Compositores, professores, pianistes… totes i cadascuna de les set músiques que, fins ara, han protagonitzat La història de la clàssica escrita per dones van haver de lluitar per la seva voluntat de perseguir una carrera professional en el món de la música. En l’article d’avui, descobrim la figura de Rebecca Clarke, que es destaca de la resta per haver estat una de les primeres dones en formar part d’una orquestra professional i per haver contribuït enormement al desenvolupament del repertori per a viola. 

Rebecca Clarke va néixer el 27 d’agost de 1886 a Harrow, on començà els seus estudis de violí. El seu primer contacte amb la música s’establí en l’assistència a les classes que rebia el seu germà petit arran de l’interès del seu pare en aquesta disciplina artística. Amb 19 anys, Clarke fou admesa a la Royal Academy of Music; el seu pare, però, va obligar-la a abandonar el centre dos anys després perquè el seu professor d’harmonia, Percy Hilder Miles —que, en el seu llegat, li acabaria deixant el seu Stradivarius—, se li va declarar després d’una classe. Abans de reprendre els seus estudis a la Royal College of Music l’any 1907, Clarke va fer la seva primera visita als Estats Units, on passaria la resta de la seva vida a partir de la II Guerra Mundial. 

Es va convertir en una de les primeres dones que reberen lliçons de composició de Sir Charles Villiers Stanford

A la Royal College of Music, on va estudiar fins l’any 1910, es va convertir en una de les primeres dones que reberen lliçons de composició de Sir Charles Villiers Stanford: Stanford va ser una figura clau en la formació de Clarke, essent que va ser ell qui la va convèncer per dedicar-se a la viola quan aquest instrument començava a ser legitimat com a solista. Durant la seva etapa formativa, Clarke va tenir contacte amb Lionel Tertis, un dels violistes més afamats de la època, i amb el compositor Ralph Vaughan Williams, sota la direcció del qual cantà música de Palestrina en un cor que ella mateixa havia fundat. En aquest centre, Clarke també va coincidir amb qui dècades més tard esdevindria el seu marit: James Friskin, compositor, pianista i membre fundacional de la facultat de música a la Juilliard School.

L’any 1912 Clarke va ser seleccionada pel director Sir Henry Wood per tocar a la Queen’s Hall Orchestra, convertint-se en una de les primeres músiques d’orquestra professionals

Els primers passos com a músic professional de Rebecca Clarke van ser com a violista: després d’haver hagut d’abandonar la Royal College of Music per no comptar amb el suport financer del seu pare, l’any 1912 Clarke va ser seleccionada pel director Sir Henry Wood per tocar a la Queen’s Hall Orchestra, convertint-se en una de les primeres músiques d’orquestra professionals. Va continuar la seva carrera d’interpretació als Estats Units, on es traslladà l’any 1916: a l’altra vora de l’Atlàntic, Clarke va presentar per primer cop l’any 1918 una peça per a viola i piano —Morpheus— sota el pseudònim d’Anthony Trent: en el mateix recital en què s’estrenà l’obra, també va interpretar peces que sí que la jove compositora havia signat amb el seu nom; aquestes, a diferència de les de Trent —que va rebre nombrosos elogis per part de la crítica—, foren descaradament ignorades per la premsa. 

https://www.youtube.com/watch?v=QMK2IG8FvvE

L’any 1919 Clarke va compondre la que és la seva obra més afamada: la Sonata per a viola i piano. Patrocinada per la seva veïna i mecenes —l’americana Elizabeth Sprague Coolidge—, la compositora va presentar la sonata en una competició on aconseguí la primera posició, d’entre 72 participants, juntament amb una composició d’Ernest Bloch, a qui Coolidge va acabar declarant com a guanyador. L’empat va causar furor entre la premsa, que va especular sobre el nom de Clarke com a un pseudònim de Bloch: era socialment inconcebible que una dona hagués escrit una peça com aquella. L’any 2019, un segle més tard, l’obra va ser considerada com la millor sonata per a viola que s’havia escrit mai. Tot i que va participar més cops, Clarke no va arribar a guanyar cap vegada la competició: sota el patronatge de Coolidge —ella va ser l’única dona en rebre’l—, va compondre el seu Trio per a piano (1921) i la Rapsòdia per a violoncel i piano —la seva obra més ambiciosa, composta l’any 1923—, que culminen, juntament amb la sonata, la carrera compositiva de Clarke. 

En les seves obres, podem detectar pinzellades de l’impressionisme de Debussy, així com la influència de l’estil de Ravel

La música de Clarke adopta els estils de molts dels seus contemporanis: en les seves obres, podem detectar pinzellades de l’impressionisme de Debussy, així com la influència de l’estil de Ravel, a qui va conèixer personalment. Entre 1939 i 1942, durant el darrer període compositiu prolifíc de Clarke —tot just abans de casar-se l’any 1944—, la seva música prengué una vessant més contrapuntística, reflectint l’estil més folklòric de Bartók en peces que emfatitzaven molt diferents motifs i estructures tonals: és el cas, per exemple, de la Passacaglia on an Old English Tune, estrenada per la mateixa compositora l’any 1941 i basada en un tema de Thomas Tallis. Tot plegat, Clarke mai s’atreví a enfrontar-se als gèneres per a grans conjunts, i tota la seva obra està escrita principalment per a formacions cambrístiques —amb una gran presència de la viola— i música vocal. 

El musicòleg britànic Stephen Banfield va afirmar l’any 1995 que Clark era, sens dubte, la compositora britànica més destacada del període d’entre guerra. La falta d’autoestima o seguretat en la seva habilitat compositiva i la depressió que patia van ser algunes de les raons per les quals Clarke va deixar de compondre després de contraure matrimoni i malgrat el constant suport que sempre va rebre del seu marit. La compositora, que també abandonà definitivament els escenaris, va entregar-se a l’escriptura de les seves memòries després de la mort de Friskin l’any 1967: I had a father too (or the Mustard Spoon) —nom que rep la seva autobiografia— mai va arribar a publicar-se, tot i que l’autora va completar els seus escrits l’any 1973. 

Rebecca Clarke va morir l’any 1979 a Nova York quan tenia 93 anys. Malgrat que molt del seu corpus compositiu mai ha estat editat, el seu llegat musical és àmpliament reconegut per l’habilitat de la seva mà compositiva. Actualment, el besnét de Clarke, Christopher Johnson divulga informació sobre la compositora a la següent pàgina web.

---

---