El recital d’Iveta Apkalna del dia 11 de maig al Palau de la Música ha tingut com a objectiu fonamental el diàleg entre obres de Johann Sebastian Bach i de Philip Glass. Malgrat que el programa anunciat i publicat per al concert estava integrat per set peces, a causa d’una indisposició de la intèrpret a l´’ultima hora, ha estat de quatre de les peces programades, amb un ordre totalment diferent al previst, i una peça final, d’agraïment a un públic del Palau que ha valorat l’esforç de l’organista en aquestes circumstàncies adverses, del compositor i organista francès Jehan Alain.

El concert -en una sola part i amb una durada d'una hora- ha començat amb Conclusion de Philip Glass (1980), seguida de Tocata, adagio i fuga en Do M de Johann Sebastian Bach (1716), la Dansa núm. 4 de Glass (1979) i, per últim, la Passacaglia en Do menor de Bach (1713). Aquesta elecció final ha posat de manifest la voluntat de diàleg per part de l'organista Iveta Apkalna, especialista de renom de música contemporània, que ha volgut mostrar amb la seva acurada interpretació les diferències i semblances entre ambdós compositors, amb una lectura barroca amb mirada contemporània.
 
El relleu i la intenció posada en la forma és el que més han tingut en comú ambdós compositors. Els subjectes i contrasubjectes de les fugues de Bach i les cèl·lules motíviques de Glass fan créixer l’estructura de manera racional, un postulat claríssimament barroc. Mentre Bach aconsegueix un gran atenció per part del públic, amb els canvis sobtats de les seves obres, Glass ens condueix paulatinament a un estat d'hipnosi que es trenca en un determinat moment, fins i tot de manera abrupta. En Glass, el flux ràpid i constant de les notes contrasta amb la sensació d’immobilitat que produeix la repetició a partir dels recursos d'addicció i sostracció tant característics de la musica minimalista, mentre que Bach és un gran aliat de la mobilitat constant.
 
Conclusion (Satyagraha, acte III arr. M. Riesmann) és la segona obra de la trilogia dels homes que han canviat el món. Satyagraha, dedicada a Gandhi -en sànscrit significa “força vertadera”- té a veure amb la doctrina de la resistència no-violenta desenvolupada per Gandhi durant els anys que va exercir com advocat a Sud-Àfrica. L'acte III està dedicat a la figura de Martin Luther King. Les vuit corxeres que inicien el primer compàs de l'obra es repeteixen quinze vegades més, en un total de setze, fins que intervé el pedal sostenint l'harmonia. Apkalna ha aconseguit una de les finalitats de l'obra que és la de donar la sensació que estem davant d'un flux melòdic que es repeteix ad infinitum, com a bona mostra del minimalisme més pur.
 
La Tocata, adagio i fuga en Do major és coneguda per ser una de les obres més rellevants del repertori d'orgue i una de les peces més ambicioses en aquest àmbit. L'obra es compon de tres parts: la toccata és fruit de la invenció i de temàtica molt lliure, improvisada i virtuosa, on el pedal participa molt i fa destacades entrades a solo, mostrant l'stylus fantasticus tan emprat pel mestre de la Thomas Kirche de Leipzig; l'adagio és més assossegat i serè i conté una notable influència italiana; i la fuga, una de les primeres grans fugues del compositor, mostra característiques del primer Bach, com el fet que requereix el teclat complet i tot el pedaler de l'orgue.
 
La Dansa núm. 4 –era impossible no imaginar-se Lucinda Childs ballant algunes de les danses que ha compost Glass en Dance– és una monumental toccata, imparable en el seu allegro en perpetu moviment. En ella s'hi alternen dues idees principals: la primera creix, es modifica i sorprèn a cada reaparició, la segona roman en el mateix. Durant tots els minuts de la seva execució aquesta relació es manté estable. Després, sense previ avís, la segona idea sorgeix de sobte en una seqüència sòlida d’acords del cercle de cinquenes amb una solemnitat que recorda Bach en el seu més estil grandiloqüent.  Hem pogut apreciar per part d'Iveta Apkalna que és una peça molt complexa, ja que les capes melòdiques són complicades i es combinen amb diferents ritmes entre mans i peus.
 
L'última peça del programa ha estat la Passacaglia y fuga en Do menor, BWV 582 de Bach  que és una de les obres més conegudes, ja que va tenir una forta influència als segles XIX i XX. L'ostinato de l'obra està inspirat en dues fonts: en una obra d'André Raison titulada Christe: Trio en Passacaille, de la Messe du deuxième ton del Primer llibre d'orgue i en els ostinati de Buxtehude i de Pachelbel.  ​
 
El més sorprenent de la Passacaglia, i així ho ha palesat l'organista, ha estat la precisió interpretativa del llarg solo de pedal. Hi ha altres peces que també comencen així, com per exemple, el Preludi i fuga en Do major, BWV 531 o el Preludi i fuga en Do menor, BWV 549.
 
Alguns investigadors de l'obra de Bach creuen que en la Passacaglia hi ha un fort component simbòlic que mostra com està composta en la forma de la creu. Per altra banda, l'organista Marie-Claire Alain argumenta que les vint-i-una variacions es divideixen en set grups de tres variacions i que cada començament s'obre amb una al·lusió a un coral luterà, de manera molt semblant a com es fa en els Orgelbüchlein.

Fotos: Iveta Apkalna, Philip Glass.
 

---

---