho posa molt f\u00e0cil, ja que la seva capacitat comunicativa \u00e9s extraordin\u00e0ria i la l\u00f2gica de la composici\u00f3 \u00e9s impecable. L\u2019originalitat de Parra rau en, precisament, la seva capacitat de revisitar els grans, com \u00e9s el cas de Beethoven en aquesta Wanderwelle<\/em>, que tracta els darrers dies del mestre de Bonn i la seva relaci\u00f3 amb el seu nebot Klaus, amb el tema constant de la malaltia (Krankheit<\/em>), el dolor (Schmerz<\/em>) i la ferida (Wunde<\/em>), que es van entrella\u00e7ant amb elements musicals. Una viv\u00e8ncia aut\u00e8ntica i v\u00edvida del que \u00e9s la decrepitud en un ambient que ens sorpr\u00e8n per la seva quotidianitat.
\n 
\nParra \u00e9s un creador intens, per\u00f2 mai \u00e9s excessiu, sempre podem trobar l\u2019element l\u00edric en les seves obres, que ens du a un plaer infinit, juntament amb el joc de disson\u00e0ncies enmig El concert de divendres a L\u2019Auditori <\/strong>presentava un atractiu fonamental: l\u2019estrena de Wanderwelle<\/em> del compositor barcelon\u00ed resident a Par\u00eds, H\u00e8ctor Parra<\/strong>, que homenatjava la figura de Beethoven, present en tot el concert. Qui em coneix prou, sabr\u00e0 que aquest era el motiu de la meva visita a L\u2019Auditori, ja que tinc tend\u00e8ncia a defugir els grans concerts d\u2019obres summament medi\u00e0tiques. Per\u00f2, a la segona part del concert, quan l\u2019Orquestra OBC interpret\u00e0 el primer moviment de la Cinquena Simfonia<\/em>, un considerable sector del p\u00fablic va comen\u00e7ar a aplaudir. La meva primera reacci\u00f3 va ser reticent, per\u00f2, quan, a m\u00e9s, s\u2019hi van sumar estossecs com si arrib\u00e9s la fi del m\u00f3n, vaig pensar que l\u2019estrat\u00e8gia de L\u2019Auditori havia estat molt bona: gr\u00e0cies a l\u2019atractiu de la simfonia de les simfonies, molta part del p\u00fablic desacostumada (que no mal educada) va poder con\u00e8ixer la feina de Parra, compositor fonamental per entendre la m\u00fasica d\u2019avui i dem\u00e0. Per tant, va ser un treball d\u2019eixamplar la base, expressi\u00f3 tan de moda avui dia, ja que el que va succeir \u00e9s un exercici efica\u00e7 de desenvolupament d\u2019audi\u00e8ncies. Desconec les xifres d\u2019ocupaci\u00f3, per\u00f2 us ben assegurem que la Sala Pau Casals estava plena a vessar. La q\u00fcesti\u00f3 \u00e9s, quants d\u2019aquests ne\u00f2fits tornaran a escoltar un concert de Beethoven? I, algun sentir\u00e0 curiositat per escoltar les properes passes de Parra quan aquest torni a Barcelona? No \u00e9s balder recordar que al juny, la Staatsoper de Nuremberg acull la seva obra culminant, Les bienveillantes<\/em>, \u00f2pera de la qual en podeu llegir alguns articles signats per una servidora.
\n 
\nEl programa que presentava l\u2019OBC, amb Kazushi Ono <\/strong>al capdavant, presentava una notable coher\u00e8ncia, amb obres program\u00e0tiques. Era un viatge ambivalent entre la trag\u00e8dia de l\u2019\u00e9sser que viu en un m\u00f3n injust i hostil i l\u2019heroisme ut\u00f2pic amb idees revolucion\u00e0ries, amb un punt central: la mis\u00e8ria de la malaltia i la consci\u00e8ncia de la finitud de l\u2019\u00e9sser.
\n 
\nL\u2019obertura Coriol\u00e0<\/em>, op. 62 (1807) va comen\u00e7ar amb certes imprecisions en l\u2019afinaci\u00f3, per\u00f2 Ono va bastir l\u2019orquestra d\u2019unes din\u00e0miques expressives i ben dirigides. El so era expansiu i el discurs va disc\u00f3rrer flu\u00eft en una obra que tracta de la trag\u00e8dia que narra Collin, un cam\u00ed cap a la mort. La situaci\u00f3 es veu descrita per la tonalitat de Do menor i una manca l\u00ednia mel\u00f2dica definida, fet que ens indica que el personatge al qual s\u2019assimila Beethoven presenta una psicologia obscura i oscil.lant, com se\u2019ns transmet musicalment, amb una sinistra introducci\u00f3 que tot seguit es torna lluminosa. Per\u00f2 l\u2019obra est\u00e0 plena d\u2019oposicions, que s\u00f3n les dues opcions que se li presenten al personatge i que sovint es van entrella\u00e7ant en un discurs eloq\u00fcent en qu\u00e8 l\u2019harmonia sempre est\u00e0 en tensi\u00f3, premonici\u00f3 del su\u00efcidi final, un sacrifici heroic.
\n 
\n\u201cAh, p\u00e8rfid\u201d, Escena i \u00e0ria per a soprano i orquestra, op. 65<\/em> (1795-1796), interpretada per la soprano Michaela Kaune<\/strong>, revela novament la voluntat narrativa de Beethoven, tot i l\u2019escassa producci\u00f3 per a veu, a excepci\u00f3 de Fidelio<\/em> i alguns lieder. \u00c9s una obra d\u2019un classicisme refinat i amb influ\u00e8ncies mozartianes que tracta de l\u2019amor, la mort i el dolor. Una obra summament elegant amb un treball amb els vents meravell\u00f3s, alhora que les cordes emeten uns expressius pizzicatti<\/em> que espongen la composici\u00f3. La veu de Michaela Kaune, que canta un text de Schiller, presenta una projecci\u00f3 clara, sense imperfeccions, tot i que el timbre \u00e9s un p\u00e8l estrident.
\n 
\nA la segona part va arribar la Cinquena Simfonia<\/em> en Do menor<\/em>, op. 67 (1897-1808), que comen\u00e7a amb aquell fam\u00f3s motiu de quatre notes que es va desplegant i disseminant pels quatre moviments, esdevenint un prodigi de composici\u00f3 on tot encaixa, harmonia, melodia, din\u00e0miques, tractament de les veus i intensitats. La interpretaci\u00f3 de l\u2019OBC va ser francament satisfact\u00f2ria, amb un admirable \u00fas dels reguladors, precisi\u00f3 en l\u2019atac i pulcritud en l\u2019afinaci\u00f3, que Ono va agafar amb tempo adequat que, tanmateix, va fer patir una mica l\u2019OBC en alguns passatges, per\u00f2 l\u2019esfor\u00e7 de tots va valer la pena, ja que va sonar tot a tempo i amb gran qualitat. L\u2019orquestra, considerablement nodrida d\u2019estudiants de l\u2019ESMUC que feren un paper excepcional, cantava expressivament, al mateix temps que proclamava les progressistes idees pol\u00edtiques de Beethoven, que es veurien truncades amb el gir conservador i dictatorial de Napole\u00f3 i el retorn a l\u2019Absolutisme.
\n 
\nTot, ben b\u00e9, en el meu cas, un pretext per escoltar l\u2019estrena d\u2019una nova obra d\u2019H\u00e8ctor Parra<\/strong>, co-enc\u00e0rrec de L\u2019Auditori i la Philharm\u00f2nica de Col\u00f2nia. \u00c9s una obra amb un tema i XXXIII variacions inspirades amb les Variacions Diabelli.<\/em> El text \u00e9s de H\u00e4ndl Klaus<\/strong>, habitual llibretista del compositor catal\u00e0, que tamb\u00e9 va escriure el llibret per a Les bienveillantes<\/em>, estrenada aquesta primavera passada a Gant i Anvers i que tindrem la sort de tornar a escoltar a Nuremberg al juny -i, si el senyor Matabosch ens ho permet, al Teatro Real de Madrid.
\n 
\nKlaus ens regala un text depurat, de poesia de primer nivell, que diu nom\u00e9s el que \u00e9s estrictament necessari i on els silencis s\u00f3n plens de significat. \u00c9s una escriptura fresca, actual, gens amanerada i sense artifici: les quotidianes paraules componen unes frases enigm\u00e0tiques i essencialistes que requereixen diverses lectures per acabar de copsar la seva grandesa. Per aix\u00f2 hauria estat bo que llibret en idioma original, l\u2019alemany, i la traducci\u00f3 catalana que es va projectar poguessin estar-hi reflectits, a banda del text de Schiller, malgrat que \u00e9s cert que aquest \u00e9s molt m\u00e9s f\u00e0cil de trobar-lo avui dia.  
\n 
\nWanderwelle<\/em> (literalment, ona viatjant) est\u00e0 escrita per gran orquestra i bar\u00edton, en aquest cas, l\u2019alemany Ekkehard Abele<\/strong>, que va fer una interpretaci\u00f3 memorable que requer\u00ed molt d\u2019estudi i resili\u00e8ncia (25 minuts despullat davant l\u2019orquestra). Nom\u00e9s li reclamem un p\u00e8l m\u00e9s de volum, per\u00f2 les inflexions de la partitura van estar interpretades amb talent i t\u00e8cnica. Per\u00f2 ja sabem el secret: \u00e9s -com \u00e9s habitual- expert en m\u00fasica antiga i contempor\u00e0nia i va cantar Wilde<\/em>, del mateix Parra i Klaus, una de les primeres grans \u00f2peres del compositor, amb un format m\u00e9s modest que la monumental Les bienveillantes,<\/em> per\u00f2 no pas menys brutal. Tanmateix, aleshores, el llenguatge de Parra era molt m\u00e9s descarnat, incisiu i violent. En la seva darrera \u00f2pera ha fet un esfor\u00e7 sobrehum\u00e0 per ser el m\u00e9s hum\u00e0 possible i tractar la brutalitat des de la po\u00e8tica i una extrema eleg\u00e0ncia, tot i que no fa pas concessions. L\u2019escriptura de Parra \u00e9s densa i intensa, i necessita immersi\u00f3. Per\u00f2 el compositor ho posa molt f\u00e0cil, ja que la seva capacitat comunicativa \u00e9s extraordin\u00e0ria i la l\u00f2gica de la composici\u00f3 \u00e9s impecable. L\u2019originalitat de Parra rau en, precisament, la seva capacitat de revisitar els grans, com \u00e9s el cas de Beethoven en aquesta Wanderwelle<\/em>, que tracta els darrers dies del mestre de Bonn i la seva relaci\u00f3 amb el seu nebot Klaus, amb el tema constant de la malaltia (Krankheit<\/em>), el dolor (Schmerz<\/em>) i la ferida (Wunde<\/em>), que es van entrella\u00e7ant amb elements musicals. Una viv\u00e8ncia aut\u00e8ntica i v\u00edvida del que \u00e9s la decrepitud en un ambient que ens sorpr\u00e8n per la seva quotidianitat.
\n 
\nParra \u00e9s un creador intens, per\u00f2 mai \u00e9s excessiu, sempre podem trobar l\u2019element l\u00edric en les seves obres, que ens du a un plaer infinit, juntament amb el joc de disson\u00e0ncies enmig de tr\u00edades gens acomplexades que remeten a una innere Notwendigkeit<\/em> de trobar alg\u00fa a l\u2019altra banda, l\u2019oient, per\u00f2 tamb\u00e9 retrobar-se amb la gran tradici\u00f3, de la qual n\u2019\u00e9s absolutament deutor. La seva obra tamb\u00e9 presenta reminisc\u00e8ncies del seu pas per l\u2019IRCAM, per\u00f2, val a dir, cada cop menys, i mai arriba a ser estrident. La partitura que ens va presentar aquest cap de setmana presenta una varietat t\u00edmbrica extraordin\u00e0ria, arribant a crear atmosferes de colors que van entre la calidesa i la fredor, amb un \u00fas de les seccions orquestrals intel.ligent\u00edssim. Les t\u00e8cniques expandides hi s\u00f3n plenament presents, per\u00f2 Parra no es mou en els extrems. Cada cop es torna m\u00e9s conciliador, sense renunciar ni un xic a l\u2019autenticitat i la radicalitat. I, al final, una sent\u00e8ncia molt beethoveniana: \u201ckein mensch als ich selbst!\u201d (cap home com jo), on tot conclou i fins i tot la veu del bar\u00edton queda sola ressonant a la sala.
\n 
\nL\u2019impuls de Parra d\u2019escriure per a veu li ve, tal i com ell mateix ha confessat sovint, en gran part, per la seva experi\u00e8ncia amb Conxita Garcia al Cor Jove de l\u2019Orfe\u00f3 Catal\u00e0 i la seva obra \u00e9s una gran reflexi\u00f3 sobre com escriure per l\u2019instrument m\u00e9s hum\u00e0 i delicat. Despr\u00e9s d\u2019haver viscut l\u2019horror del nazisme, s\u2019ha tornat un narrador que explica molt b\u00e9 el dolor sense fer mal, per\u00f2 en cap cas \u00e9s complaent. Esperem que les persones que van venir atretes per la cinquena sentin, despr\u00e9s d\u2019escoltar Parra, la curiositat d\u2019endinsar-se en el m\u00f3n de la nova creaci\u00f3. Una metzina que, quan la proves, ja no en pots defugir, per\u00f2 que requereix una expulsi\u00f3 d\u2019estigmes i etiquetes que malauradament encara hem d\u2019escoltar. Nom\u00e9s si tots estimem els creadors actuals les institucions es prendran m\u00e9s seriosament el suport a la contemporane\u00eftat.<\/p>\n

Kazushi Ono, Michaela Kaune, Ekkehard Abele, Parra saludant a la Sala Pau Casals de L’Auditori\/OBC%20he%CC%80ctor%20parra.jpg” style=”width: 450px; height: 338px; margin-top: 20px; margin-bottom: 20px; float: right;margin-left: 20px” \/>de tr\u00edades gens acomplexades que remeten a una innere Notwendigkeit<\/em> de trobar alg\u00fa a l\u2019altra banda, l\u2019oient, per\u00f2 tamb\u00e9 retrobar-se amb la gran tradici\u00f3, de la qual n\u2019\u00e9s absolutament deutor. La seva obra tamb\u00e9 presenta reminisc\u00e8ncies del seu pas per l\u2019IRCAM, per\u00f2, val a dir, cada cop menys, i mai arriba a ser estrident. La partitura que ens va presentar aquest cap de setmana presenta una varietat t\u00edmbrica extraordin\u00e0ria, arribant a crear atmosferes de colors que van entre la calidesa i la fredor, amb un \u00fas de les seccions orquestrals intel.ligent\u00edssim. Les t\u00e8cniques expandides hi s\u00f3n plenament presents, per\u00f2 Parra no es mou en els extrems. Cada cop es torna m\u00e9s conciliador, sense renunciar ni un xic a l\u2019autenticitat i la radicalitat. I, al final, una sent\u00e8ncia molt beethoveniana: \u201ckein mensch als ich selbst!\u201d (cap home com jo), on tot conclou i fins i tot la veu del bar\u00edton queda sola ressonant a la sala.
\n 
\nL\u2019impuls de Parra d\u2019escriure per a veu li ve, tal i com ell mateix ha confessat sovint, en gran part, per la seva experi\u00e8ncia amb Conxita Garcia al Cor Jove de l\u2019Orfe\u00f3 Catal\u00e0 i la seva obra \u00e9s una gran reflexi\u00f3 sobre com escriure per l\u2019instrument m\u00e9s hum\u00e0 i delicat. Despr\u00e9s d\u2019haver viscut l\u2019horror del nazisme, s\u2019ha tornat un narrador que explica molt b\u00e9 el dolor sense fer mal, per\u00f2 en cap cas \u00e9s complaent. Esperem que les persones que van venir atretes per la cinquena sentin, despr\u00e9s d\u2019escoltar Parra, la curiositat d\u2019endinsar-se en el m\u00f3n de la nova creaci\u00f3. Una metzina que, quan la proves, ja no en pots defugir, per\u00f2 que requereix una expulsi\u00f3 d\u2019estigmes i etiquetes que malauradament encara hem d\u2019escoltar. Nom\u00e9s si tots estimem els creadors actuals les institucions es prendran m\u00e9s seriosament el suport a la contemporane\u00eftat.<\/p>\n

Kazushi Ono, Michaela Kaune, Ekkehard Abele, Parra saludant a la Sala Pau Casals de L’Auditori\/OBC%20he%CC%80ctor%20parra.jpg” style=”width: 450px; height: 338px; margin-top: 20px; margin-bottom: 20px; float: right;margin-left: 20px” \/>de tr\u00edades gens acomplexades que remeten a una innere Notwendigkeit<\/em> de trobar alg\u00fa a l\u2019altra banda, l\u2019oient, per\u00f2 tamb\u00e9 retrobar-se amb la gran tradici\u00f3, de la qual n\u2019\u00e9s absolutament deutor. La seva obra tamb\u00e9 presenta reminisc\u00e8ncies del seu pas per l\u2019IRCAM, per\u00f2, val a dir, cada cop menys, i mai arriba a ser estrident. La partitura que ens va presentar aquest cap de setmana presenta una varietat t\u00edmbrica extraordin\u00e0ria, arribant a crear atmosferes de colors que van entre la calidesa i la fredor, amb un \u00fas de les seccions orquestrals intel.ligent\u00edssim. Les t\u00e8cniques expandides hi s\u00f3n plenament presents, per\u00f2 Parra no es mou en els extrems. Cada cop es torna m\u00e9s conciliador, sense renunciar ni un xic a l\u2019autenticitat i la radicalitat. I, al final, una sent\u00e8ncia molt beethoveniana: \u201ckein mensch als ich selbst!\u201d (cap home com jo), on tot conclou i fins i tot la veu del bar\u00edton queda sola ressonant a la sala.
\n 
\nL\u2019impuls de Parra d\u2019escriure per a veu li ve, tal i com ell mateix ha confessat sovint, en gran part, per la seva experi\u00e8ncia amb Conxita Garcia al Cor Jove de l\u2019Orfe\u00f3 Catal\u00e0 i la seva obra \u00e9s una gran reflexi\u00f3 sobre com escriure per l\u2019instrument m\u00e9s hum\u00e0 i delicat. Despr\u00e9s d\u2019haver viscut l\u2019horror del nazisme, s\u2019ha tornat un narrador que explica molt b\u00e9 el dolor sense fer mal, per\u00f2 en cap cas \u00e9s complaent. Esperem que les persones que van venir atretes per la cinquena sentin, despr\u00e9s d\u2019escoltar Parra, la curiositat d\u2019endinsar-se en el m\u00f3n de la nova creaci\u00f3. Una metzina que, quan la proves, ja no en pots defugir, per\u00f2 que requereix una expulsi\u00f3 d\u2019estigmes i etiquetes que malauradament encara hem d\u2019escoltar. Nom\u00e9s si tots estimem els creadors actuals les institucions es prendran m\u00e9s seriosament el suport a la contemporane\u00eftat.<\/p>\n

Kazushi Ono, Michaela Kaune, Ekkehard Abele, Parra saludant a la Sala Pau Casals de L’Auditori\/OBC%20he%CC%80ctor%20parra.jpg” style=”width: 450px; height: 338px; margin-top: 20px; margin-bottom: 20px; float: right;margin-left: 20px” \/>de tr\u00edades gens acomplexades que remeten a una innere Notwendigkeit<\/em> de trobar alg\u00fa a l\u2019altra banda, l\u2019oient, per\u00f2 tamb\u00e9 retrobar-se amb la gran tradici\u00f3, de la qual n\u2019\u00e9s absolutament deutor. La seva obra tamb\u00e9 presenta reminisc\u00e8ncies del seu pas per l\u2019IRCAM, per\u00f2, val a dir, cada cop menys, i mai arriba a ser estrident. La partitura que ens va presentar aquest cap de setmana presenta una varietat t\u00edmbrica extraordin\u00e0ria, arribant a crear atmosferes de colors que van entre la calidesa i la fredor, amb un \u00fas de les seccions orquestrals intel.ligent\u00edssim. Les t\u00e8cniques expandides hi s\u00f3n plenament presents, per\u00f2 Parra no es mou en els extrems. Cada cop es torna m\u00e9s conciliador, sense renunciar ni un xic a l\u2019autenticitat i la radicalitat. I, al final, una sent\u00e8ncia molt beethoveniana: \u201ckein mensch als ich selbst!\u201d (cap home com jo), on tot conclou i fins i tot la veu del bar\u00edton queda sola ressonant a la sala.
\n 
\nL\u2019impuls de Parra d\u2019escriure per a veu li ve, tal i com ell mateix ha confessat sovint, en gran part, per la seva experi\u00e8ncia amb Conxita Garcia al Cor Jove de l\u2019Orfe\u00f3 Catal\u00e0 i la seva obra \u00e9s una gran reflexi\u00f3 sobre com escriure per l\u2019instrument m\u00e9s hum\u00e0 i delicat. Despr\u00e9s d\u2019haver viscut l\u2019horror del nazisme, s\u2019ha tornat un narrador que explica molt b\u00e9 el dolor sense fer mal, per\u00f2 en cap cas \u00e9s complaent. Esperem que les persones que van venir atretes per la cinquena sentin, despr\u00e9s d\u2019escoltar Parra, la curiositat d\u2019endinsar-se en el m\u00f3n de la nova creaci\u00f3. Una metzina que, quan la proves, ja no en pots defugir, per\u00f2 que requereix una expulsi\u00f3 d\u2019estigmes i etiquetes que malauradament encara hem d\u2019escoltar. Nom\u00e9s si tots estimem els creadors actuals les institucions es prendran m\u00e9s seriosament el suport a la contemporane\u00eftat.<\/p>\n

Kazushi Ono, Michaela Kaune, Ekkehard Abele, Parra saludant a la Sala Pau Casals de L’Auditori<\/p>","protected":false},"excerpt":{"rendered":"

Aquest darrer cap de setmana, L\u2019Auditori ha acollit la cinquena simfonia, l\u2019obertura \u201cCoriol\u00e0\u201d i l\u2019\u00c0ria \u00ab Ah, p\u00e8rfid! \u00bb, de Beethoven, i \u201cWanderwelle\u201d d\u2019H\u00e8ctor Parra, un viatge po\u00e8tic pels darrers dies del geni de Bonn. Tot, dirigit pel mestre titular de l\u2019OBC, Kazushi Ono. El concert de divendres a L\u2019Auditori presentava un atractiu fonamental: l\u2019estrena de Wanderwelle […]<\/p>","protected":false},"author":3,"featured_media":12690,"comment_status":"open","ping_status":"open","sticky":false,"template":"","format":"standard","meta":{"_acf_changed":false,"footnotes":""},"categories":[254],"tags":[],"class_list":["post-12322","post","type-post","status-publish","format-standard","has-post-thumbnail","hentry","category-simfonica"],"acf":[],"_links":{"self":[{"href":"https:\/\/www.barcelonaclasica.info\/es\/wp-json\/wp\/v2\/posts\/12322","targetHints":{"allow":["GET"]}}],"collection":[{"href":"https:\/\/www.barcelonaclasica.info\/es\/wp-json\/wp\/v2\/posts"}],"about":[{"href":"https:\/\/www.barcelonaclasica.info\/es\/wp-json\/wp\/v2\/types\/post"}],"author":[{"embeddable":true,"href":"https:\/\/www.barcelonaclasica.info\/es\/wp-json\/wp\/v2\/users\/3"}],"replies":[{"embeddable":true,"href":"https:\/\/www.barcelonaclasica.info\/es\/wp-json\/wp\/v2\/comments?post=12322"}],"version-history":[{"count":1,"href":"https:\/\/www.barcelonaclasica.info\/es\/wp-json\/wp\/v2\/posts\/12322\/revisions"}],"predecessor-version":[{"id":12692,"href":"https:\/\/www.barcelonaclasica.info\/es\/wp-json\/wp\/v2\/posts\/12322\/revisions\/12692"}],"wp:featuredmedia":[{"embeddable":true,"href":"https:\/\/www.barcelonaclasica.info\/es\/wp-json\/wp\/v2\/media\/12690"}],"wp:attachment":[{"href":"https:\/\/www.barcelonaclasica.info\/es\/wp-json\/wp\/v2\/media?parent=12322"}],"wp:term":[{"taxonomy":"category","embeddable":true,"href":"https:\/\/www.barcelonaclasica.info\/es\/wp-json\/wp\/v2\/categories?post=12322"},{"taxonomy":"post_tag","embeddable":true,"href":"https:\/\/www.barcelonaclasica.info\/es\/wp-json\/wp\/v2\/tags?post=12322"}],"curies":[{"name":"wp","href":"https:\/\/api.w.org\/{rel}","templated":true}]}}