Recomanacions

Alma Rosé, la música de l’Holocaust

01-04-2020

Sempre és un bon moment per investigar i descobrir nous personatges del món de la clàssica, amb les seves històries —més o menys excèntriques— i els seus grans èxits. Ara, amb el confinament, potser més, fins i tot. És per això que avui, en homenatge a la seva figura i en el 76è aniversari de la seva mort, us parlo d’Alma Rosé. La seva història és la d’una dona valenta que, amb una família trencada durant la Segona Guerra Mundial, va enfrontar-se al seu destí a Auschwitz amb l’únic poder del seu talent i de la seva música.
Alma Rosé va néixer el 3 de novembre de 1906 en el si d’una família musical: el seu pare, Arnold Rosé, va ser durant més de 50 anys el concertino de la Filharmònica de Viena i va fundar el Rosé Quartet; la seva mare, Justine Mahler, era germana de Gustav Mahler, i precisament de l’esposa d’aquest prengué la seva filla Alma el seu nom. Justine no suposava, però, l’únic lligam amb la família Mahler: el germà gran d’Arnold, Eduard, estava casat amb Emma, també germana del prestigiós compositor. És comprensiu, per tant, que tant Alma com el seu germà gran Alfred rebessin una formació musical exquisida des de la infantesa. 
 

Alma violinista

Havent crescut envoltada de les grans estrelles internacionals de la clàssica del moment, el primer èxit d’Alma com a intèrpret fou l’any 1920, a la tendra edat dels catorze anys, amb el seu debut com a solista a Bad Ischl (Àustria). Sis anys després, debutaria al Musikverein sota la direcció del seu pare i acompanyada per alguns membres de l’Orquestra de l’Òpera de Viena. El seu pare va promocionar en gran mesura la carrera com a intèrpret d’Alma, que va gravar amb ell un disc amb el Doble Concert en Re menor BWV 1043 de Johann Sebastian Bach l’any 1929. Malgrat l’antiguitat i la singularitat de l’enregistrament, aquest està disponible a la plataforma Spotify (el podeu escoltar mitjançant aquest enllaç).
 
Un dels èxits més evidents de la jove intèrpret va ser la fundació de la seva pròpia orquestra als 26 anys. L’any 1932 nasqué Die Wiener Walzermädeln, una formació constituïda únicament per dones intèrprets que oferí nombroses gires amb un gran nivell i qualitat arreu d’Europa. Les Noies del Vals de Viena arribaren a celebrar concerts entre 1934 i 1938 com a símbol de protesta contra les polítiques del règim nazi (fruit dels orígens jueus d’Alma, alguns concerts de l’orquestra ja havien estat cancel·lats). Per a Alma, a més a més, suposà la independència econòmica de qui va ser el seu marit entre 1930 i 1935, el violinista txec Váša Příhoda. 
 
L’any 1938 mor Justine Mahler i, amb l’annexió d’Àustria al Tercer Reich, Alma i el seu pare fugen al Regne Unit, havent perdut el darrer la seva feina. Amb l’ajuda de coneguts, pare i filla aconsegueixen arribar a Londres. Alfred, el germà d’Alma, també aconsegueix marxar al Canadà amb la seva dona. Malgrat tot, el germà d’Arnold i oncle d’Alma, Eduard, no corre la mateixa sort i, després del seu arrest per part de la Gestapo, mor al camp de concentració de Theresiendstadt.
 
Aliena als canvis que assolen Europa, el setembre de 1938 Alma decideix abandonar Londres per intentar mantenir en peu la seva carrera professional com a violinista a Holanda, tot i les insistents negatives d’Arnold. Pare i filla no es tornarien a veure mai més.
 
Alma es veu atrapada pel nazisme en ascens als Països Baixos, tot i que al final aconsegueix fugir a França. No gaudirà de la mateixa sort un altre cop: l’any 1942 és arrestada per la Gestapo quan intenta arribar a Suïssa i internada a Auschwitz-Birkenau l’any següent.
 

Alma directora

L’Orquestra Femenina d’Auschwitz ja existia abans de l’internament d’Alma en el camp de concentració. Es tractava d’una agrupació musical com moltes altres en els diversos camps, però la única formada exclusivament per dones. Dirigida per la polonesa Zofia Chaikovska, l’orquestra estava constituïda principalment per músiques amateurs. La incorporació d’Alma Rosé com a nova directora d’aquesta va ser gràcies a la seva estesa fama i va suposar la seva principal escapatòria a una mort imminent. Enmig d’un infern, la música va acudir com a salvació i, com sempre havia fet, Alma va dedicar-se a ella absolutament i entera. Millores a nivell tècnic, ampliació del repertori clàssic, increment de membres per tal que el nombre més gran possible de presoneres poguessin accedir als beneficis que comportava formar part d’una orquestra (exempció de treballs forçats, brevatges calents…) van ser algunes de les aportacions més importants d’Alma a l’orquestra. Per a una artista professional com ella, acostumada a alts estàndards, crear una orquestra decent a Auschwitz era tot un repte: contra tot pronòstic, ho aconseguí. I la fama de l’Orquestra Femenina d’Auschwitz s’estengué per tot el camp. A més de dirigir, Alma s’encarregà de crear els arranjaments pertinents per adequar-se als instruments dels quals disposava i fou solista en algunes ocasions.
 
Biografies com les de Fania Fenelon i Anita Lasker-Wallfisch, integrants de l’orquestra en el camp d’extermini, o la de Richard Newman i Karen Kirtley, coneguts canadencs d’Alfred Rosé, fan possible una aproximació a la personalitat d’Alma. 
 
És ben sabuda la seva duresa i rigidesa de la jove austríaca amb les intèrprets d’Auschwitz: malgrat tot, la seva actitud ha estat agraïda per la majoria de les supervivents, ja que eren la seva disciplina de ferro i la música el que realment els permetia allunyar-se de la misèria de la vida a Auschwitz i els obligava a centrar tota la seva atenció en factors aparentment irrellevants com la importància de l’afinació. El respecte d’Alma per la música era infinit: es diu fins i tot que, en un concert per les SS a Auschwitz, va aturar la seva direcció fins que un oficial no va callar. I amb aquest amor i respecte per la seva feina va viure la seva vida. Tret de dos, totes les noies que Alma va acceptar en la seva orquestra (ja fos com a intèrprets o com a copistes) van salvar la vida. 
 
Alma Rosé dirigí l’Orquestra Femenina d’Auschwitz per darrera vegada el 2 d’abril de 1944. Dos dies més tard, morí a Auschwitz a l’edat de 37 anys, possiblement fruit d’una intoxicació alimentària. 
 
No va poder veure la llum de l’alliberament, tan proper. La seva música i el seu record, però, han perdurat a través del temps. 

Foto 1: Alfred i Alma Rosé amb Justine Mahler (Mahler Foundation)
Foto 2: Die Wiener Walzermädeln (Mahler Foundation)
Foto 3: Orquestra de Dones d’Auschwitz (Mahler Foundation)
Foto 4: Alma Rosé (Mahler Foundation)


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


Loles Raventós García-Amorena
Loles Raventós García-Amorena
Redactora
@LolesRaventos