El nord-americà
James Ross s’estrena el dissabte 23 de setembre com a director titular de l’
Orquestra Simfònica del Vallès al Palau de la Música Catalana, en un espectacular concert caracteritzat pels dos grans trets d’identitat de la formació: innovació i tradició. Perquè, d’una banda, la formació manté el seu tradicional homenatge a Beethoven amb la interpretació de la
Novena Simfonia, una obra que els de Sabadell programen cada any i amb la que van protagonitzar aquell famós
flashmobque porta milions de reproduccions a YouTube.
Però, d’altra, l’OSV ha volgut mostrar la seva faceta innovadora obrint la temporada amb el Concert per a piano, batucada i orquestra de Ricardo Llorca, una peça inspirada en els moviments populars del 15M i d’Ocuppy Wall Street. Al capdavant de tot estarà aquest veterà músic que ja es troba buscant casa a Barcelona per instal·lar-s’hi durant els tres anys vinents i seguir de prop el treball de la seva nova orquestra. Així ens explica com viu aquesta nova etapa.
James Ross: L'orquestra compleix 30 anys i pot estar molt orgullosa del que ha aconseguit fins ara.
Musicalment, crec que la seva principal característica és la flexibilitat, una cosa característica en les orquestres que solen participar en produccions d'òpera, com és aquest cas. Rubén Gimeno ha fet molt treball de direcció tot aquest temps.
B.C. I cap a on vols portar a l'orquestra en els propers anys?
J.R. És molt important que descobrim quin lloc volem ocupar, i això ha d'anar lligat a la innovació. El contingut de la música clàssica ha de canviar: no podem donar la sensació que es tracta d'alguna cosa elitista.
B.C. De tota manera, sembla que per omplir les sales cal recórrer sempre a les mateixes obres i als mateixos compositors. És aquesta repetició contínua el preu de la “popularitat”?
J.R. Els concerts han d'atreure el públic. El 70% dels ingressos de l'orquestra vénen de la taquilla. L'atractiu pot ser una música coneguda, però també un plantejament innovador que converteixi el concert en una experiència.
B.C. I què passa amb el públic que coneix bé el repertori de música clàssica?
J.R. Avui dia, a Youtube pots buscar la teva versió preferida de, per exemple, la Tercera de Beethoven, i escoltar-totes les vegades que vulguis. Però, si vas al concert en viu, aquest ha d'aportar una experiència diferent. Pot ser, per exemple, analitzar quines diferències hi ha entre el que sents i la teva interpretació favorita. O poden ser altres innovacions, com aquestes en què hi hem estat treballant en la temporada de la Simfònica del Vallès. Molts grans aficionats a la música clàssica estan oberts a aquest tipus d'innovacions i, a més, aquestes serveixen per atraure públic no habitual.
B.C. Parlant de la teva trajectòria, quan vas decidir convertir-te en director d'orquestra?
J.R. Mai se m'hauria ocorregut ser director si no m'ho haguessin suggerit altres persones. Jo sempre m'he sentit músic. Vaig començar estudiant el piano i altres instruments, però va ser la trompa l'instrument el qual va connectar amb el meu interior. Es va convertir en la meva veu en públic. Vaig seguir amb tot l'entusiasme possible la meva carrera com a trompista. No obstant això, amb 20 anys, vaig agafar una pulmonia i vaig estar molt temps sense poder tocar. Un dia, em van trucar de l'escola de música perquè necessitaven un director per a un concert de l'escola del centre. Ho vaig provar … i em va encantar la sensació. Em vaig adonar que tenia molt recorregut per créixer com a músic si seguia aquest camí. Així que vaig començar els estudis de direcció.
B.C. Has treballat amb noms molt importants, de Kurt Masur a Leonard Bernstein, passant per William Christie. Creus que hi ha algun element que tots els grans directors comparteixin?
J.R. Diria que la força de la seva convicció. Tots ells són inimitables, però en tots ells impressiona la intensitat amb què viuen la direcció, la seva forma de mirar als ulls quan estan davant de l'orquestra. Crec que la clau de tota aquesta força està a descobrir el que la música significa per a tu i saber compartir-ho amb els altres.
B.C. Se sol dir també que un director d'orquestra és molt més que un músic: també fa de líder, de psicòleg, de pedagog… Amb quina de totes aquestes facetes et sents més còmode?
J.R. És cert que una orquestra suposa un projecte molt gran i els que tenen èxit dirigint han après a combinar totes aquestes facetes. Però crec que el més important és estar disposat a canviar d'un registre a un altre quan sigui necessari. Dit això
, jo tinc dins meu a un professor i em sembla molt important ajudar a algú a descobrir alguna cosa nova.
B.C. No t'has sentit mai temptat a seguir el camí de l'especialització en un període històric determinat, a l'estil de William Christie?
J.R. Els grups d'interpretació històrica anglesos i holandesos han fet una feina molt important en investigació musical, del que hem après la resta de músics per aplicar-lo en les nostres orquestres. Potser fa 20 o 30 anys hi havia moltes diferències entre la interpretació que feien els músics especialitzats i les grans orquestres, però avui ja no és així. Els músics, encara que no estiguem especialitzats, podem estar més oberts a diferents tipus d'interpretació segons el repertori.
B.C. Amb tanta varietat d'estils, de la innovació a la interpretació històrica, amb quin tipus de música et sents més identificat i quina sols escoltar més en el teu temps lliure?
J.R. El més rar és que jo, com a trompista, vinc d'un món completament clàssic i, a més, era bastant “estret de mires” sobre aquesta qüestió: només m'interessava el repertori tradicional. Però ser director m'ha canviat completament i m'ha obert a la innovació. Per cert, que en el meu temps lliure, escolto més indie-rock que clàssica.
