'Un ballo in maschera' o la lluita contra la censura

És evident que, en la programació del Liceu, això no estava previst, però la casualitat ha volgut que aquesta setmana coincideixin a Barcelona dos fets: l’estrena d’Un ballo in maschera de Verdi i uns esdeveniments sociopolítics importantíssims. I tots dos comparteixen diversos factors; entre ells, censura i prohibicions.

Dissabte dia 7, després de l'aperitiu rossinià d'Il viaggio a Reims, el Gran Teatre del Liceu inaugura la temporada oficial amb Un ballo in maschera, del celebèrrim compositor Giuseppe Verdi. L'obra estarà en cartell fins al 29 d'octubre.

Un ballo in maschera és una òpera en tres actes amb llibret d'Antonio Somma basat, per la seva banda, en un text d'Eugene Scribe que recull, amb més o menys fidelitat, un magnicidi ocorregut a Estocolm en 1792.

Verdi va compondre l'obra alguns anys després d'haver obtingut el seu gran èxit amb l'anomenada trilogia popular: Rigoletto, Il Trovatore i La Traviata. I, amb Un ballo in maschera, a més d'èxit, va tornar a trobar-se amb una altra cosa que havia marcat de forma fonamental les obres anteriors: els innombrables problemes amb la censura de l'època. En Rigoletto, ja havia hagut de canviar la figura del personatge central, que va passar de ser un rei cràpula a simplement un duc (encara que també cràpula).

Verdi contra l'autoritat censora de Nàpols

Aquesta vegada, la censura es va exercir per partida doble. L'obra es va iniciar com un encàrrec del Teatre San Carlo de Nàpols. No obstant això, compositor i llibretista van haver de reescriure dues vegades l'òpera, ja que l'autoritat del moment (la monarquia absolutista borbònica de Nàpols) no acceptava molts dels seus plantejaments. Després de múltiples discussions, el compositor va decidir dirigir-se al Teatre Apollo de Roma, pensant que la censura vaticana seria menys dura. Com a conseqüència, el teatre napolità va demandar a Verdi per incompliment de contracte i, al seu torn, Verdi va demandar del Teatre San Carlo per difamació.

Per tot el que s'ha explicat, l'acció es trasllada d'Estocolm a Boston i el personatge central, el rei Gustau III, es converteix en Riccardo, governador de la ciutat nord-americana. No obstant això, Verdi va aconseguir salvar alguns aspectes importants del seu plantejament inicial, com el ball de màscares, en principi censurat, que culmina amb l'assassinat del governador. També va aconseguir incloure el sorteig entre tres candidats a assassinar al governador i el fet que sigui Amelia, l'enamorada de Riccardo, la qual tregui el nom de l'assassí d'un gerro. Tots aquests eren aspectes que la censura volia suprimir.

L'òpera va poder estrenar-se finalment al Teatre Apollo de Roma el 17 de febrer de 1859, enmig d'un gran entusiasme popular que es va reflectir en les nombroses pintades que van aparèixer pels carrers. Deien: “Visca V.E.R.D.I.”, i en realitat eren al·lusions a “Vittorio Emanuele Re d'Italia”. Recordem que, en aquella època, el que avui és l'Estat italià no existia com a tal i el nord de la península estava sota el domini de l'imperi austríac .

Una producció “oscura”

La producció que veurem en aquesta ocasió al Liceu és del Theatre du Capitole de Tolosa i del Staatstheatrer Nürnberg de Nuremberg. Estarà sota la direcció musical del mestre Renato Palumbo, que comptarà amb l'assistència de Ricardo Estrada. La direcció escènica és a càrrec de Vincent Boussard, amb escenografia de Vincent Lemaire i vestuari del famós dissenyador francès Christian Lacroix. El tàndem Boussard-Lacroix ja va obtenir un gran èxit al Liceu en la temporada 2015/16 amb I Capuletti i I Montecchi, encara que els vius colors d'aquella producció, en aquesta ocasió, s'han tornat bastant mes obscurs i misteriosos. De totes maneres, com va comentar el propi Boussard en la roda de premsa, “els tons més foscos també són colors”.

Pel que fa al repartiment, Riccardo, governador de Boston i enamorat d'Amelia (al seu torn, esposa del seu amic i lloctinent Renato), serà interpretat pels tenors Piort Beczala i Fabio Sartori. L'obra suposa, doncs, el retorn al Liceu del tenor polonès Piort Beczala, triomfador la passada temporada amb Werther.

Al seu torn, el paper Amelia, esposa de Renato i enamorada de Riccardo, està a càrrec de les sopranos Keri Alkema i Maria José Siri. El paper de Renato, lloctinent i amic de Ricardo, és per als barítons Carlos Álvarez, Giovanni Meone i Marc Caria, mentre que Ulrica, bruixa amb poder-vos ultraterrenals, està interpretada per les mezzosopranos Dolora Zajick i Patricia Bardon. Pel que fa al paper de l'Óscar, el graciós patge de Riccardo, el defensaran les sopranos Elena Sancho i la russa establerta a Barcelona Katerina Tretyakova, guanyadora del primer premi en el Concurs Internacional Francesc Viñas de 2013.

Cal recordar que el famós baríton rus Dmitri Hvorostovsky havia d'interpretar inicialment el paper de Renato, però, com és sabut, ha hagut de cancel·lar totes les funcions dels propers mesos a causa d'una greu malaltia i ha estat substituït pel també famós Carlos Álvarez. Per la nostra part, com a petit homenatge a Dmitri, tanquem aquest article amb la seva interpretació de l'ària Eri tu, che macchiave.