El passat dia 7 de març el Festival Obertura City + reobrí les portes de la presó Model de Barcelona per a oferir un recital amb dos intèrprets de primera qualitat, Pau Codina i Jaume Guri. El plantejament del concert era interessant per se, un grup reduït de persones es congregaren a l’ala visitable de la presó després de passar per tots els espais que hi condueixen, enmig d’un silenci estrany i després de recollir la manta que amablement oferien al públic per combatre les baixes temperatures.
El concert prengué una forma ben sorprenent quan, un cop assegudes les persones presents, aparegué en Pau Codina pel passadís elevat de la nau i s’assegué al bell mig del passadís flotant que unia ambdues parets laterals. El públic aixecà la mirada per a veure la jove promesa del país: el violoncel·lista Pau Codina i quedà embadalida amb el so que projectà el seu magnífic instrument dins d’aquell espai tan curiós.
El programa s’estructurà en tres parts diferents, primer Codina interpretà la
Suite en re menor: Homenatge a Pau Casals d’Enric Casals, germà del famós violoncel·lista. La presó féu reverberar el so del violoncel submergint el públic en una atmosfera gairebé mística i
kitsch, un so que escalà per les parets i culminà en la volta de la nau, una nau lletja i adolorida, envoltada de parets metàl·liques i baranes. La primera peça que Codina interpretà és poc coneguda en el repertori, una peça d’homenatge fraternal que permeté a l’artista demostrar la seva gran tècnica gairebé virtuosa. Codina demostrà un gran treball harmònic i de dinàmiques, preciosista.
Després entrà Jaume Guri amb el seu violí i interpretà la
Fantastia nº7 en Mi bemoll major, TWV 40:20 de Georg Philip Telemann. Després del preludi d’en Codina, els sorolls de la ciutat, botzines, gavines, la vibració del metro i els lladrucs començaren a colar-se a la presó. La peça barroca amb la qual es presentà Guri demostrà també una tècnica precisa i treballada, sobretot en el tercer moviment, en què ens oferí un
Largo preciós.
La segona peça que ens oferí en Jaume Guri fou
Sonata per a violí nº1 en Sol menor, BWV 1001 de Johann Sebastian Bach. La sonata, amb un caràcter sumptuós i punyent, fou interpretada de manera exquisida per Guri, que féu gala d’un cromatisme tímbric fantàstic i d’un so molt potent, en què el violí ocupà sense problemes la gran nau de la presó.
Fou el torn de Codina altra vegada, aquesta vegada amb la
Suite per a violoncel nº1 en Sol major, BWV 1007 de Bach. No cal dir que la primera suite per a violoncel de Bach ha fet vessar rius de tinta i de llàgrimes, les dels nombrosos estudiants que s’hi han encarat després que Pau Casals la convertís en curricular i obligatòria.
L’inici de la
suite fou abordat de manera delicada i lleugera, Codina omplí la nau de la presó d’una atmosfera etèria i intimista que sorprenentment lligava prou bé amb l’entorn. Escoltar en Pau Codina és un plaer auditiu, però veure’l és quelcom que multiplica el valor de l’experiència auditiva, la història que l’intèrpret fa de la seva música és visual i sonora.
L’arxiconeguda
suite fou interpretada amb un fraseig impecable, el lament del
Minuet II recuperà per un instant la sumptuositat de la sonata per a violí però recuperà els ànims amb la
gigue final, una dansa bellament interpretada que finalitzà el concert i deixà al públic present amb un deliciós regust.
Fotos: Mar Medinyà
