El passat divendres 25 d’octubre va tenir lloc a la Sala 2 de L’Auditori la presentació del segon disc del pianista de jazz Marco Mezquida i el guitarrista de flamenc Chicuelo en un concert inclòs al Voll Damm Barcelona Jazz Festival. Dos anys després de “Conexión”, el seu primer disc, de composicions pròpies, ens presenten No hay dos sin tres, títol que homenatja el tercer en discòrdia en aquest conjunt, el percussionista Paco De Mode.

Si Conexión va ser la primera prova de l’enorme fertilitat musical de la trobada entre aquests tres músics, No hay dos sin tres és la confirmació que aquesta col·laboració té un llarg recorregut per endavant. El segon disc aprofundeix encara més en les possibilitats musicals de l’amalgama dels dos gèneres de base de Mezquida i Chicuelo, el jazz i el flamenc, així com en les combinacions tímbriques que el piano, la guitarra i la percussió ofereixen. El resultat d’aquesta exploració, però ‒i aquest és un dels seus èxits‒, va més enllà de l’experimentació: és un estil cohesionat i viu, que de tan consistent, permet el joc constant amb diferents ritmes i colors. El que es percep en el disc, el virtuosisme, l’elegància i la compenetració d’aquestes tres bèsties musicals, va poder-se palpar dalt de l’escenari divendres 25 en la seva presentació.

De Mode, Mezquida i Chicuelo van encetar la nit amb una peça que ja revelava el to que es mantindria al llarg de tota la vetllada: apassionat tant en la potència rítmica com en la delicadesa de la melodia, navegant entre el lirisme i la festa. La tercera peça, Sin espinas, va arrencar amb una picada d’ullet a la famosa sardana catalana La Santa Espina, per després desembocar i barrejar-se amb el gènere de la “bulería”, i tancar-se altre cop amb la sardana, una demostració (no només musical) que aquests dos gèneres populars provinents de tradicions diferents poden casar a la perfecció.

També va haver-hi lloc per alguna de les cançons del primer disc, com Engaño, una rumba que comença amb una preciosa introducció de la guitarra i que més endavant, amb un solo, permet a De Mode, que fins llavors s’havia mantingut en un imprescindible segon pla, demostrar la mateixa mestria i personalitat com a intèrpret que els seus companys d’escenari. Destacaria també una peça que és sens dubte una de les perles d’aquest disc, Canción de Tina, dedicada a la fillola de Mezquida, segons ell mateix va explicar. Es tracta d’una balada dolça que va començar amb la delicadesa de Mezquida pinçant les cordes del piano, com si fos una arpa. És potser la més tranquil·la i uniforme de totes les cançons del disc, però també de les més boniques, fet que corrobora que els tres artistes són capaços d’excel·lir en cada registre musical a què s’acosten.

El concert va tancar-se amb la “bulería” Gloria bendita, títol que volien pel primer disc però que van acabar descartant per raons comercials en favor del no menys cert Conexión. L’energia, el plaer i la complicitat que van demostrar un cop més van fer aixecar la platea, que van obsequiar amb dos bisos. Tot plegat, combinant el virtuosisme i la solvència absoluta en les seves interpretacions amb una atmosfera de joc i de distensió (també perceptible en les seves intervencions bromistes quan es dirigien al públic o en els crits de Chicuelo mentre tocava). Cal ben bé celebrar i cuidar la fructífera confluència d’aquests tres artistes de la mateixa manera que ho celebren ells dalt de l’escenari amb cada peça, generosament.

Foto: Chicuelo i Mezquida

---

---