Terratrèmols musicals

Gràcies a les noves generacions d’estudiosos versades en les últimes metodologies i coneixedores de la investigació actual, l’esperançador floriment de la musicologia a Espanya s’encamina —entre d’altres línies— cap el gran repertori, l’exploració del propi passat i els estudis interdisciplinaris. Aquest especialistes ofereixen treballs de qualitat com els recopilats a Terremotos musicales. De narracions de la música en el siglo XXI, publicats per Antoni Bosch Editor i supervisats pel director d’orquestra i compositor, Pedro Alcalde, i la doctora en filosofia, musicòloga i violinista especialista en Adorno, Marina Hervás. Aquesta mena de llibres de perfil col·laboratiu són —i seran— menys excepcionals en editorials no especialitzades, ni pertanyents a institucions educatives en l’àmbit hispano-parlant.

Portada del llibre

Precisament, la seva contribució reafirma que la interdisciplinarietat és un tret distintiu i determinant en l’actual pensament musical, entès com a procés i que es pot orientar des d’una òptica filosòfica, sociològica, etnològica, semiològica, històrica o fruit de la simbiosi entre elles. Cada disciplina ajuda a construir una narració sobre la música, ja que, com va escriure Carl Dahlhaus, el sistema de l’estètica és la seva història i en ella es compenetren les idees i les experiències l’origen de les quals és heterogeni. Ho demostren els quatre blocs en que es divideix aquest tempteig calidoscòpic, que agrupa dotze capítols d’extensió variable (entre 7 i 12 pàgines), dirigits a un lector que no cal que sigui músic. Els temes, de plena actualitat en la musicologia contemporània, s’inscriuen de manera particular però també transversalment en la reflexió estètica, la sociològica, la historiogràfica i la característica multimodal. Alhora, estableixen correspondències revisionistes en un debat obert, amb una flexibilitat que ha permès integrar categories artístiques fins fa poc temps absents en el territori musicològic.

Pròpiament dins de l’estètica, amb la densitat i el ferm suport argumental que caracteritzen a una de les filòsofes sobre la música més potents del panorama espanyol actual, Carmen Pardo (capítol 11) pren com a eix nodal l’oposició de música culta i música popular d’Adorno amb els que analitza els valors de plenitud i de veritat com a actituds i discursos de la Modernitat; així com el canvi en l’escolta a partir de Beethoven. En aquesta darrera qüestió el seu posicionament sembla convergir amb la “teoria del gran tall” recolzada per Peter Kivy i agudament rebatuda per James O. Young. Pardo també aborda els conceptes de gran joc i tecnostàlgia essent aquest últim un dels vèrtex de l’article que Carlota Surós (capítol 10) dedica a la incidència de la tecnologia en els hàbits i mitjans per a escoltar la música durant les dues darreres dècades, i que ha derivat en una simbiosi de personalització, mobilitat i immediatesa.

Més proper a la sociologia de la música, Javier Blázquez (capítol 2) s’apropa a la rave com moviment contracultural, simbòlic i social de la nit i de l’espectacle com actes polítics i d’oci nocturn amb el mercat com a regulador de masses. D’altra banda, Eloy V. Palazón (capítol 3) se centra en el queer com a redimensió de la corporalitat, la importància dels clubs i la seva influència en la transformació d’actituds i identitats col·lectives en la música pop. Ana Maria Alarcón-Jiménez (capítol 9) aborda el festival com espai de negociació entre una diversitat d’actors socials i les seves tipologies comparant dues iniciatives concretes de l’àmbit del pop-rock i la música popular: el festival escenari satel·lital i el festival amb presa de control a partir de l’amplificació tecnològica del so. Des d’un altre àmbit, la digitalització del so és considerada per Wade Matthews com el focus del que ell bateja com escolta portàtil, que implica un trencament d’usos i funcionalitats que ha afavorit el pas d’una escolta activa a una passiva, d’una escolta en viu a una reproducció tecnològica, d’una escolta en públic a una privada.

Des de la revisió historiogràfica, Marta García Quiñones (capítol 12) qüestiona el concepte d’obra d’art prenent com a base un article del musicòleg Guido Adler publicat el 1885 i el gir que donat per aquesta disciplina des del positivisme cap a l’hermenèutica actuals. En considera l’element extramusical com un factor a estudiar per assolir una comprensió ampla del fet musical com a forma de interrelació humana i social, propugnada per la nova musicologia. Per la seva part i des del pensament dels filòsofs fundadors de l’esquizoanàlisi, Gilles Deleuze i Felix Guattari, Susan Campos Fonseca (capítol 8) critica el concepte de música, la superioritat cultural i eurocentrista del cànon i la seva historiografia, que qualifica com una etnografia imaginaria. També Cristina Cubells (capítol 6) participa d’aquesta tendència des del replantejament de la pedagogia i la metodologia educativa a les aules.

Des d’una perspectiva d’arrel multimodal i també semiòtica, Leandro Pisano (capítol 7) recorre a l’ontologia del so i a una filosofia sònica per a l’art sonor; mentre que Miguel Álvarez-Fernández (capítol 4) ho fa amb la instal·lació sonora en la relació d’elements visuals i sonors. En una línia semblant, Alberto Bernal obre el llibre (capítol 1) ubicant-nos en el marc de la cultura iconacèntrica, dominada per la imatge i per la icona, el zàping i les paradoxes de l’escolta d’avui en dia. Aquests factors desritualitzen l’art en un procés clarament reconeixible i atribuïble a la soundtrakizació a la qual ens ha dut la modernitat líquida.

Els editors i coordinadors Pedro Alcalde i Marina Hervás han buscat un tímid experimentalisme formal i proposen una lectura que pot evitar un procés lineal

En conjunt, Terremotos musicales. De narraciones de la música en el siglo XXI té quelcom de performatiu no només com un tret implícit encara que velat o, de vegades, clarament exposat en aquests breus assajos, sinó perquè també vol reivindicar la presencia, la fisicitat del llibre i la seva lectura. I és que, com Julio Cortázar a la novel·la Rayuela, els editors i coordinadors Pedro Alcalde i Marina Hervás han buscat un tímid experimentalisme formal i proposen una lectura que pot evitar un procés lineal, sense predeterminar, sinó que opta per quatre maneres (lectura sistemàtica, discursiva, aleatòria i acromàtica). Un fet també perceptible en la voluntària absència d’una introducció que contextualitzi i resumeixi el contingut; i en el breu post-scriptum que tanca el volum.

No menys significativa és l’edició que presenta un disseny gràfic refinat, amb una composició i maquetació inspirada en els llibres d’art. Compta amb una organització visual basada en cites i definicions prèvies a la manera de guia conceptual per a cada capítol. Aquests text scores són punts de partida que, des de la seva verbalitat, suggestionen al lector oferint-li algunes claus comprensives i atorguen creativitat al llibre. Sens, dubte, és un producte de qualitat que demana una lectura atenta tant per a l’afeccionat com pel neòfit, per l’historiador i per l’especialista: hi trobaran una ordenació i un desenvolupament de conceptes d’acord amb els eixos de transversalitat, novetat i obertura hermenèutica predominants en els relats musicològics internacionals actuals.