La setena edició del cicle Tardes musicals a Urgell presentava dissabte passat a l’Església Adventista del Setè Dia el contratenor Víctor Jiménez Díaz i l’ensemble Il gesto armonico, joves músics que van oferir la prometedora estrena d’un programa íntegrament dedicat a la música de Henry Purcell.

Purcell va morir només amb trenta-sis anys, deixant enrere un catàleg de més de set-centes obres, la majoria de les quals, obres vocals. Va ser plorat com el millor músic anglès i ara, més de tres-cents anys després, pocs compositors li podrien discutir aquest títol. Per descriure la seva música podem recórrer al també músic Sydney Northcote, que considerava la terna Purcell, Mozart i Schubert “els tres compositors més instintius de la història” i “els melodistes suprems”. Parlem, doncs, d'un músic amb una obra extensa, d'una qualitat indiscutible i irresistible per als aficionats, molt temptadora per als intèrprets més inquiets. I aquí tenim el Víctor Jiménez, que ha elaborat el programa A Thousand ways (li manllevo el nom tan bonic, extret d'una de les àries de The Fairy Queen, per encapçalar aquestes ratlles) amb divuit peces, dinou si comptem la propina, que cobreixen bona part dels gèneres que Purcell va conrear: hi trobem música sacra, odes, música incidental i òperes i semiòperes. Algunes de les peces s'han “emancipat” de l'obra original i han passat a formar part del repertori de cançó i, per tant, les sentim habitualment interpretades per totes les cordes; aquí tornaven totes, conegudes i menys conegudes, a la tessitura per a contratenor.

Víctor Jiménez és ambiciós en el millor sentit de la paraula i apassionat pel que fa, no és poca cosa per conduir una carrera prometedora. Encara hi ha coses per polir en el seu cant, però és jove (fa els trenta aquest any) i té marge per corregir i créixer; coneix bé el que canta i s'hi implica; és expansiu i transmet la joia de viure de tantes peces (com a The Pale and Purple Rose), però també sap plegar-se al lirisme o a la solemnitat de les obres que ho demanen (Since the toils…); peces tan famoses com Sweeter than roses, Music for a while o el lamento de Dido ho són per alguna cosa, i així ho va demostrar amb la seva interpretació, però també va saber atreure la nostra atenció sobre obres menys interpretades, com el preciós An Evening Hymn que va obrir el concert. No hi va faltar el duel musical entre virtuosos, tan habitual al Barroc, amb Sound, Fame, thy Brazen Trumpet sound, amb el violí d'Eva Febrer fent funcions de trompeta. Aprofitem per mencionar els integrants d'Il gesto armonico, un grup especialitzat en música dels segls XVII i XVIII, col·laboradors necessaris amb la seva bona feina de la bona feina del cantant: són, a més de l'Eva Febrer, Laura Sintes (flauta), Dimitri Kindynis (viola da gamba), Maike Burgdorf (tiorba i guitarra) i Mireia Ruiz (clavicèmbal).

Un dels punts forts del Víctor és la seva capacitat per connectar amb el públic, però precisament perquè sap fer-ho cantant, no cal que ho faci xerrant. Sí, sé que darrerament està de moda que els cantants expliquin les seves coses al públic durant el concert, ho fan tant de menys experimentats com de consagradíssims, però començo a enyorar aquells temps no tan llunyans en què els cantants, si havien de dir res a la seva audiència, s'esperaven a fer-ho al moment de les propines. Potser unes breus paraules al començament, per centrar el programa, però un comentari de totes i cada una de les obres… desconcentra! O bé, si més no, em desconcentra.

I després d'aquest parèntesi extra-musical, tornem a Purcell. Havíem començat amb música religiosa i vam acabar amb un altre himne, una altra celebració. A Thousand Ways ha començat el seu camí, que esperem que sigui llarg i exitós; el projecte bé s'ho val.

Fotos: Víctor Jiménez © Carmen Pellón

---

---