El director artístic del cicle OUT· SIDE parla de context i contingut en la nova creació
El cicle OUT· SIDE programa quatre concerts entre el 25 de setembre i el 24 d’octubre de 2020 que aposten per la visibilització de la nova creació i la confluència entre la música i altres llenguatges artístics com el visual, el literari, el litúrgic i el corporal. Agrupats en quatre caps de setmana que tracten una temàtica diferent cadascun —amor, religió, política i llenguatge musical—, l’OUT·SIDE és també la materialització del procés de reflexió i crítica que el confinament va induir al seu director artístic i ideòleg. Avui parlem amb Luis Codera Puzo, compositor, intèrpret de guitarra elèctrica i sintetitzadors modulars i gestor cultural; creador autodidacta i consumidor cultural empedreït, remarca el caràcter necessari de les Humanitats, ara més que mai, perquè «som quelcom més que una criatura que té fred i passa gana.»
El coneixement artístic i humanístic ens ajuda a pensar la situació fràgil en què ens hem vist immersos durant i després de la pandèmia, i s’erigeix sovint com a única via per albirar les sortides d’aquest atzucac cap a on ens estem guiant, una mica a les palpentes. El futur preestablert del sector cultural s’ha vist truncat i les possibilitats que se n’auguren han minat. El nou paradigma ha posat en entredit una de les essències més inqüestionables del fet musical. En aquest context, presenteu la cinquena edició de l’OUT·SIDE, subtitulant-lo amb el sintagma «músiques inusuals». Quines músiques engloba aquesta subcategoria?
No pressuposa cap perfil estètic concret, sinó més aviat una intenció. L’inusual es resisteix a ser categoritzat. A vegades l’inusual no resideix en una música presa en si mateixa, sinó en la manera d’escoltar-la o en una manera de concebre elements i símbols que sempre han estat i que ara podem dotar de nou significat amb una nova veu. Inusual pot ser també la manera en què es programa aquesta música o el context en què s’interpreta.
D’altra banda, en aquesta edició concreta, que serà ja la cinquena, també apunteu que el festival es pot definir o resumir sota el lema «Context i contingut», dues paraules que es formen a partir del morfema «con» que vindria a matisar el significat dels dos mots anteriors aportant informació sobre l’«allò que les envolta» —és a dir, «allò que envolta el text» o «allò que envolta el tingut, el que ‘es té’». Quina és la motivació d’aquest emblema?
A OUT·SIDE ens agrada construir una programació, una idea per a cada concert i, alhora, construir una programació per a tot el cicle. No volem proposar un repertori d’una època o d’un estil; programar també pot ser quelcom més que “sumar” peces. Tots els concerts del cicle de l’edició del 2020 tenen en comú que presenten peces o manifestacions sonores que estan creades tenint en compte una temàtica o un context concret. Aquests quatre grans blocs són els que comentes: amor, religió, política i música que es mira a si mateixa. L’element del context és una pregunta que proposo a l’audiència: quina és la influència del context o del contingut que el creador o creadora ha imaginat en la nostra manera d’escoltar? Té sentit aquesta organització? Crec que la resposta no és unívoca. Podeu veure les quatre propostes a www.outs.cat/outside20 .
Seguint una mica en la mateixa direcció, el propi nom del festival sembla del tot pensat i meditat. Com neix la idea de posar aquest nom? I com neix, també, la idea d’aquest tipus inusual de festival de música?
OUT·SIDE permet diversos jocs de paraules: per una banda és un cicle de concerts a centres d’art contemporani, és a dir, fora de les tradicionals sales de música (outside: a fora), fet que té moltíssima importància en molts aspectes acústics i sociològics i que permet certs tipus de propostes que no haurien estat possibles en un auditori. Per altra banda, la paraula també comporta la connotació de quelcom que és l’altra cara (side: cara), la música que potser no és tan habitual en el nostre entorn. Inicialment, el cicle es va centrar en la música clàssica contemporània, en part perquè va ser una iniciativa de diversos grups d’aquest àmbit que tenien concerts en diversos centres d’art i que van decidir coordinar-se. Més tard, la concepció del cicle va evolucionar i, sobretot, hem desenvolupat un concepte de programació més madur. Enguany, per exemple, el concert de música religiosa no presenta cap peça de música contemporània, però sí músiques renaixentistes, recitacions de l’Alcorà i música per a Shakuhachi. Crec que la manera en què hem filat els concerts és el que ens està fent característics. És com triem el repertori i no què triem, el que ens identifica. Creiem en la idea de programació.
Seguint el joc lingüístic: durant el confinament, vau encarregar a diversos artistes «de noves músiques, confinats a les seves cases o estudis a causa de la crisi de la COVID-19, la realització de diverses propostes per ser difoses tant en la web d’OUT· com en les seves xarxes socials», talment com expliqueu a la vostra pàgina web. Quina era l’objectiu? Pensàveu que el contingut havia de romandre «isolat» purament en la pantalla, ja que aquest havia estat el seu mitjà, o hi havia la intenció de poder-lo re-utilitzar en viu una vegada tornéssim a una certa normalitat?
La intenció de la iniciativa IN·SIDE era seguir articulant l’escena musical de nova creació. No em vaig sentir identificat amb la resposta institucional que es va donar, i no estava d’acord en el fet que les accions es limitessin a recordar vídeos del que havíem fet en el passat, i encara menys amb els insofribles exercicis de màrqueting cultural motivacional que vam haver de patir durant aquells mesos. Crec que els gestors culturals havíem de donar una resposta, artística però també laboral, tot respectant els drets dels treballadors del sector. Vam ser dels pocs que vam encarregar vídeos pagats, fet sorprenent si tens en compte que som un agent que dins del nostre ecosistema cultural podem destacar per les nostres idees però no pel nostre pressupost. Curiosament és el projecte que més repercussió ha tingut de la nostra trajectòria, molts mitjans s’hi van interessar, i tothom entenia la necessitat de la iniciativa, però absolutament cap institució consultada, ni pública ni privada, ens va donar finançament ni va realitzar res similar per ella mateixa. Fan falta gestors culturals amb més visió i menys eslògans. Afortunadament, el cicle està organitzat conjuntament amb tres centres d’art que també entenen molt bé aquest objectiu cultural i la seva responsabilitat pública —l’Arts Santa Mònica, el Centre d’Art Tecla Sala i el Centre d’Art Lo Pati— amb qui és possible fer projectes impossibles, i que ja porten moltes edicions donant un inestimable suport a OUT·SIDE. Gràcies a ells han estat viables els encàrrecs; en el concert Politkón —17 d’octubre al Centre d’Art Tecla Sala de L’Hospitalet de Llobregat— es veurà, en part, la feina que vam realitzar durant aquella etapa.
Algunes propostes musicals durant el confinament han apostat per la digitalització de concerts i contingut musical de qualitat ofert via on-line. I si bé és cert que aquesta dinàmica no fa només tres dies que existeix, sembla ser que ha augmentat exponencialment per la COVID-19 i que hi ha productores i institucions que ja encarreguen gravacions de concerts perquè es retransmetin per YouTube o d’altres plataformes facilitant vies de pagament.
Res m’agradaria més que poder accedir directament a l’oient sense intermediaris, sense legislacions absurdes, sense la necessitat de dependre dels sistemes de suport públic pensats per gent que mai ha organitzat un concert i poder obviar totes les desafortunades decisions polítiques que no estan a l’alçada de l’objectiu que tracten. Però en l’àmbit musical clàssic, i en especial si pensem en músiques menys estandarditzades —que necessiten enormement el suport públic— no conec cap manera completament viable per a fer-ho, de moment.
Parlant amb diferents artistes, una de les problemàtiques més controvertides era com generar un cert rendiment econòmic després d’aquest paradigma. No només perquè els aforaments són molt més reduïts que anteriorment, sinó també per aquest auge del contingut on-line. Quina creus que pot ser una bona solució davant del fet que, en general, la gent consumeix menys contingut de pagament si s’ofereix sols per Internet —en una situació «normal», sobretot— i que, a més, les persones que es dediquen a aquest sector han de seguir cobrant?
Potser reconvertir la idea de quin hauria de ser l’abast del sistema públic, que és el que em va portar a fer el cicle de vídeos durant la pandèmia. Si el finançament del sector de la música clàssica i els seus derivats és bàsicament públic, de la mateixa manera que es destina pressupost a la música en viu perquè es considera un bé que cal valorar —jo hi crec totalment—, és sorprenent que no tinguem aquesta mateixa concepció amb la possible difusió al món de la xarxa. No és una opinió: us convido a comparar la varietat i quantitat de línies de suport públic que es dona a la música en viu i al quasi inexistent suport a formats on-line.
A més, el cicle OUT·SIDE no és de pagament. Per què s’aposta per aquesta via? Hi ha una voluntat política o social al darrera?
Cobrar entrades és una qüestió que ha estat plantejada diverses vegades durant el cicle, i que pot ser que realitzem en el futur. Hi ha molta gent que considera que no cobrar entrada és menysprear el valor d’allò que fem: no hi estic d’acord. Seria com dir que el que és públic no té valor i és al contrari. Crec en la idea del sector públic, crec realment que escoltar música i especialment música menys habitual no és només recomanable sinó també imprescindible, i en la meva visió política el suport a la cultura és un dels objectius fonamentals de qualsevol estat o col·lectiu nacional. Pensar que té més o menys valor per pagar una entrada de 0 o 7 € em sembla absurd si tenim en compte la magnitud d’allò que tenim entre mans.
Més a tall personal, com has viscut el confinament professionalment? Ens podries explicar una mica com ha sigut el procés de composició (si n’hi ha hagut), com s’ha viscut la parada de produccions, projectes, concerts, assajos…? Creus que hi ha hagut un major interès per la música i la cultura —per exemple, perquè la gent tenia més temps «lliure»— o no?
Com a compositor, les setmanes en què em vaig poder aïllar i concentrar a escriure van ser molt satisfactòries. Com a gestor cultural, ha estat un moment difícil perquè t’adones dels límits de les institucions públiques i privades i de la poca audàcia d’alguns agents del sector. Per a la propera pandèmia he de replantejar clarament les meves prioritats. Realitzar gestió de festivals i cicles de nova creació fora d’una institució és criminal amb un mateix. Calen gestors culturals amb més visió i menys eslògans.
La darrera pregunta és una pregunta molt ambigua i àmplia, però des de Barcelona Clàssica creiem que és important perquè a vegades sembla que ens oblidem que la música, encara que sigui una disciplina artística abstracta —la més abstracta, que deia Schopenhauer— no deixa de tenir incidències i efectes en la societat. Aquesta pandèmia, a més, ho ha deixat ben clar. Així que la pregunta és la següent: ¿Per què creus que serveix, la música?
El verb servir es queda curt. La creació artística, les humanitats i el coneixement són les coses més importants que tenim. L’actual situació on la cultura està cada vegada menys finançada o la terrible agonia de les humanitats i les seves universitats a Europa és un fet que pagarem molt car. No és només una frase idealista. Som quelcom més que una criatura que té fred i passa gana.
