Música
El Nadal inspira la banda sonora de Barcelona ClàssicaEls col·laboradors elaboren una playlist amb una tria musical personal
30-11-2020
Els col·laboradors elaboren una playlist amb una tria musical personal
Els col·laboradors elaboren una playlist amb una tria musical personal
Amb les primeres onades de fred i l’arribada de les llums decoratives als carrers, sembla que el Nadal és cada cop més aprop. Però què és el Nadal? Probablement ‘celebració’ i ‘família’ serien dues de les paraules que més definicions prendrien. A Barcelona Clàssica volem donar la benvinguda a aquest temps màgic amb molta música i, per això, hem demanat als col·laboradors que elaborin una playlist amb la seva banda sonora nadalenca. Voleu descobrir com sona el Nadal a casa nostra? Llegiu les nostres tries!
La Marxa Radetzky, de Johann Strauss (1804-1849), té un vincle palpable amb les festes de Nadal: la tradició dicta que, any rere any, el Concert de Cap d’Any de la Filharmònica de Viena s’ha de cloure amb la interpretació d’aquesta peça. Més enllà d’aquest lligam tradicional, i més enllà de totes les connotacions militars, polítiques i ideològiques que li han estat donades, crec que la Marxa Radetzky és una peça idònia per escoltar durant els dies nadalencs.
Es tracta d’una composició que busca l’espectacularitat. Tot i que el caminar animat de la melodia principal transmet una certa sensació de lleugeresa, és, sens dubte, una obra amb aires de grandesa, que encaixa com anell al dit amb les dinàmiques que fem nostres durant les festes nadalenques, en què ens sembla que tot s’ha de celebrar a l’engròs. La Marxa Radetzky passeja amb un posat engalanat i endiumenjat. Avança amb la complaença de ser elegant, amb l’alegria de la festa. Al cor d’aquesta marxa, s’hi amaguen les ganes d’empolainar-se que ens atrapen a tots quan arriba el Nadal.
A més, és una peça repetitiva però alhora plena de contrastos de dinàmiques, i la suma d’aquests dos trets em sembla essencialment nadalenca: per Nadal vivim moments de tot —trobades explosives, celebracions animades, estones més calmades i càlides—, però al mateix temps totes les vivències d’aquestes dues setmanes s’assemblen, perquè s’aixopluguen sota un mateix tarannà joiós i festiu.
El misteri és el que s’amaga rere el significat genètic del Nadal. Variacions Enigma ens torna a posar als ulls la mirada d’aquell nen que espera amb un fanalet la visita de tres mags entre teixits de vellut vermell i perfum de gingebre. Que somnia, sense expectatives, però amb una gran il·lusió, les possibilitats que amaga aquest món futur que s’obre davant seu entre les ombres d’allò desconegut. El desconeixement d’aquesta realitat inhòspita és el que el fascina i és encara més fascinant pel fet de no conèixer el que realment s’hi amaga.
Edward Elgar juga amb nosaltres, amaga senyals, vivències d’homes i dones que fa un segle que van ser oblidats, ens implicita melodies i elements inusitats que, pel simple fet de ser-hi i no ser percebuts, esdevenen deliciosos. Un enigma, una incògnita teològica, teleològica, que es resisteix a mostrar el què amaga. Potser perquè, de fet, el més meravellós d’aquest misteri, és que no hi ha misteri.
Quan parlem de Nadal parlem de tradició i, si a casa meva en tenim una, és la de començar cada dia d’aquesta època màgica amb les trompetes que donen el tret de sortida de l’Oratori de Nadal de J.S. Bach. La meva mare, fan acèrrima del compositor alemany, sempre ens ha despertat —de vegades massa d’hora— amb aquesta obra que, si bé l’he arribat a odiar tant com l’he estimat, forma part irrevocablement d’allò que el Nadal significa per a mi.
Bach va compondre el Weihnachtsoratorium pel Nadal de 1734 i no es va tornar a interpretar fins l’any 1857, més d’un segle després de la data marcada al manuscrit. L’obra està dividida en sis parts, cadascuna de les quals està pensada per ésser interpretada un dia concret de les festes: l’inici presenta l’escena del Naixement el dia de Nadal i, seguidament, l’anunciació de la Bona Nova als pastors —el dia de Sant Esteve. La tercera part pren el text del pròleg de l’Evangeli de Joan, coincidint en el santoral catòlic amb la celebració d’aquest sant; la quarta part, pensada pel dia d’Any Nou, descriu el bateig de Jesús, que fuig amb la seva família a Egipte per escapar del rei Herodes en la cinquena part, que ha d’interpretar-se el primer diumenge del nou any. Finalment, la sisena i darrera part de l’oratori descriu l’Epifanía, l’Adoració a Jesús dels Reis d’Orient el dia 6 de gener.
Amb el Weihnachtsoratorium, Bach ens proposa un viatge a través del missatge del Nadal gràcies a la música que potser, en aquests temps confusos de restriccions i prohibicions, ens pot ajudar a recuperar la vertadera essència i el profund significat d’un Nadal, ara més que mai, hauria de deixar enrere el caire materialista que ha adoptat durant les darreres dècades.
Quin tòpic, oi? Arriba Nadal i els teatres s’omplen (o s’omplien) de Messies de tot pelatge. Un lloc comú on importa més l’ocasió que la qualitat del resultat final. La tradició ho aguanta tot! Em disculparia per ser tan previsible si no fos que, malgrat tot, és una obra majúscula que conté moments tan inspiradors com He was despised, For unto us a child is born i, sí, l’inevitable Hallelujah.
En escoltar la innegable espiritualitat i el missatge d’esperança d’aquesta peça mai puc evitar pensar en el meu estimat Händel i en la situació en la qual es trobava quan la va composar: després d’anys d’èxit com a compositor i empresari operístic, el públic li havia girat l’esquena, tenia greus problemes econòmics i s’estava quedant cec. El Messies el va posseir (el va composar en tres febrils setmanes) i va aconseguir una partitura diàfana, potent i profundament humana. Ell va atribuir la inspiració i l’aplaudiment del públic a un poder superior i mai va voler treure’n rèdit econòmic.
El Nadal està avui més desacralitzat que mai i probablement mirem la religiositat del vell Händel amb una mica de condescendència. Però passen els anys i els segles i tornem al Messies, que ens continua parlant i emocionant. Georg Friedrich, ens coneixies prou bé.
Els viaranys musicals del tercer ballet de Piotr Ilitx Txaikovski són coneguts arreu i per tothom, i esdevenen el preludi perfecte per les festes de Nadal. La segona part de l’obra, «Marxa», o la tretzena, «El vals de les flors», són emblemes de la història de la música occidental, estretament lligades amb aquest període de l’any on el fred fa d’excusa idònia per no sortir de casa i passar-se llarguíssimes estones de sobretaula amb neules i torrons. De fet, el conte d’E. T. A. Hoffmann en el qual s’inspira El trencanous s’enceta també en un sopar la nit del 25 de desembre: a la protagonista li regalen el ninot d’un trencanous, que la guiarà per en un món fantàstic governat per soldats, ratolins i fades.
L’obra fou el resultat d’un encàrrec del director teatral de l’Imperi rus a Txaikovski i Màrius Petipà, pràctica habitual en la Rússia d’aquest moment, i malgrat la bona rebuda del públic, fou considerada «baix art» pels seus contemporanis. La música dels ballets s’havia compost fins al moment com a complement de la dansa i la història, però mai havia tingut una entitat prou potent per a valer-se per si sola. Això no obstant, amb El trencanous el compositor fou capaç d’elevar el gènere musical a nivells inèdits i excelsos; gràcies al lirisme sublim de, per exemple, el «Grand pas de deux» o «La dansa de la fada de sucre» o el refinat estil clàssic del darrer «Vals de les flors». La prova fefaent de la lucidesa i mestratge musical de Txaikovski no és, només, que avui dia aquest sigui un dels ballets més representats arreu, sinó que la seva història de màgia i somnis és encara un referent ineludible per a les nits de Nadal.
(Extracte de ‘Melodies de l’ànima’ i adaptació de Xavier Vega)
El Nadal ens remet immediatament a la idea del naixement, al dies natalis com una afirmació de la vida enmig de la desolació de l’hivern, com la seva victòria sobre la mort. El Pie Jesu, de Lili Boulanger, per a soprano, quartet de corda, arpa i orgue, és un retorn a Déu de la compositora que moria de tuberculosi el març de 1918, poc després de compondre una peça que desprèn un aire místic especial en el context de The Age of Nothing, per dir-ho amb Peter Watson, com una reacció musical a la mort de Déu anunciada per Nietzsche.
La compositora, de vida breu però intensa, sembla il·lustrar el darrer vers del Cant Espiritual de Maragall: “sia’m la mort una major naixença”, amb la seva exploració de la politonalitat que projecta un fort deix líric, molt en la lògica del post-romanticisme. L’obra, que s’inicia amb una successió de dobles notes de l’orgue a les quals s’afegeixen els violins i el violoncel amb una atmosfera etèria, deixa pas a la veu femenina –la de la pròpia artista- que entona un sentit “Pie Jesu domine” adreçat a Jesús misericordiós per demanar-li la pau i el descans etern. Tot i estar escrita en sol menor que al final es torna lluminós cap a la clau de do major, Boulanger fa un ús molt lliure de la sonoritat i, com és habitual en la politonalitat, no només combina simultàniament diferents tonalitats de forma ambigua, sinó que fa referències auditives allunyades de les relacions harmòniques estàndards. Per exemple, els enllaços de tònica a dominant o subdominant i la sensació d’un centre gravitacional són absents.
El Pie Jesu presenta un interludi amb un toc dramàtic, compassiu, que obre les parts més agudes de l’orgue i torna a donar peu al recitat, amb una línia melòdica molt senzilla i, alhora, elegant i expressiva que ens situa davant la transcendència, davant l’esperança de renàixer més enllà del temps i del dolor.
