El tenor mexicà retorna en el 20è aniversari del Gran Teatre del Liceu amb el seu primer recital operístic d’obres de Charles Gounod, Gaetano Donizetti, Édouard Lalo, Vincenzo Bellini, Friedrich von Flotow i Giuseppe Verdi, al costat del pianista Ángel Rodríguez.

El Liceu era ple a vessar, com ho són només aquelles nits que fan història amb la presència d’una estrella lírica. Fins i tot els laterals de l’escenari eren arrenglerats amb files de cadires extra per encabir l’aforament d’una vetllada excepcional. Javier Camarena (Xalapa, Veracruz, Mèxic, 1976) s’obrí pas enmig de l’exaltació creixent. La indisposició per un refredat hagués portat a la cancel·lació de qualsevol altre cantant; el tenor mexicà adreçà unes paraules al públic i anuncià que tot i aquell impediment estava disposat a complir amb el programa. I com si es tractés d’una tasca fàcil, sense anar més lluny, amb dues parts que conformaven nou de les àries més exigents de la història belcantista i del repertori francès del s. XIX. Hi ha una gran diferència entre aquells cantants que tot i posseir un bon instrument són incapaços d’explicar res, d’aquells que amb un simple bri de veu poden negar els ulls de llàgrimes a milers d’espectadors, o eriçar-ne la pell. Ambdues condicions que se sumen al cas de Javier Camarena, un dels millors tenors líric-lleugers del s.XXI; No és només posseïdor d’un sublim instrument, sinó que sap com transmetre tot allò que descriu la partitura acompanyat d’una expressivitat única que el converteix en un artista excepcional.

Un registre agut brillant i timbrat, excel·lent projecció, mitges veus d’ensomni, ressonància in maschera impecable i un temperament gradual i mesurat al punt per a cada passatge. La varietat de programa permetia poder apreciar tots els matisos, començant pel “L’amour, l’amour!…Ah! Lève-toi soleil…” del Roméo et Juliette de Charles Gounod, que ja de bon principi es posà el públic del Liceu a la butxaca. El seguiren “Un ange, une femme inconnue…” de La favorite de Gaetano Donizetti i “Vainement, ma bien-aimée” de Le roi d’Ys d’Édourard Lalo, destacant en aquesta darrera per la seva delicadesa en la línia de mitja veu i en general per la brillant qualitat en la dicció i el color de les àries franceses d’un repertori que Camarena cada vegada aborda amb més comoditat. Concloïa el primer bloc amb “Seul sur la terre…” de Dom Sébastien, roi de Portugal de Gaetano Donizetti i l’ària dels nou do de pit, “Ah! Mes amis, quel jour de fête…” que el 2014 visà en plena representació de La fille du regiment de Donizetti, al Teatro Real de Madrid. El Liceu es rendia ja als peus de Camarena abans de la segona part. Tothom se’n feia creus que un cantant que s’havia presentat sense exhibir el màxim del seu potencial pogués fer tocar el cel com ho estava fent. La màgia no es veié en cap moment eclipsada, tampoc en el segon bloc.

Tot i que en alguns punts de la segona part es va deixar entreveure les raons de salut anunciades pel cantant, la tècnica i el magnetisme del tenor fou tan immensament superior que tals mostres de cansament en l’emissió restaren totalment secundàries. La segona part culminà amb “È serbao a questo acciaro…L’amo tant, e m’è si cara…” de I Capuleti e i Montecchi de Vincenzo Bellin, amb un fraseig impecable “Tombe degli avi miei… Fra poco a me ricovero” de Lucia di Lammermoor de Gaetano Donizetti, “Mapparì tutt’amor…” de Martha de Friedrich von Flotow i un celebrat final amb “Lunge da lei…De’ miei bolleni spiriti…O mio rimorso…” de La traviata de Giuseppe Verdi.

Menció especial per al pianista Ángel Rodríguez, acompanyant habitual de Javier Camarena, que al llarg del recital mostrà una sincronia perfecta amb el tenor i una excel·lent compenetració. També al llarg del concert es feu palès el caliu entre el cantant i el públic, una confiança que Camarena es prengué també per recomençar una de les àries degut al so d’un mòbil entre el públic. Finalment, dues propines culminaren l’emocionant vetllada: “Flor Roja” de Los Gavilanes de Jacinto Guerrero i un sentit “Rosó” que el públic correspongué amb gran efusió i llargs aplaudiments. Segurament tots els pensaments coincidirien en aquella veu que s’alçà fort enmig del clam: -Javier, t’estimem!  

El valent, el vencedor i el veritable. Tres adjectius en un de sol que podrien definir Javier Camarena com un tenor inigualable, que arrisca per guanyar sense renunciar mai a la seva essència. 

Foto: Javier Camarena