“Quan veiem aquesta persona tirada al terra (en referència a George Floyd) ens hi veiem reflectits”, diu el tenor Lawrence Brownlee en una entrevista online. Ara ha arribat el moment que les institucions es posicionin clarament, ja que el silenci ha deixat des ser neutral i s’interpreta com una aprovació dels fets.

Ahir, dimarts dos de Juny, el sector de la cultura arreu del món es va posar en pausa per cedir l’espai a les xarxes socials a les organitzacions que treballen pel moviment Black Lives Matter. La desigualtat racial sistèmica i la normalitzada brutalitat policial dirigida al col·lectiu afroamericà, que recentment s’ha cobrat la vida de George Floyd desencadenant sis nits consecutives de protestes als Estats Units, però també reivindicacions a Londres, Berlín o Barecelona, ha arribat al món de la cultura.

El Metropolitan Opera s’ha expressat en rebuig al racisme i en favor de la justícia i la igualtat, possiblement posant en perill alguns dels seus ingressos provinents d’empreses privades i mecenes. Aquests esdeveniments s’han solapat amb l’anunci de la cancel·lació de la programació del Met fins al 31 de desembre, per raons de seguretat, degut a la situació de la Covid-19. Tot i les dificultats que el sector de la cultura viu en aquests moments, l’adhesió de les institucions culturals nord-americanes ha estat massiva, i el moviment s’ha estès també a la resta del món: les discogràfiques Deutsche Grammophon i Decca Classics, artistes com Sheku Kanneh-Mason, Javier Camarena o Ray Chen, i emissores com Classicfm, entre d’altres, han omplert els nostres feeds de quadrats negres.  

• 

Denisha Miller Pompey, soprano afroamericana resident a Atlanta, s’expressava a xarxes socials en referència als missatges benintencionats rebuts per part d’amics i coneguts: “Què puc fer per ajudar?”- li demanen. Tot i que agraeix les mostres de suport, afirma “nosaltres no tenim les respostes ja que no som el problema”. Fa només pocs dies posava de manifest que les companyies d’òpera i institucions que tant admira i  que, segons diu, haurien de ser llocs de llibertat d’expressió artística, es tornen inexpressives i queden en silenci. A la vegada, com a assistent freqüent a l’òpera i mecenes, rep trucades i e-mails diaris d’aquestes mateixes institucions instant a donar suport a les arts per poder mantenir les portes obertes. Miller Pompey no és una persona pública però sembla ser que finalment se l’ha escoltada. 

Les institucions culturals ja no poden quedar desconnectades dels moviments que tenen lloc a les societats que les envolten i de les quals depenen. Mullar-se, prendre partit, significa no tenir content a tothom però, arribats a aquest punt, és pitjor la indiferència. 

---

---