“Cage és un dinosaure en el context del que jo faig, però és imprescindible per entendre el piano modern”, comenta Lluïsa Espigolé, un dels referents del piano contemporani a Catalunya. Estem acostumats a sentir-la amb Crossinglines, en altres formacions de cambra i també com a solista en l’àmbit de la nova creació, per la inspiració que li va infondre Helmut Lachenmann. L’impacte fou tan gran que va anar a estudiar amb la seva dona, l’excel.lent pianista Yukiko Sugawara, a Alemanya, on va tenir l’oportunitat de tocar amb ensembles de Berlin i Frankfurt.

El que més motiva artísticament Espigolé és descobrir nous talents, fer estrenes i encàrrecs i col.laborar amb els compositors d’avui: “És un coworking molt interessant, i si mai ningú fes encàrrecs no podríem tirar endavant culturalment”. Espigolé és una entusiasta de la música de cambra “perquè obres l’oïda de forma més intensa als sons experimentals, estudies el balanç, és un treball molt actiu i dinàmic i els músics ens motivem mútuament”, tot i que reconeix que tocar sola és molt avantatjós logísticament i el repertori de piano contemporani sol és maquíssim.
 
El piano preparat és un terme que neix amb Cage, fruit d’un accident: treballant en la música per un espectacle de dansa en què volia introduir polirítmies va demanar un set de percussió, influenciat per Heinrich Auel. Com que no hi havia pressupost, es va inventar una orquestra de gamelans i bongos amb estris de cuina. “Des d’aquesta obra fins les sonates hi ha una evolució espectacular, Cage cada cop especifica més la part tècnica”. Espigolé explica que The well-prepared piano, de Richard Bunger, ajuda molt a l’aproximació del tractament del piano en Cage. Logísticament parlant, el piano preparat és molt poc pràctic. En el recital que oferirà Lluïsa Espigolé amb la integral de les Sonatas and Interludes for Prepared Piano el 7 de març al Pavelló Mies van del Rohe, estarà tres hores per preparar-lo i utilitzarà claus, cargols, femelles, plàstic, cautxú, goma i weather stripping “que ofereixen milions de possibilitats”.
 
L’oient es trobarà amb “una raresa molt assequible amb gaudi sensorial”, fins i tot pels no avesats a la contemporània, perquè s’hi poden reconèixer melodies, acords, i l’element rítmic “fa l’obra molt llaminera”. És una escriptura pianística molt tradicional que, tanmateix, suposa la destrucció del piano romàntic amb les preparacions, que influirà en Fluxus. El virtuosisme de l’obra es troba en la rigorositat en la preparació del piano i en la vessant performativa de les accions. A més, aquesta obra té influències de la cultura índia, especialment en aspectes rítmics i melòdics, i hi ha la voluntat de passar per diferents estats d’ànim fins arribar a la tranquil.litat.


Foto: Lluïsa Espigolé

---

---