El duet de la mezzosoprano terrassenca Anna Alàs i Jové i el pianista Alexander Fleischer treballa de manera regular i rigorosa des de fa més d’una dècada, quan es van conèixer a la classe de lied de Wolfram Rieger, un dels pianistes amb més renom internacional actualment en el camp de la música vocal de cambra. La  seva  intensa  dedicació  al món  de  la  cançó  els  ha dut  a  forjar  un extensíssim  repertori  d’autors  alemanys,  francesos,  anglosaxons, catalans  i  espanyols,  i  a  assolir  fites  com  ara  el  2n  Premi  del prestigiós  Concurs  Internacional  de  Lied  de  l’Hugo-Wolf-Akademie (Stuttgart) de 2010, a més de diversos reconeixements artístics individuals. Parlem amb Anna Alàs i Jové, que ens presenta el disc Legacy (SEED 006), un àlbum de cançó catalana i espanyola amb obres de Mompou, Montsalvatge, Toldrà, Falla i Magrané. La presentació del disc tindrà lloc el proper 20 de febrer de 2020.

Quin és l’origen i el concepte de Legacy?
Va néixer a partir de bastants elements que van confluir. Un, que enguany en fa deu que som un duo amb l’Alexander Fleischer. L’anècdota és que va ser en Rieger que ens va ajuntar i vam encaixar tan bé. Tot i que som molt diferents, a nivell musical volem arribar a les mateixes fites. I també hi ha una bona amistat. Jo sóc molt defensora del duet de lied. Tothom dona per descomptat que hi hagi quartets, quintets que tenen uns membres estables i és impensable que els barregis amb altres, a menys que passi alguna cosa que ho forci. Els duos també fan una feina de cambra de conèixer-se, d’intuir-se les maneres de fer i les sensibilitats. Jo he estudiat amb duos i ho tinc molt madurat. De tant entrenar junts als concerts t’atreveixes a ser més espontània. Hi ha coses pactades, però hi ha moments que saps que si aguantes un segon més de silenci això emocionarà la sala i el pianista et seguirà. És imprescindible entendre la respiració, però en el nostre cas va més enllà, gairebé és telepatia.
 
El repertori ja estava madurat?
Sí, i, de fet, el que volíem era mostrar què passa quan portes deu anys treballant la capacitat cambrística. El repertori el vam fer molt el 2012, aquell increïble aniversari de Lamote de Grignon, Blancafort, Mompou, Toldrà i Motsalvatge i clar, podíem haver gravat repertori alemany, perquè en tenim més, molt més que català i castellà, però jo volia reivindicar la gran qualitat d’aquest repertori, que no és secundari, amb bons poemes, melodies precioses, i fer-ho amb el cap ben alt i no esperar que te’l faci un altre. A més, aquesta línia de discos estan molt cuidats, hi ha molta qualitat de so, és un treball molt digne.
 
Comenta’m el triple objectiu del disc i de quin llegat estem parlant.
El llegat que es reinventa és el compositiu, el llegat que perdura és el d’aquestes intèrprets de finals del segle XIX i XX que han mantingut viva la cançó catalana i espanyola, i el llegat que caduca és l’avís de quant de temps seguirem escoltant aquestes cançons. Hem de seguir gravant i interpretant aquest repertori, i les institucions s’han de posar les piles.
 
Per tant, aquest disc té una vessant reivindicativa.
Sí, com el David Alegret reivindica molt, el Roger Padullés també ho fa. Els liederistes ens olorem entre nosaltres, per com tractes la melodia i els colors. Sense anar més lluny, l’Elena Copons també fa molt bona feina. No pot ser casualitat que hi hagi tanta veu catalana interessada en el lied. Algú ens ha enredat a tots, ens ha inoculat el virus, i s’ha de cuidar i té molta grandesa. I aquest disc arrossega altres discs; per exemple, l’Associació Joan Manén fa una gran tasca de difusió, per tant, reivindico des del meu disc, però és extrapolable a altres exemples propers que també mereixen consideració.
 
I el llegat que es reinventa?
Si vols parlar d’un llegat has de parlar del llegat compositiu del passat i també nova composició, perquè has d’ensenyar que el llegat està viu. Els compositors estan escrivint, podem escoltar les cançons però no estan prou programades. Per què els catalans tenim aquesta obsessió amb el lied? Realment, respecte la resta de l’Estat hi estem molt més interessats. A l’ESMUC hi ha ara el màster de lied, per què als anys 80 al doctor Roch li van venir ganes de muntar la Schubertíada? He investigat i m’he centrat en les dones, simplement perquè jo ho sóc, i em vaig trobar des de la Mercè Plantada, que Stravinski i Strauss la tenien com un mite, Victòria dels Àngels, Conxita Badia, la Caballé… a Catalunya hi ha un gran focus que arriba també a la tradició pedagògica. Aleshores vaig anar estirant els fils de qui havia ensenyat a qui i vaig anar a parar a la Maria Dolors Aldea, l’Anna Ricci, la Carmen Bustamante, el virus ha anat sobrevivint a la postguerra i ens ha arribat al segle XXI. A més, vaig veure que a les sales i les institucions recolzaven molt els cantants catalans i els compositors, al nivell dels internacionals. A través de les generacions s’ha anat il.lusionant el col.lectiu, però cap a on? Quins cantants hi ha que facin repertori català o castellà ara en sales principals? Ho hem de fer nosaltres o que vinguin els de fora i que facin immersió. Si no fas immersió no pots cantar-lo. És el que he fet jo a Alemanya.
 
Com ha estat el procés de gravació? A nivell musical hi ha un gran coneixement dels autors, poetes, compositors, però, a més, el disc és de gran qualitat, no només a nivell d’escollir el programa sinó que sona molt bé.
Tècnicament és espectacular. En aquest sentit, en Santi Barguñó ha fet una gran feina i estic molt contenta de la confiança que hi fa la discogràfica Seed Music. Jo considero que la meva veu no és fàcil de gravar, encara que m’he format mot intensament en el lied. Jo tinc una faceta molt expressiva, recordem Diàlegs de Tirant e Carmesina, que ratllava l’histrionisme, però tinc més matisos en la cançó. La teatralitat és un dels recursos que més he desenvolupat, per tant sabia que també acabaria en l’òpera. La meva no és una veu enorme, però ho he suplert amb molta projecció i optimització. A l’hora de gravar l’instrument pot resultar incisiu, la ressonància surt. Quant a la part artística, ja ho havíem interpretat en públic, excepte Falla, i és un luxe, perquè actualment, primer és treu el disc. Nosaltres teníem aquesta maduresa. Ens ho vam passar tan bé! Dels millors moments de la meva vida artística, ens sentíem tan protegits a l’Espai Ter de Torroella…
 
També és cert que en el procés final d’un projecte hi ha un cert patiment…
Sí, per exemple, no em podia posar malalta, o trobar dates per gravar és molt difícil. I cal que la veu aguanti moltes hores el nivell de concert, que vas al límit. S’ha de trobar l’homogeneïtat en la gravació.
 
Realment l’atmosfera que s’ha aconseguit és molt unitària.
Això és degut a aquesta tasca de cambra. Als inicis vam viure tots dos membres del duo en la mateixa ciutat i va ser fonamental.
 
Amb quins compositors del disc et sents més còmoda?
Amb Toldrà, per exemple, que en ser una mezzo amb facilitat per a l’agut no em posa el dit a la llaga, amb una veu amb molts harmònics i terrenal, amb gruix, tot i que em permet fer subtileses. El que és positiu pel món de l’art és que als artistes se’ns reconegui una originalitat i personalitat. La meva veu es reconeix. Però em fa la sensació que ara el mercat està castigant això, que busca una uniformitat. Per exemple, de les mezzos no volen la brillantor, quan en realitat això dóna intel.ligibilitat al text. Volen que t’enroquis en una obscuritat normativa que t’obliga el mercat, si t’hi enroques perds matisos. No tinc clar que m’hagi afavorit la originalitat de l’instrument.
 
Creus que el coneixement de la llengua i la cultura és especialment important en el lied per la importància de la dicció?
També en l’òpera, has de tenir clar els colors de les vocals, també has de tenir en compte la prosòdia de l’idioma, tot i que si el material és bo ja hi serà. És impressionant com escriu Monteverdi. Aprens italià cantant-lo. Amb l’alemany és extrem, igual que l’anglès. Un idioma t’ha de pertànyer. Jo no sóc capaç de memoritzar sense saber els idiomes, per això he invertit molts anys de la meva vida en les llengües. La pronúncia l’has d’aprendre d’alemanys, però després l’has de dur al teu idioma i has de reeducar la llengua com a múscul. Entre intèrprets catalans tenim els nostres trucs que ens anem transmetent per cantar clar sense trencar el legato. Les consonants exploten molt ràpid a la vora dels llavis, però no molesten. I llavors la cultura. Al principi cantava les cançons alemanyes amb la passió llatina. Amb el temps vaig anar assimilant que la passió alemanya anava per altres canals. Malgrat tot compartim ésser cultures discretes i reservades.
 
Aleshores t’has hagut de mimetitzar amb el paisatge.
És interessant que parlis de paisatge, perquè quan vas en tren per Alemanya veus tots aquells arbres prims i alhora densos, i comences a entendre les metàfores. Pels alemanys les herbes, la natura, caminar pel bosc és esport nacional, el bosc és la font principal d’inspiració per la poesia. És un lloc de confort i de sanació, parlen del Doktor Wald. T’adones que a Catalunya ens automediquem molt.
 
Deies que Catalunya i Alemanya tenen aquest baix torrent emocional, aquesta serenor continguda, en contraposició amb la música italiana o la més exuberant espanyola.
La italianitat és el legato, els rubatos, emoció, emoció, emoció. I si això ho vols posar en un repertori alemany et diuen l’adjectiu “massa sentimental”. En el seu moment no ho vaig entendre com quelcom negatiu. No agafen l’arrel de Gefühl, sinó que Sentimental ho diuen en cert punt negatiu: “Exageradament sentimental”. Ells volen que els insinuïs, per això el seu humor és important però petitó i irònic, no és l’anglès ni el català. Els alemanys i els austríacs són diferents, però el que els uneix molt és com enfoquen la música.
 
Què ha passat a Catalunya?
Veus la passió de Catalunya cap a Alemanya i com es va fer el traspàs cap al Noucentisme, la passió per Wagner, per Schubert, traduïts al català… hi havia una inèrcia molt singular. Crec que encara hi ha molta voluntat que hi sigui a Barcelona, però ha d’estar arrelada al territori. L’intèrpret autòcton arrossega públic autòcton. El meu cercle social només va al Liceu quan hi canto jo. Tenim un teixit associatiu enorme i la societat respon si l’apel.les.
 
Aquest disc és un homenatge al llegat que ens han deixat els millors compositors catalans de cançó del segle XX, però també del XXI. Com expliques que l’obra de Joan Magrané no desentoni estilísticament?
En Joan beu molt de Mompou, a banda de tota la tradició medievalista –Diàlegs de Tirant e Carmesina no tenen res a veure amb el cicle de cançons que ens ha dedicat. Vam decidir que la relació Magrané-Mompou no fos evident i, per tant, no vam enllaçar-los, ja que no cal explicitar clarament la línia de Mompou a Magrané perquè ja hi és present. Tanmateix, volíem fer un producte amb entitat i, per tant, que es difuminessin els límits entre l’un i l’altre. En veure el resultat final vam fer notar que la primera cançó de Montsalvatge, que comença molt poc tensa, amb un ritme caribeny, exuberant però sense excedir-se en els motius, encaixa molt bé amb la darrera cançó del Magrané. Per tant, vam trobar la manera que no quedés dissolt entre les sonoritats de Mompou. Les del Joan són peces molt sensuals, com les de Montsalvatge, i Mompou té allò eteri i íntim que també té el Joan. Encaixa tot.
 
N’hauríem de parlar amb el Joan Magrané, d’això, que és tan erudit. Què s’amaga al darrera?
Jo volia una peça seva al disc i, en efecte, està ubicat en “El llegat que es reinventa”. Ja sabia que ell hi podia encaixar, però no esperava que fos tan ideal, de vegades tens sorpreses extra.
 
Els Diàlegs és una música molt més articulada, hi ha més violència compositiva i l’ús de la veu al cicle de cançons és diferent. Has utilitzat el terme “sensual”.
La primera diferència és el recitativo seco, aquest quedar-se la paraula despullada, recurs molt monteverdià. Les cançons són més melòdiques, és un no parar d’intervals, de línia que s’estira i t’evoca una imatge determinada. La segona diferència és òbviament que en una cançó tot passa en menys temps que en una òpera. I efectivament tenen en comú la sensualitat, per exemple en Leda i per descomptat en els rols de Plaerdemavida (insinuant) i la Viuda Reposada (explícita). En Joan et porta a entendre el poema, com tot bon compositor. Un poema ben escrit té raconets de significat, colors, metàfores, matisos, tot i la lectura personal de cadascú.
 
A la seva joventut, Schönberg deia que només pel so de la primera frase ja entenies el poema. Quan musiques la poesia l’estàs explicant.
Aquesta és la diversió d’aquest gènere i el que em té tan enganxada és tot el marge de creativitat que tens remenant els elements del text i de la música. Quan està ben fet entens per què aquell acord té aquest color, per la paraula que designa per engrandir el que el poeta pretenia. Hi ha poetes que no volen que se’ls musiquin els poemes, és com fer la pel.lícula d’un quadre. Però crec que si una composició es fa des de la humilitat de servir el poema tant per part del compositor com de l’intèrpret, hi ha números que surti bé.
 
Com està el panorama líric a Catalunya?
Estem pujant una fornada de veus increïble, entre el low cost de viatges i la Unió Europea que facilita anar a estudiar a fora, aquests nous noms que presenten als principals escenaris catalans són companys meus de classe a Berlín i ens professàvem admiració mútua. Sembla que les nostres institucions no ho acaben de descobrir, digerir i entendre. Som els hereus d’un llegat molt potent. Cantants com l’Enriqueta Tarrés que va arribar al Metropolitan, però n’hi ha hagut moltes al llarg del segle XX. Per a nosaltres és natural fins que et trobes amb un sostre de vidre, algú a dalt no li sembla tan natural. Aquesta situació ha fet que molts haguem dit: “marxo”, perquè a l’estranger em volen becar, em volen sentir cantar, que em perfeccioni en un opera studio, formats que a Catalunya i Espanya no arrenquen. La feina ben feta no té fronteres, i d’aquí surten noms com Xavier Sabata o Núria Rial, que canten per tota Europa.
 
És imprescindible marxar, doncs?
Molts no ens hem pogut quedar almenys una fase de la carrera a Catalunya, però els que es queden han de trobar vies de col.laboració amb l’estranger com ha fet per exemple la Maria Hinojosa. No és imprescindible marxar, però tots hem d’obrir la porta a l’estranger per tenir oportunitats per madurar.
 
Hi ha un retrocés a nivell institucional?
Sí, perquè a les aules se segueix ensenyant lied, però pot dur a frustració. Els grans concursos internacionals l’únic repertori que contemplen és bàsicament l’alemany, i en menor mesura l’anglès, el francès… a vegades pots col·locar-hi una cançó catalana. Però és normal que si aquests concursos es nodreixen d’aquest repertori, també ho fa el circuit sencer. I per tant, els intèrprets impulsats són els alemanys, els anglesos, els americans i els francesos. Cap on anem? On és el camí de la professionalització? Si no es dona espai als intèrprets catalans i espanyols perdrem el repertori.
 
Què és el que t’agradaria que la gent rebés del disc.
Emocions. Punt. Vull que desconnectin i es quedin captivats, ja sigui mentre fan una activitat o en un estat meditatiu. És una manera poètica de parlar d’entreteniment. Entreteniment també vol dir que t’estan traient de la teva quotidianitat. La part emocional i comunicativa és molt important, que s’enamorin dels compositors i els poetes. Tinc molta tendència a recollir el públic, a comunicar, és l’impuls íntim personal que m’ha fet anar cap a l’escenari. I també si puc ajudar a crear alguna catarsi emocional, això és sublim. I per assolir-ho no s’ha de tenir por a violentar.

Fotos: Portada Legacy, Anna Alàs i Jové, Alexander Fleischer, Isabella Gaudí, Josep-Ramon Olivé.© Núria Gómez, Michal Novak, Montse Capdevila.

---

---