Cada vegada que s’aixeca el teló en un teatre d’òpera estem veient el resultat de l’esforç col·lectiu d’un nombre considerable de professionals —alguns visibles, altres anònims— tant en la vessant artística com en la tècnica. En ocasió de les funcions de Don Giovanni al Liceu hem parlat amb Emmanuel Niubò, director musical assistent, sobre la seva experiència al teatre de la Rambla i la seva contribució per tirar endavant el projecte.

Niubò, cel·lista professional, va començar a estudiar música als 4 anys i va pertànyer al cor infantil de Radio France. Posteriorment, va realitzar estudis de direcció orquestral al conservatori de Dijon i es va diplomar per l’ESMUC en direcció coral. Instal·lat a Catalunya des del 2008, actualment està al capdavant de diverses iniciatives, essent la més destacada la històrica Polifònica de Puig-Reig. Nascut a París de pare francocatalà i mare argentina, es confessa entusiasmat amb aquesta experiència liceística, que li permet combinar les seves dues passions (la veu i l’orquestra) i a més gaudir d’un ambient de treball cosmopolita. La proposta inicial, Dialogues des Carmélites, es va cancel·lar i el director admet que van patir molta incertesa (“Fins que van començar els assajos no ho vèiem clar”) fins arribar a estrenar aquest Don Giovanni.

El teu bagatge és ambivalent, amb un peu a la direcció orquestral i un a la direcció coral.

Sempre he fet les dues coses, sempre he cantat en cor i sempre he tocat en orquestra. No m’he acabat de decidir mai. Tota la solidesa de la meva formació musical la trec d’haver cantat al cor de Radio France, per mi allò era la meva vida. Em vaig interessar després per la direcció en general. Pensa que la primera foto de mi dirigint un cor és de quan tenia 11 anys! Just després del batxillerat, amb 17, vaig començar amb la meva formació reglada de direcció orquestral a Dijon.

I avui continues amb una activitat dual: dirigeixes la Polifònica però has format la teva pròpia orquestra.

Sí, vaig venir a Catalunya per estudiar direcció de cor i aquí, per tradició, és bastant més fàcil viure d’això que no pas de la direcció d’orquestra. Així que vaig quedar molt categoritzat a la casella de direcció de cor però trobava a faltar l’orquestra. Sóc cel·lista, he tocat molt en orquestra i m’encanta. Feia anys que tenia al cap la idea de tornar a posar-me al capdavant d’una i, per sort, l’any passat vaig aconseguir ajudes per muntar-la. Ara, amb la pandèmia, de moment estem en pausa però el meu objectiu és aconseguir compaginar les dues coses.

Al Liceu, fent de director assistent, pots exercir les dues funcions: treballar amb la veu i amb l’orquestra. Ens pots explicar a grans trets en què consisteix la teva feina?

Jo definiria el director assistent com l’ombra, el doble del director. Podríem dir queés el do de la ubiqüitat del director. Ha de poder fer tot el que fa el titular: ha de poder assegurar que es puguin fer els assajos quan el director no pot. Arriba un moment, quan ja s’ha avançat una mica, que en una producció com aquesta el treball amb els solistes coincideix amb el treball amb l’orquestra sola. El director principal es queda amb els instrumentistes però, mentrestant, els solistes estan preparant l’escena, així que necessites un responsable a cada banda. Has d’observar molt bé què fa el director a nivell de tempo, d’intencions i de matisos, saber què ha convingut amb els cantants i què farà amb l’orquestra, estar al corrent de tot per reproduir-ho. Tal i com jo ho entenc, no has d’imprimir la teva personalitat a l’obra. Cal ser molt adaptatiu, garantir la continuïtat quan canvien els correpetidors… Tot i que som un equip, els solistes necessiten tenir al davant algú que marqui el compàs i doni les entrades. Es podria fer un assaig musical sense director però la presència de l’assistent és a la vegada un ajut i una obligació perquè els solistes no poden cantar esperant que l’orquestra els segueixi!

Podria passar que et posessis tu al capdavant de l’orquestra mentre el mestre Pons va a treballar amb els solistes?

Per la meva experiència, no. L’orquestra la porta el director principal. Els assajos d’orquestra són exclusivament musicals, mentre que als assajos amb els solistes la major part del temps es dedica a l’escena. Pot passar que en una sessió de tres hores hi ha vint minuts de música. En canvi, el director ha de preparar l’aspecte musical tal i com ell vol. Jo puc haver seguit tots els assajos però en aquesta producció hi ha hagut molt treball de matisos i d’articulacions que jo faria a la meva manera i no es tracta d’això.

“M’encanta fer òpera perquè em sento a la confluència d’allò que he fet sempre. “

Tu tens una gran experiència amb cantants.

És un dels motius pels quals m’encanta fer òpera, perquè em sento a la confluència d’allò que he fet sempre. És fascinant! Tinc també molt interès pels idiomes i m’encanta estar en un món on tothom ho parla tot! Parlo sis idiomes, i em sento molt còmode i molt a gust en un ambient tan internacional.

Però tu sols treballar amb cantants de cor no professionals. Com s’afronta estar davant de solistes de renom internacional i, a més, alguns tan experimentats en els papers que estan interpretant aquests dies al Liceu?

És molt impressionant! Amb tota la humilitat confesso que, tot i que m’agrada molt, no sóc un especialista en òpera ni sóc un gran coneixedor de l’star system. Mirant els seus currículums vaig entendre qui eren! Al principi se’m va acudir corregir a Christopher Maltman, que ha cantant tants Don Giovannis, una paraula d’un recitatiu i m’ho va justificar de tal manera que em vaig acabar dient a mi mateix “Però què fas?!” Em vaig disculpar però ell va reaccionar molt bé. Et demanes com dir-li a professionals d’aquest nivell que s’estan equivocant i, aquí, l’ajut dels pianistes, com la Véronique Werklé, que porta 20 anys treballant amb cantants al Liceu, és inestimable.

Per la meva experiència amb cantants, els bons professionals són humils.

Efectivament! Una persona humil està disposada a acceptar la crítica i està en posició de millorar. Potser ja ets prou bo però, si no escoltes les crítiques, d’allà no et mouràs. També cal dir-ho: depèn com tractis la gent. Hi ha maneres i maneres de dir a algú que s’ha equivocat. En Josep Pons és molt humà i sap dir les coses amb mà esquerra. Hi ha directors molt autoritaris però jo prefereixo el treball en equip. És clar que estem parlant de monstres de l’escena internacional i et pots trobar algú que et digui “Tu a mi no m’has d’ensenyar res” però també és cert que de vegades et trobes gent que necessita que els imposis les coses.

Aquesta primera experiència liceística t’arriba en un moment complicat per la pandèmia. A part de les retallades a la partitura, com més us ha condicionat la situació actual?

Als directors ens van fer una prova d’antígens perquè no havíem d’acostar-nos especialment a ningú i, a més, anem amb mascareta. Els solistes són els únics autoritzats a treure-se-la i a tocar-se. Les restriccions també han motivat que no hi hagi banda interna. Imagina, els músics amuntegats rere l’escenari, els vents sense màscara i, a més, el cor! Hauria estat insostenible. Als solistes se’ls fa una PCR setmanal i, tot i això, a la gran majoria d’assajos han fet servir la mascareta. Perquè tots volien cantar: ha estat molt emocionant perquè la majoria dels solistes feia set mesos que no actuaven. Hi havia molta emoció però també molta tensió. El món de la cultura ho està passant molt malament perquè no pots preveure res.

Jo estic fent més coses que mai, gairebé per militància.

És que el teatre és l’últim lloc on et contagiaràs! Jo em creuo amb gent durant tota la funció però respectant les mesures. Pateixo bastant més tornant a casa en un tren ple cada nit.

Comentes que ets al Liceu durant les funcions. La teva feina no ha acabat amb l’estrena, doncs?

No, ara la meva feina és ser-hi. En el supòsit —que esperem que no passi!— que el mestre Pons no pogués acabar un acte, recorrerien a mi. Mentrestant, per ocupar-me (riu), m’han buscat coses a fer: asseguro alguna entrada quan estan al darrera de l’escenari, faig els tres cops de campana, dono els cops de porta quan entra l’estàtua del Commendatore… Em dedico als efectes especials!

Entenc que estàs content amb l’experiència.

Molt! He après moltes coses sobre l’òpera, sobre aquesta òpera en concret, sobre el teatre, sobre la direcció… I he tingut el gust i l’honor de treballar amb en Josep Pons i aquests cantants. Si no fos al Liceu no podria col·laborar amb gent d’aquesta qualitat. I m’enduc aquest aprenentatge per a la meva activitat regular. La direcció s’aprèn practicant-la. Un instrumentista, quan acaba la seva formació, ja és un professional i només li manca l’experiència. Un director, quan més passa el temps, més bo pot arribar a ser si és capaç d’aprendre i assimilar coses. Et vas nodrint de tot el que veus, de tot el que fas, i per tant segur que hi haurà coses que m’influiran en la meva feina diària.

La situació actual és incerta i ara sabem que les funcions de Don Giovanni no podran culminar el seu recorregut com estava previst. Agraïm molt sincerament a Emmanuel Niubò la seva bona disposició per participar en aquesta entrevista i li desitgem molta sort en els seus futurs projectes.

---

---