1) Primer: on seure? És evident que no es veu el mateix en tot l'auditori: els que estiguin ubicats al costat del pianista són els únics que poden veure el moviment de les mans sobre el teclat. Però, ¿és recomanable col·locar-nos allà? Rafael Salinas, professor de piano de l'ESMUC, creu que tenim preguntar-nos si ens sedueix més la part visual o la sonora: “Acostuma a ser més interessant el discurs sonor que el gestual i, per aquesta raó, resulta més aconsellable seure a la dreta de la sala, on millor se sent l'instrument, que no a l'esquerra, on millor es veu a l'instrumentista”.
 

2) Jordi Vivancos, director del  Concurs Internacional de Piano Maria Canals (que és dels que sempre prefereixen el so, “i això va ser un llegat directe de la mateixa Maria Canals”), assegura que les primeres notes i els primers acords són bàsics: “Si el so m'agrada, llavors hi ha números que el concert m'agradi. Si no, per molt virtuós que sigui l'intèrpret, el concert perdrà molts enters”. Per Vivancos, “el bon so és més important que la tècnica” i això implica que el pianista ha de saber fer sonar “bé i clar” el seu instrument, especialment amb les notes agudes i les greus.
 

3) El següent seria preguntar-nos quin sentit vol donar-li el pianista a la interpretació; és a dir, si hi ha una idea interpretativa concreta o, per contra, com diu Rafael Salinas, “estem davant d'una successió de sons afinats i timbrats, però buits de contingut”. I no ens ha de despistar la velocitat a la qual es toqui. Per a Salines, “l'important no és quantes notes, correctes o no, es produeixen per segon, sinó el que l'intèrpret vol comunicar  amb elles”. I insisteix: “El discurs sonor pot ser conceptual, emocional, rigorós o re-creatiu amb el text, tradicional, o provocador… Però, sense ell, no es produirà la màgia de la comunicació sonora”.
 

4) A continuació, hem d'intentar descobrir com el pianista aconsegueix crear el seu discurs. Rafael Salinas ens enumera diversos factors en què podem fixar-nos. Per exemple: