El tenor francès fa gal·la del doblet verista de Cavalleria Rusticana/Pagliacci, amb l’exitós muntatge firmat per Damiano Michieletto, al costat de les sopranos Pankratova i Kurzak.

L’arribada de l’última producció del 2019 al coliseu de La Rambla no ha passat desapercebuda per ningú. La popular tradició de programar els dos títols veristes més cèlebres, Cavalleria Rusticana i Pagliacci, en aquesta ocasió adquireix encara un lligam més estret amb la proposta escènica d’englobar les dues òperes dins d’una mateixa trama. Muntatge que ja fou premiat amb un Laurance Oliver al millor espectacle del Regne Unit el 2016 i que aquests dies es podrà veure per primera vegada a Barcelona. Cinematogràfic, proper i realista, sense amagar la cruesa dins del costumisme i amb una poesia visual que remarca els moments introspectius dels protagonistes, Damiano Michieletto descontextualitza l’espai en una època que bé podria emmarcar-se encara als nostres temps, tot i ser pensada en un entorn de la Itàlia a mitjans del s. XX. 

En un mateix entorn i espai, l’intermezzo en cadascuna de les obres serveix per aportar més informació de la trama contraposada amb l’aparició dels personatges corresponents. A Cavalleria Rusticana s’hi aprecia l’avís d’allò que posteriorment esdevindrà com a detonant de Pagliacci, l’amor secret entre Silvio i Nedda. Respectivament, en la segona part de l’espectacle descobrim la confessió de Santuzza amb Mamma Lucia, posterior als fets de Cavalleria. El joc al compàs del llenguatge audiovisual que proposa Michieletto és present des de l’inici, amb un flashback que ja alerta de la mort que s’aveïna a Cavalleria, així com el constant moviment que ens transporta en travelling a través de l’espai quadridimensional (ja sigui la finca d’un forn familiar, o el teatre del poble), eix que gira horitzontalment al ritme que els personatges canvien les seves accions. 

L’equilibri que fa possible l’excels ritme de la trama d’aquesta producció és precisament el constant moviment, un factor que no seria possible sense l’eficàcia del Cor del Gran Teatre del Liceu, teixint el rerefons del poble on succeeix la història i encarnant-ne la veu dels vilatans al llarg de les dues òperes. Felicitacions per la tasca de Conxita Garcia, que al capdavant de la formació aporta un nou èxit a la llarga llista que ja suma el Cor del Liceu. 

Al capdavant de l’acció, Roberto Alagna es convertí en la sageta de llum que il·luminà el Liceu de principi a final de la vetllada. Una veu imponent i timbrada que llargament sobrepassava l’orquestra, amb una energia infatigable i un color net en l’emissió que evidenciava el bon moment pel qual passa el tenor, ja en la seva maduresa. A Cavalleria Rusticana, un Turiddu excel·lent i clarament marcat per les seves arrels sicilianes en la vida real, de temperamental interpretació, que es va merèixer la primera gran ovació amb l’ària “Mamma, que’l vino e generoso”. El Canio de Pagliacci és l’exemple d’un dels rols més dramàtics que suma al seu palmarès dels últims anys, amb els quals ha anat acomodant la seva tessitura. El zenit de la nit arribà amb un imponent i sentit “Vesti la Giubba” que tot i els llargs minuts d’aplaudiments no aconseguiren arrancar un bis desitjat.

El baríton Gabrielle Viviani, present en les dues parts com també Roberto Alagna, amb un rol diferent a cada òpera (Alfio/Tonio), fou també una de les veus més aplaudides, aportant robustesa i resistència en moments tant determinants com el pròleg de Pagliacci. Elena Pankratova defensà una Santuzza de veu plena i voluminosa al llarg de la primera òpera. Aleksandra Kursak, parella també en la vida real de Roberto Alagna, defensà una Nedda vital durant la segona part, escènicament àgil, i de timbre dolç. Dues sopranos de contrast que copsaren notablement el caràcter del seu rol en cada òpera.

De l’elenc, destacar-ne també aportacions musicals i interpretatives com la Lola de la jove Mercedes Gancedo, amb una exquisida dicció i lirisme, i també de l’emotiva Mamma Lucia d’Elena Zilio a Cavalleria Rusticana. L’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, amb un so compacte pel què fa a la formació i permeable respecte a la gran massa vocal d’unes representacions d’aquestes característiques, anà adquirint el temperament idoni al llarg dels primers minuts sota la batuta de Henrik Nánási. 

La producció es podrà veure al Gran Teatre del Liceu fins el 22 de desembre del 2019. Una proposta cultural atractiva i exitosa des de tots els punts de vista que permet al teatre un tancament d’any amb gran expectació, ressò mediàtic i alt aforament. 


Fotos. A. Bofill

---

---