Tancats, el dia a dia és monòton i es mesura sota a la llum del temps en l’accepció més meteorològica. La Primavera ens ha sorprès a casa amb l’inquietant sensació que el confinament eclosiona com una cosa massa familiar. Molts dies, en alçar els ulls, només veiem rajos fregant cordes de núvols grisos, tristos i sensibles com la ‘Melodia’ d’Orfeu ed Euridice de Gluck. Aquesta versió al violí conté una pena en aparença permanent. La seva història descriu la mort d’Eurídice, un destí que, a diferència del nostre confinament, és irreversible. La nostra nimfa, impossibilitada de llibertat de moviments, no està pas condemnada. Quan obrim els ulls, els amants de la música podem mirar els nostres amants desplaçant-nos només al menjador i no pas a l’Hades.
 
La ‘Melodia’ és una adaptació del tema de l’òpera que encarna la reforma gluckniana, una empresa conjunta del compositor, el llibretista Calzabigi i el coreògraf Angiolini. Aquesta va ser l’intent de renovar l’òpera seria italiana, que havia estat recoberta d’un dramatisme i ornament excessiu i que, al seu parer, necessitava tornar a posar el focus sobre la poesia i la declamació. La podem escoltar en la força de la ‘Melodia’, que encara que pot entintar aquests matins grisos, en la seva delicadesa i força hi trobem la bellesa del suport i la confiança mútua que avui necessitem.

Heitor Villa-Lobos tocava diversos instruments com el violoncel, el clarinet o la guitarra. Els va estudiar durant la seva etapa de formació -poc escolàstica-, un període importantíssim per tot músic. De ben segur que el compositor brasiler comprenia una de les primeres lliçons de l’estudi de la música, l’escolta activa del so. Aquests dies podem animar-nos a afinar aquella guitarra callada que s’arrepenja entre paret i finestra. Aquestes obertures a l’exterior s’han convertit en una àgora on diferents músics han aprofitat per compartir una mica del seu so. El concert però, pot ser també finestres endins, un regal musical i privat a les nostres parelles.
 
Per gaudir del Preludi núm. 1 de Villa-Lobos però, només ens cal posar en pràctica aquesta primera part de l’aprenentatge musical. El brasiler va escriure els sis preludis quan ja havia tornat de París, després de la seva etapa de formació, de caràcter bohemi, en diferents regions de l’Amèrica llatina. Aquestes peces no queden empetitides davant d’altres obres de la mateixa ploma com els choros; són, en canvi, petites delícies pels guitarristes. L’escolta -en directe o no- d’aquesta peça de ritme vibrant sobre cordes càlides banya tots els racons d’una tarda íntimament compartida.

Émile Waldteufel ens porta sobre la pista… de gel. El Vals dels patinadors vol copsar l’atmosfera gèlida dels que lliscaven, algun matí d’hivern de 1882, any de la seva composició, sobre les ribes parisines del Sena gelat. L’autor va dirigir als temps de la darrera emperadriu de França, Eugènia de Montijo, els seus balls de cort. Com la seva batuta, el seu traç va dedicar-se plenament a aquesta popular dansa i, per això i no per atzar és conegut  com l’”Strauss Francès”.
 
El vals evoca escenes pintoresques: batibulls de teles acolorides, arcs en punta, arcs en taló i platerets intermitents en salons de color d’espurna que s’alcen a l’infinit.Aquesta dansa va néixer, efectivament, en un segle XVIII llunyà que identifiquem amb corts, prínceps i habsburgs. De totes maneres, més lliure en coreografia que altres germans de ritme com el minuet, el seu origen s’allunya de l’opulent i s’apropa a allò humil. Trencador perquè va entrellaçar per primer cop les parelles, avui pot entrelleçar-nos a nosaltres. Si al seu so surem sobre el nostre passadís, traçarem el nostre Sena personal.

Hi ha algunes formes que copsen l’atenció de l’oient només per la seva aura extramusical. Els nocturns són un d’aquests casos. Abans de gaudir-los, les connotacions del seu nom ja ressonen a les orelles. Popularitzats a finals del segle XVIII, aquestes peces dedicades a la veu eren pensades per ser interpretades al recer de la intimitat nocturna. Aquest moment del dia i els seus atributs han estat explotats musicalment diverses vegades; no és això el que els més caracteritza però, sinó que són una forma amb un representant inequívoc; el compositor polonès Frédéric Chopin.
 
Aquest geni del piano, instrument que va ser una extensió física del pedagog i compositor, no va ser el responsable, doncs, ni de la invenció de la forma ni del seu canvi radical. El 1812, l’irlandès John Field havia compost els seus dotze nocturns només per a pianoforte i no pas per veu, concebuts com cançons sense paraules, és a dir, sense veu humana. La idea va ser presa per Chopin que, in crescendo al llarg de la seva vida, va crear la seva col·lecció de nocturns. També en continu creixement i allunyat d’un esquema estricte, el nocturn número 2 en Do menor és una peça esclatant. Conté en si girs melòdics i de tempo sorprenents i sorprenentment trenats en una continuïtat d’inici a fi que provoca una atenció en tensió amb un final net, auster, plàcid, absolut.

Per cloure aquesta audició musical en parella el duet final entre Neró i Poppea de la darrera òpera de Monteverdi sembla una proposta d’escolta idònia. L’incoronazione di Poppea va ser estrenada el 1643, l’any de la mort d’aquest compositor italià més important del segle XVII. El passatge entre la música del Renaixement i la barroca l’escoltem en la seva darrera òpera i en els timbres reunits de la soprano i contratenor, clave, tiorba, arpa i la corda fregada, instruments pel final bellíssim que, però, no va ser escrit per Monteverdi.
 
“Pur ti miro, pur ti godo” és una peça emblemàtica que celebra el triomf de la passió. Les preguntes i respostes musicals entre soprano i contratenor expressen una declaració d’amor que arriba, després de les aventures d’uns protagonistes molt humanitzats, sota la llum d’una música equilibrada, emocionant i clara. Amb ells us proposem acabar aquesta jornada musical. Com la seva història, la peripècia en què ens veiem immersos avui tindrà un final que abraçarem acompanyats.

Fotos: Orfeu i Eurídice (1842) d’Enrico Scuri; Vall al Palau imperial de Hofburg (detall) (1900) de Wilheim Gause i Psique reviscuda pel petó de l’amor (1793), Antonio Canova.