Eugenie Schumann, filla de Robert i Clara, recordava en una biografia del seu pare el decisiu dia en què Brahms —llavors tenia vint anys— trucà al timbre de casa seva: «[…] era l’any 1853, el timbre sonà cap al migdia; vaig córrer cap a fora i, com fan els nens, vaig obrir la porta. Allà vaig veure un noi molt jove, atractiu, amb el cabell llarg i ros. Va demanar pel meu pare, però havia sortit amb la meva mare, vaig dir-li. Va aventurar-se a preguntar quan podria tornar a venir.» Al dia següent, el jove Brahms va ser rebut per Robert Schumann, que el va convidar a tocar les composicions pròpies que havia portat. «Per favor, espera un moment, he d’avisar la meva dona», demanà Schumann després de sentir uns pocs compassos de la música de Brahms. «Els meus pares», deia Eugenie, «estaven d’allò més excitats—tornaven a començar un cop darrere l’altre i no podien parlar de res que no fos el dotat jove visitant.» Aquesta trobada entre els tres músics els canvià la vida: per Robert Schumann, que va afanyar-se a publicar la música del jove compositor i pianista, Brahms era «el veritable Apòstol» de la música.
El 4 de març de 1854, l’espòs de Clara va ser internat en un hospital després d’haver-se llançat al Rin en un intent de suïcidi. A partir d’aquest esdeveniment, la relació entre ella i Brahms s’enfortí, quelcom que podem conèixer especialment gràcies a la seva llarga correspondència (des de 1854 fins l’any 1896). Clara buscà en un grup de joves músics, en els quals es trobava també Joachim, suport moral i consol: va ser, però, en Brahms —el més jove i amb major talent— en qui més es va recolzar d’entre tots: en aquest sentit, és important entendre que aquest fet es va veure reforçat per la simple raó que que, en no tenir una ocupació regular, també era qui tenia més temps lliure. Amb vint-i-un anys, Brahms tornà a Düsseldorf a casa dels Schumann per convertir-se en el substitut de Robert: va prendre possessió del llibre de comptes de la casa —controlava les despeses amb el mateix mètode de qui havia estat un meticulós pare i marit—, cuidava la canalla quan Clara marxava de gira i visitava regularment a Robert a l’hospital, tot fent de missatger entre marit i muller (Clara tenia prohibit pels metges visitar el seu espòs). Els efectes que aquesta situació tingué sobre Johannes poden veure’s en la seva correspondència amb ella: «tant de bo el metge em permetés ajudar-lo o m’utilitzés com a infermer… Així podria escriure’t sobre Robert tots els dies, i podria parlar-li a ell de tu». Sentir admiració per Clara Schumann no era quelcom gaire inaudit: en qualitat d’artista, ja havia signat composicions pròpies (tot i que des que s’havia casat la seva producció havia minvat) i era una pianista de renom —havia estat admirada per Paganini, i Liszt, Chopin i Mendelssohn li havien dedicat les seves obres—; a més de la seva carrera professional, però, calia reconèixer-li el mèrit de tirar endavant amb els seus propis ingressos una família de 7 fills. L’adoració del jove Brahms era evident: «estic segur que no em preocupo ni l’admiro més que no pas l’estimo i estic sota el seu encanteri. Sovint m’he de contenir forçosament de abraçar-la silenciosament amb un braç —no sé, em sembla tan natural que dubto que ella no m’entengués. Crec que ja no podré estimar cap altra noia soltera —almenys m’he oblidat d’elles. Mentre aquestes prometen el cel, Clara ens el mostra», escrivia al seu amic Joachim el juny de 1854.
La lliure expressió d’aquests sentiments tan íntims preocuparen a Brahms —tement la seva exposició o que fossin malentesos— fins el punt que, el maig de 1856, demanà a la seva remitent que, després de llegir les cartes, les fes desaparèixer. A Clara Schumann li devem que s’hagi preservat fins els nostres dies una part considerable de la seva correspondència: tot i que va accedir a la petició de Brahms, va guardar les seves cartes preferides i, quan començà a cremar la resta, la seva filla Marie l’aturà a temps. El 29 de juliol d’aquell mateix any, Robert Schumann morí a l’hospital acompanyat de la seva esposa. A partir de llavors, les missives del jove Brahms disminuïren en ardor, però l’amistat —amb els episodis de generositat, estima, baralles i reconciliacions pertinents— continuà.
En l’àmbit musical, Brahms va ajudar a Clara a editar la música del seu marit, a la qual va consagrar-se després de la seva mort. Per la seva part, ella el presentava a altres artistes i amics influents, estrenava la seva música en les seves gires, escrivia als editors perquè publiquessin la seva obra i l’acompanyava, juntament amb Joachim, en els seus concerts. La música, l’espai per compartir tant pensament com obra, era, sense dubte, el que més els unia: Clara Schumann va poder entendre i interpretar la genialitat de Brahms quan aquest encara era jove i els seus instints i comprensió musicals el van encoratjar i animar a convertir-se en el músic que recordem avui dia. L’apreci que Brahms tenia de la seva opinió es veu en el fet que ella sempre va ser la primera remitent dels seus manuscrits: «pots ser realment crítica; vull que em diguis especialment què et sembla lleig, avorrit, etc.» A Clara li encantava la seva música: sobre la
Sonata per a violí en Sol Major, op. 78, li digué que tot i que «potser molts altres podrien entendre-la i parlar millor d’ella, ningú pot sentir-la tant com jo —els més profunds i tendres racons de la meva ànima vibren amb aquesta música». Brahms valorava la seva professionalitat i experiència, la seva sensibilitat musical, i respectava el seu treball tant com a intèrpret com a compositora: «si
no t’agrada la sonata [op. 108] quan la toquis a casa, no et molestis a tocar-la amb Joachim i retorna-me-la.» Un total de tretze obres de Brahms van ser dedicades a Clara Schumann, inclosa la seva
Sonata per a piano, op. 2, composta només dos mesos després d’haver-se conegut.
Brahms també era assessorat per la infatigable pianista en assumptes financers amb tota familiaritat. El 6 de maig de 1867, per exemple, l’informava que «t’he comprat tres accions en el Ferrocarril del Rin a Colònia per 750 tàlers… M’agradaria haver-te’n comprat pel valor de mil tàlers, però no sabia si voldries que ho fes, donat que hauria d’haver pagat mil dos-cents per ells.» Schumann sabia com fer diners -portava fent-ho tota la vida- i, efectivament, el valor de les accions pujà i ambdós van gaudir d’un increment del 10% del seu valor. Amb el temps, tot i que és cert que Brahms mai deixà de demanar-li consell pel que fa a les seves composicions, els rols començaren a canviar. Clara començà a demanar-li consell sobre els seus fills, i parlava amb ell sense vacil·lar sobre els seus problemes personals i de salut. Tot i ser una persona molt enfeinada, Johannes Brahms mai deixà d’escoltar-la i donar-li consells.
Tota amistat, però, i especialment una tan durable com aquesta, està subjecta a moments de tensió. L’any 1891 semblava irremeiable un trencament d’amistat, arrel d’una discussió originada a partir de la publicació d’una versió primerenca de la
Quarta simfonia de Robert Schumann. «És dur després de quaranta anys de servei fidel (o com vulguis descriure la meva relació amb tu) ser considerat com a res més que una “mala experiència”» li digué Brahms en una carta el dia del 73è aniversari de Clara. A mode de reconciliació, però, afegí: «Permet a un pobre foraster que et digui que pensa en tu amb la mateixa reverència que ho ha fet sempre i que des del fons del seu cor et desitja —a tu, la persona més preuada per a ell— una llarga vida, el bé, i molt amor. Ai!, sóc més desconegut per a tu que ningú… Però avui he de repetir-te un altre cop que tu i el teu marit em vau donar l’experiència més bonica de la meva vida i representeu els més grans tresors i els moments més nobles d’aquesta.» Brahms era una persona mancada de tacte i desconsiderada, quelcom que exasperava Clara, ja que veia que això afectava molt profundament la seva relació amb els altres. Entre les possibles raons darrere la grolleria i brusquedat de Brahms cap a la seva amiga hi havia el fet que tot i ser un membre de la seva família, no ho era. Com ja havia expressat, la millor experiència de la seva vida havia estat conèixer els Schumanns, i anhelava ésser acollit a la seva família —com a germà, com a espòs, com a fill. En una carta a Clara l’any 1896 destinada a consolar-la per la malaltia del seu gendre ho expressà subtilment: «És la gran i millor sort tenir una família i viure en estreta relació amb les persones que no només estan vinculades a tu per sang, sinó que també són preuades i estimades. Tu has gaudit d’aquesta bonica felicitat en tots els sentits, però sé que has pagat profundament amb molta ansietat i dolor… I encara així, no voldries intercanviar el lloc amb una persona que ja no pot experimentar aquestes coses… Espero rebre de tu una missiva aviat per alleujar la meva ansietat.»
Clara Schumann, però, morí el 20 de maig d’aquell mateix any. Després de la mort de Robert, ella havia escrit al seus fills: «Gairebé no vau conèixer el vostre pare, éreu massa petits per sentir profunda aflicció, fet pel qual tampoc em podíeu donar cap consol pel que jo estava patint. Llavors arribà Johannes Brahms. El vostre pare el va estimar i honrar com no ho va fer a ningú tret de Joachim. Va venir com un veritable amic, per compartir tot el meu patiment; va enfortir el cor que amenaçava amb trencar-se; va inspirar la meva ment, va alegrar els meus ànims com va poder. En breu, era el meu amic en el sentit més ple de la paraula.» El dia del funeral de Clara, Brahms digué als seus amics: «Avui he enterrat l’única persona que he estimat de veritat». Onze mesos més tard, ell també se n’anà per sempre.
Foto 1: Dibuix de J. B. Laurens “Brahms a Düsseldorf la tardor de 1853”.
Foto 2: Clara Schumann l’any 1857.
