El Conjunt Atria va presentar el seu primer disc el 5 d’octubre a la Capella de Santa Maria del Pi. L’enregistrament, editat per Columna Música, porta com a títol “El viatge de Caldara” i proposa un recorregut musical a través de les obres i compositors que van influenciar Antonio Caldara al llarg de la seva vida. L’àlbum inclou un enregistrament inèdit d’una obra anònima recuperada de l’arxiu de Santa Maria del Pi (Barcelona) que evidencia la influència que deixà el pas de Caldara per la ciutat.

Aquest ensemble de música antiga format a Barcelona l’any 2012 i especialitzat en el repertori del segle XVII i XVIII ens va presentar, dissabte passat, una figura clau per entendre la composició europea d’aquest període. El viatge de Caldara recull obres que envolten la figura d’Antonio Caldara i que, alhora, ressegueixen el transcurs, l’evolució de la música barroca italiana a Europa. Tot i que en el CD l’ordre de les peces comença i acaba amb l’autor que dóna títol al volum, en la presentació, el conjunt va optar per resseguir la seva biografia.

Així doncs, el concert es va iniciar amb el mestre de Caldara, Gioanni Legrenzi. D’estil conservador i amb un ús dels contrapunts i formes clares, el conjunt barceloní va voler-ne reivindicar la qualitat compositiva i en van interpretar la Sonata Terza en Si menor op.10 (1673) que consta de quatre moviments entrellaçats: Adagio – Allegro – Adagio – Allegro – Adagio – Allegro. El Conjunt Atria va interpretar els moviments lents amb uns arcs llargs i sentits i uns moviments ràpids que sorprenien l’oient amb energia i moments de virtuosisme.

Arcangelo Corelli va ser company de Caldara i el segon compositor que vam escoltar durant la vetllada. Més modern, de caràcter més fresc i jove, se serveix d’un estil més exagerat i teatral. Del seu Trio Sonata en Do Major op.3 n.8 (1693) cal destacar-ne alguns moments realment inspiradors dels dos violins, Isabel Soteras i Guillem Cabré, i la coordinació i escolta entre tots els intèrprets en general.

Procedent d’una família de músics, Caldara era violoncel·lista i, de fet, a partir de 1693 va exercir de primer violoncel a la basílica de Sant Marc de Venècia. El mateix any, va compondre una obra on el seu instrument hi juga un paper important i que consta d’uns moviments lents molt expressius i uns de ràpids molt efectistes. Així, vam poder escoltar el Trio Sonata en Sol Major op.1 n.2 (1693) d’Antonio Caldara, amb un so càlid, rodó, profund, avellutat de Carla Rovirosa al violoncel.
Com tants altres compositors en la seva època, Caldara va viatjar per tota Europa. L’any 1708, concretament, va ser contractat per l’Arxiduc Carles i es va traslladar a Barcelona: en aquest context, i tot i estar-s’hi menys d’un any, no només va compondre diverses obres, sinó que també va fer representar les primeres òperes italianes a la península Ibèrica.

Just després enviarà fins a dues vegades una sol·licitud per ser mestre de capella a Viena, però tot i que el lloc va ser concedit a un altre músic, des del 1716 ell tindrà el càrrec de segon mestre de capella. L’altre músic, i per tant el seu mestre, va ser justament Johann Joseph Fux, autor que va suposar una influència contrastada amb la italiana per Caldara. Vam poder escoltar aquesta contraposició d’estils en l’obra del vienès Nürenberg Partita (1701). Els moviments van intercalant l’estil francès i l’italià fins a confluir a un cinquè, Les ennemis congus, que els engloba tots dos i on vam poder escoltar el clavicèmbal amb l’estil italià i el baix continu i el violí amb el francès. A destacar la interpretació de Júlia Santos al traverso, on feia arribar al públic la diferència entre moviments, sentint la ressonància de l’espai, aprofitant les floritures de la melodia i accentuant els moments de més caràcter.

Franz Xaver Richter va ser un estudiant que va coincidir amb Caldara a Viena, per això el Conjunt Atria va decidir interpretar-ne el Trio per a clavicèmbal, flauta i violoncel en Sol Major n.3 (1759). Si bé fins llavors el rol del clavicèmbal era el d’acompanyant, en aquesta obra de Richter pren la veu protagonista i qui juga el rol de baix continu són el violoncel i el traverso. Amb una obra de camí cap a un estil galant, Eva del Campo al clave va deixar-nos gaudir d’un so refinat i elegant tot i que sovint va quedar amagat per un cello i un traverso massa presents.

Finalment, el concert es va clausurar amb la Ciaccona op.2 n.12 (1699) de Caldara. Amb una obra que s’estructura a partir d’un baix obstinat que va repetint acords, cal parlar sobre la dificultat de mantenir l’interès de l’espectador: la resposta del conjunt es va trobar amb un joc en les dinàmiques i en la complicitat dels dos violins. Després dels aplaudiments d’un públic agraït, els músics ens van acomiadar amb un fragment de Surge, Surge!: Antífona A Solo Con Violines: l’obra anònima recuperada de l’arxiu de Santa Maria del Pi que esmentàvem al principi. Es clausurava així la presentació d’un treball acurat i conscient, elaborat per intèrprets joves amb la voluntat de fer arribar el seu entusiasme per la música antiga a totes aquelles persones que els vulguin escoltar.

Foto: Conjunt Atria

---

---