Conferències

Es pot actualitzar l’art amb estereotips?

Dissabte 17 Novembre 2018

Des del cas de Harvey Weinstein al de Lluís Pasqual, les reivindicacions de drets en el món de l’espectacle han viscut recentment un punt àlgid, amb la creació de moviments com el #MeToo. El segon Fòrum Barcelona Clàssica, celebrat el passat 14 de novembre, al Club Wagner, va posar sobre la taula una qüestió candent: com s’ha de representar actualment una obra amb estereotips masclistes, racistes o homòfobs? S’han de seguir representant com sempre, o s’ha d’evitar d’alguna manera que l’obra segueixi perpetuant aquests prejudicis? Tot això es va discutir, no sense disparitat d’opinions, amb la moderació d’Aina Vega i la presència d’Elio Ronco, Mar Medinyà i Albert Ferrer Flamarich.

“L’art sempre és polític”, recorda Aina Vega, posant-nos en situació. Les edificacions i estàtues de les primeres societats organitzades de la història foren construïdes pel poder imperant. A l’Edat Mitjana l’església catòlica s’establí com a institució de poder, i era qui promovia les grans obres d’art. No és fins l’Edat Moderna que l’artista trenca amb el poder (recordem, per exemple, el Salon des Refusés de París el 1863).

Mar Medinyà, violoncel·lista i crítica musical, assegura: “És evident que com a societat no tenim un filtre crític”, ja que cada dia consumim productes, publicitat, i espectacles farcits d’estereotips. I tendim a pensar que l’art que és d’una altra època no influeix la nostra visió del món actual, però “tot el que veiem es converteix en un referent per a nosaltres”. Així doncs, com que no tenim la capacitat de separar l’art de la vida, per Medinyà són les institucions les que s’han de responsabilitzar i establir un filtre a la programació. Que al programa de mà de l’òpera Carmen, per exemple, s’expliqui que l’obra tracta la violència masclista, ja que la protagonista acaba assassinada per un home que no suporta veure-la enamorada d’un altre.

Diverses veus discrepen. Una senyora entre el públic exclama que no vol un llibret d’instruccions paternalista que li digui com ha d’interpretar una obra d’art. “Si el «políticament correcte» s’estableix en l’art, tenim un problema”, exclama. El crític Albert Ferrer Flamarich també es pregunta si és bona idea que siguin les institucions les que estableixin un filtre, “tenint en compte la política que tenim i els interessos que hi ha darrere”. A més, Flamarich pensa que la ficció ens distancia de les accions que hi veiem, i suavitza l’impacte que ens causen les escenes. En canvi, el musicòleg Elio Ronco, afirma: “Creure que no ens impacta la ficció és un error”. Stalin ho tenia ben clar quan anomenava als escriptors “enginyers d’ànimes humanes”. I la música i l’espectacle “ens poden distreure de manera que creguem que no ens afecta el que s’explica, però és un fet que sí”.

Medinyà insisteix que “de la mateixa manera que avui les sales estan més condicionades que els antics teatres, exigeixo com a públic que el que veiem estigui actualitzat”. A Florència es va representar una versió de l’òpera de Bizet on era Carmen qui matava Don José, i no a l’inrevés.  Per Medinyà, això serveix per crear un debat social, per preguntar-nos per què s’ha d’autodefensar la Carmen. Aina Vega coincideix en que les obres es poden actualitzar, però senyala la importància de “la coherència artística, tant de l’obra en sí com en la seva relació amb l’autor”. Tot i les discrepàncies, tots els ponents posen en valor l’enorme necessitat de visió crítica en el públic. Vega senyala que, si això falta, l’únic que farem és “consumir continguts sense cap filtre”.

Fotos: Fòrum Barcelona Clàssica. Ivet Armengol

Últimes Notícies