En les notes a la seva gravació de la integral de les sonates de Beethoven, Alfred Brendel deia que “se n’ha escrit molt, i quasi tot és prescindible”. És possible que el temps que ha transcorregut des dels anys seixanta del segle passat, juntament amb la voràgine beethoveniana que vivim actualment deguda al seu 250è aniversari, ens fes matisar notablement aquesta afirmació. Tanmateix, l’he escollida per encetar aquestes línies perquè, personalment, em disposa en un estat d’alerta necessari: donar prioritat a la prudència davant de la petulància erudita i, com a mal menor, pecar d’ignorància abans que vessar-la i ser víctima del perill inherent a tota anàlisi de l’obra del geni de Bonn: ser engolit per la incommensurabilitat de la seva creació i, alhora, pels vernissos mistificadors amb què la tradició l’ha revestit. Al cap i a la fi, si del que es tracta és de descabdellar aquest enigma, serà molt més generadora de sentit la pregunta socràtica que una declaració fixa i aliena a tota dialèctica (un concepte, altrament, congènit a aquesta qüestió).