L'obra de la compositora barcelonina resignifica la tradició musical religiosa a Catalunya
Traduir (verb transitiu): passar d’una banda a una altra. Habituats a entendre’l només en el terreny lingüístic, es pot traduir també del text a la música, aquest llenguatge que escapa les maneres de la significació humana. O en el temps, malgrat la diferència de les respectives condicions materials. Així es tradueix el Liber Generationis (2018) de la compositora barcelonina Mariona Vila: en el temps i de substrat artístic, transmuta de la versió del segle XVI de Joan Pau Pujol (1570-1626) a un nou liber generationis que s’inscriu perfectament en la contemporaneïtat sense perdre de vista el llarg i vigorós camí de la música religiosa occidental.
El Liber Generationis (2018) de la compositora barcelonina Mariona Vila transmuta de la versió del segle XVI de Joan Pau Pujol (1570-1626) a una de nova que s’inscriu perfectament en la contemporaneïtat sense perdre de vista el llarg i vigorós camí de la música religiosa occidental.
La peça, escollida #ÀudiodelMes de Desembre per Barcelona Clàssica, esdevé doncs tant l’epígon d’una tradició nadalenca llargament estesa entre els segles com, al mateix temps, senyal de la més imminent modernitat que resignifica el que sempre ha sigut exclusiu de les minories: essent els primers minuts del popular Cant de la Sibil·la, Vila compongué per encàrrec del cor mixte Francesc Valls, un líber que pren fidedignament els primers passatges de l’Evangeli sinòptic de Sant Mateu on s’explica la genealogia de Jesús, però en desvincula el seu contingut més purament devocional i de fe estrictament catòlica. De fet, el caràcter tant poc narratiu de l’inici d’aquest text bíblic, que podríem sintetitzar en una mera enumeració cronològica dels pares de Jesús des d’Abram fins a Josep gairebé maquinal —Liber generationis Jesu Christi filii David, filii Abraham. Abraham genuit Isaac. Isaac autem genuit Jacob. Jacob autem genuit Judam, et fratres ejus, etc.—, sense intencionalitat explicativa o descriptiva, facilita la doble dimensió de l’obra. Per una banda, és evident que juga amb les mateixes regles que el compositor català barroc fins al punt que Liber Generationis s’estructura musicalment igual en relació amb el text i n’escull el mateix fragment; però d’altra banda, parteix també d’una societat molt menys secularitzada que llavors, que ha desaprès el mite fundacional de la seva cultura i els seus costums, i on les escriptures sagrades han quedat relegades a l’esfera dels creients, dels estudiosos i dels devots de la teologia.
De fet, el caràcter tant poc narratiu de l’inici d’aquest text bíblic, que podríem sintetitzar en una mera enumeració cronològica dels pares de Jesús des d’Abram fins a Josep d’una manera gairebé maquinal, facilita la doble dimensió de l’obra.
En aquesta línia, la creació de Vila es manté en el format originari: tot el dibuix melòdic es fa a capella i s’enceta amb l’estaticisme monòdic del cant gregorià. Així doncs, les veus van avançant des d’un ambient més estàtic, «propi del típic color de la missa» per dir-ho amb la compositora, per anar-se obrint, ramificant, omplint de més colors la paleta d’ocres i terrosos primigènia, que associem a les parets de la Catedral. La Sibil·la, vestida amb una dalmàtica de sedes blanca i daurada i una espasa en mà enguantada també de seda, camina lentament i majestuosa pel creuer fins a l’absis, mentre es va establint un camí anàleg al del so. La música evoluciona talment com el caminar de la jove endevinadora que ha d’enunciar l’arribada del Messies amb el seu cant poc minuts després. Tot l’espai sagrat es converteix en u amb les dotze veus del cor: sopranos i contralts, d’una banda, i tenors i barítons per l’altra, configuren un prisma musical que no pot entendre’s separadament. Igualment, el silenci de tots aquells que presencien la música ajuden a sostenir la tensió en el punt exacte. Arribem al compàs trenta-u amb i el canvi en el transcurs de la melodia és palpable, però no ens sorprenem. És exactament el que esperàvem sense saber-ho: la sibil·la és a punt de comunicar l’adveniment de l’infant que ha de redimir el món. Talment com al compàs cinquanta, que entrem en la tercera part de la composició musical. Hem fet, de nou, un exercici de traducció: la melodia no és la mateixa que en les primeres notes de l’obra, en difereix absolutament, però ens seguim igualment embolcallats pel mateix sentiment d’inefable.
Mariona Vila va bastir «una obra que s’adaptés al receptor, sense perdre la [seva] identitat, amb el perfum litúrgic i el misticisme» propis d’una civilització que arrela en aquesta composició de costums, tradicions i orígens conformats de manera tant complexa i polièdrica.
No hem d’oblidar que el gènere de Liber Generationis forma part de l’acte litúrgic del Cant de la Sibil·la, acte que es repetia anualment la Nit de Nadal, abans de la missa del gall arreu d’Europa, segons semblen indicar les fonts. La reforma protestant i el conseqüent concili de Trento (1545-1563) la condemnaren a l’oblit pel caràcter originàriament pagà de la música i el text. De fet, és sabut que la versió que s’interpretava a Catalunya almenys fins el 1575, quan se n’ha trobat l’última referència documentada, provenia d’una traducció vernacular de poemes mossàrabs dels segles XII-XIII. Saber doncs que si bé el subtext narratiu del Liber és estrictament religiós —com es pot deduir fàcilment pel text en llatí citat anteriorment—, el Cant de la Sibil·la provenia d’un món no catòlic, fet que dota d’una capa més de contingut la composició de nova creació de la Mariona Vila. Com bé explicava la compositora just després de l’estrena el 24 de desembre de 2018, amb el Líber va bastir «una obra que s’adaptés al receptor, sense perdre la [seva] identitat, amb el perfum litúrgic i el misticisme» propis d’una civilització que arrela en aquesta composició de costums, tradicions i orígens conformats de manera tant complexa i polièdrica. Igualment, si extrapolem aquesta idea en tota la tradició del Cant de la Sibil·la que s’implementà de nou a Barcelona des de 2009, com explicaria Pere Lluís Biosca, director del cor Francesc Valls, «és una versió que volem viva i no que sigui una reconstrucció exacta, perquè no ho serà mai».
ila ha treballat sovint partint de la poesia: noms com el de Joan Maragall, Vicent Andrés Estellés, Mercè Rodoreda, Maria-Mercè Marçal, Josep Palau i Fabre, o Fernando Pessoa, José Hierro i Edgar Allan Poe han sigut uns ideals companys de viatge i de creació. Com apunta, quan esculls un text no musical perquè complementi la teva obra ho fas, sovint, per no sentir-te tan sol. Has de desgranar el text literari fins a les seves juntures, en veus els defectes i els punts dèbils, també acabes entenen el missatge que hi ha darrera la paraula més enllà de la seva racionalitat. Passes moltes hores amb el text i, en definitiva, amb la veu que el diu. S’erigeix així una relació simbiòtica on aquesta «es troba al faristol del músic tota l’estona» i ell ha d’aconseguir arribar-li a la melsa per transfigurar-ne el mitjà. De manera molt similar passa amb el text de Sant Mateu, que cal «llegir, tornar a llegir i rellegir des de la pròpia necessitat expressiva», en mots de Mariona Vila. Perquè malgrat que ja no tothom connecti l’imaginari religiós, sempre queda «un punt de concomitància entre allò religiós del passat i la teva espiritualitat», afegeix.
«Sempre queda un punt de concomitància entre allò religiós del passat i la pròpia espiritualitat.»
Mariona Vila, desembre 2020
No es tracta de pensar que el subjecte modern ha de dir coses inèdites i que, de fet, tot allò que faci i digui no s’ha fet ni dit mai abans. Es tracta més aviat de dialogar amb tot el pes del que ja s’ha dit i apropiar-se’n per a exaltar-ne la bellesa de nou: compartir-la i fer-la accessible a tothom. En un món predominantment masculí —com ho és el de la composició— i històricament dominat i controlat pels homes —com ho és el de l’Església—, l’autoria de Vila en aquesta obra implica un punt i seguit en la història de la música religiosa a Catalunya. És agafar la simbologia i resignificar-ne la seva condició essencial. És prendre el que ja s’ha dit, fins el que s’ha repetit incansablement per convertir-ho en dogma irrompible, i traduir-ho, obligar-lo a passar a l’altra banda. Permetre que aquest arbre genealògic només escrit en nom dels homes sigui també llinatge per a les veus subalternes per esdevenir així una guia aproximada del que es pot arribar a dir, del que es podia arribar a voler dir. També potser del que s’intentarà voler arribar a dir d’aquí molts anys. Talment com suggereix el verb llatí traducere.
