Aquest diumenge a L’Auditori, la Banda Municipal de Barcelona sota la batuta de Marcel Ortega ha avançat Sant Jordi una setmana, s’ha vestit de primavera i ha interpretat un repertori aparentment inconnex però amb un denominador comú: el motiu del cavaller llegendari.
Sempre és un bon moment per analitzar les relacions entre la música i la literatura, però ara que s’acosten temps de roses i llibres resulta pràcticament obligatori fer-hi referència. Precisament aquest concert de la
Banda Municipal de Barcelona amb
Marcel Ortega com a director convidat girava al voltant d’un tema connectat d’una manera molt estreta amb el 23 d’abril: «De princeses i cavallers». Gran part de la literatura occidental s’estructura a partir d’un protagonista amb un objectiu a assolir. Per aconseguir-lo, però, ha de superar uns obstacles o s’ha d’enfrontar amb un antagonista: també la llegenda de Sant Jordi compleix amb aquest patró. Ortega precisament va començar el concert apuntant al fet que, malgrat el repertori escollit semblava no tenir relació entre si, estava pensat des d’una narrativitat: era el viatge de l’heroi llegendari entès com un procés de descoberta, de creixement personal i de superació el que vehiculava les quatre obres. Així doncs, amb una explicació clara i calmada – com ho va ser, de fet, la seva direcció – va posar en context a una audiència amatent.
El recorregut va començar al castell, a casa, podríem dir a la zona de confort. Amb unes ressonàncies romàntiques, la Banda va fer sonar la
Huntingtower, P. 173 d’
Ottorino Respighi adaptada per Franco Cesarini. Podíem imaginar-nos una manada de cavalls amb el pedal galopat que mantenien diferents seccions o les robustes parets del castell escocès de Huntingtower amb les trompetes tocant melodies heroiques. Si bé hi havia moments musicalment molt potents, que tenien molta força i haurien pogut ser molt més enèrgics, els músics – sota una direcció racional, controlada – no van acabar d’estar del tot connectats amb aquesta obra: van dur a terme una interpretació que, tot i ser molt correcte, va resultar una mica freda i distant, arribant a un final que no va acabar d’esclatar del tot.
A continuació, ens vam aventurar a nous paisatges sonors amb
El viatge desconegut (The Unknown Journey) de
Philip Sparke. Com va explicar Ortega a l’inici, Sparke té molta obra per banda i normalment aposta per un estil més aviat melòdic, fàcil d’escoltar i d’interpretar, però en aquest cas l’obra es transfigura a partir de la pròpia construcció de la música. Essent un homenatge a
La Valse de Ravel, és una obra amb unes sonoritats molt diferents de la primera, amb uns crescendos magnificents (podríem dir de la mida d’un drac), amb moments més lírics que transmetien un cert ambient de màgia i amb importants canvis de caràcter, compàs i ritme, que van ser dirigits de manera molt marcada i entenedora. Com bé diu el títol, els músics es van haver d'encaminar cap a terrenys més pantanosos però van endinsar-se en aquest viatge amb una interpretació més entregada que en el cas de la primera obra – a destacar algun fragment a uníson de diferents seccions d’important dificultat. Una aposta valenta amb un resultat molt satisfactori.
Com comentàvem al principi, no hi pot haver una història llegendària completa si no hi ha l’enfrontament de dues forces oposades. En el cas d’aquest concert, no estem parlant del bé i el mal, sinó de realitats culturals diverses. La compositora xinesa
Chen Yi, deportada a fer treballs forçats per les seves inquietuds culturals, va fugir més tard als Estats Units. La seva música es caracteritza per ser una mescla de la tradició oriental i occidental i
La rima del drac (Dragon Rhyme) no n’és una accepció. Aquesta lluita de contraris es va fer notòria igualment en els dos moviments de l’obra – «Misteriosament – Harmoniosament» i «Enèrgicament» – i també en la contraposició d’unes sonoritats més acceptades per a l’orella mitjana del públic i d’altres de potser no tan esteses. En general, cal destacar la dificultat de l’obra i la bona execució del conjunt, i en particular, cal dir que tan el clarinet com l’oboè solistes van realitzar una interpretació molt sentida i implicada. Ortega havia comentat a l’inici que és enfrontant-nos a allò diferent quan sumem i som més forts i realment va ser així en aquest cas.
I finalment…
Wagner! L’obra de Joseph Bedier
Tristany i Isolda amb traducció de Carles Riba comença dient «Senyors, ¿us plau de sentir un bell conte d’amor i de mort?»: és precisament l’amor el que justifica tota la història, el que mou els seus personatges – Ortega va citar el final de la Divina Comèdia de Dante «l'amor che move il sole e l'altre stelle» – però aquesta unió, ai las!, desemboca necessàriament a la fatalitat. Amb una direcció més relaxada, amb uns tempos més elàstics i unes indicacions més laxes, menys rígides, Ortega va conduir uns músics que es notaven còmodes amb el repertori en qüestió. Aquest
Preludi i Mort d’Amor, WWV90 de l’òpera
Tristany i Isolda amb instrumentació de Lluís Oliva va acabar amb un final esclatant (aquesta vegada sí) que va arrencar els aplaudiments del públic.
Bé fos per una qüestió d’inadequació, bé fos per motius de
timming, no es va interpretar el que podria haver sigut un bis, la banda sonora de la pel·lícula d’animació japonesa
La Princesa Mononoke: segurament encara queden moltes fronteres per eixamplar en el món de la música clàssica. Així doncs, si el títol del programa es deia «De princeses i cavallers», de ben segur que vam poder escoltar els cavallers i totes les seves aventures però les princeses, com tristament acostuma a passar encara avui, van quedar força més enrere.
Foto: Marcel Ortega, Banda Municipal de Barcelona
