“Si la pandemia del coronavirus se hubiera extendido hace veinte años, todo habría sido muy diferente”. Seguro que esta frase es una de las más repetidas estos días, puede ser porque su veracidad es casi innegable. Pero, ¿en qué sentido? Muchos se refieren a las nuevas tecnologías, que nos han permitido a miles y miles de personas seguir trabajando o estudiando, pero sobre todo, mantenernos conectados en tiempo de distanciamiento social. En todo, se convierte en una extraña paradoja como la tecnología que antes considerábamos que nos separaba y nos reconducía hacia un mundo virtual y poco humano, hoy es el puente que nos mantiene unidos.

En muy poco tiempo, las redes sociales, en concreto, han cambiado la forma en que percibimos las relaciones humanas. Recibimos información constantemente, cada vez más en forma de estímulos, que acaban repercutiendo en nuestro estado emocional. Esta información, precisamente, en plataformas como Facebook, Twitter o Instagram, se traduce en una serie de inputs o outputs sobre la vida de nuestros amigos, familiares o incluso de personas desconocidas. Compartir opiniones, fotografías, emociones o gustos es, hoy en día, más fácil que nunca.

La música no se queda al margen del impacto de las redes sociales ni de las nuevas tecnologías en general. Lo hemos podido comprobar estos días, cuando artistas de todo el país se han volcado en compartir su arte con todos sus seguidores de Instagram o Facebook para amenizar el confinamiento. Sin embargo, esta iniciativa no se ha quedado exenta de debate en las redes – aunque la gratuidad de la cultura es ya una discusión endémica dentro del mundo del arte -, un espacio donde se han compartido todo tipo de opiniones Disfrutar de la cultura – y la música por extensión – es, y no es, un servicio como cualquier otro. Lo es porque, tras él, hay toda una industria que lucha por subsistir, especialmente en tiempos de crisis, y que se debe mantener en un mundo en que generar beneficio económico es imprescindible. No lo es porque la cultura tiene una función social que va mucho más allá del dinero, y es lo que hace que, a pesar de la idea de que se puede prescindir de ir al teatro o a un concierto, la cultura sea innegablemente inherente y necesaria para la vida humana.

Quin paper hi juguen les xarxes, doncs? La cultura, com a reflex de la societat, és susceptible de tots els canvis que aquesta pateixi, i és cada vegada més evident que és necessari adaptar-s’hi. Els estils musicals canvien tan ràpidament, que a vegades quedem esglaiats quan una cançó, que avui és famosa, deixa de ser-ho al cap de dos dies. Ja no acostumem a escoltar el disc sencer d’un cantat o d’un grup en concret com acostumàvem a fer amb The Beatles o Queen, ara seguim les cançons mainstream, aquelles que es publiquen al Top 50 de Spotify. El món de les xarxes socials sembla anar massa ràpid com per deixar-nos escoltar el disc sencer,  ja que consumim música a una velocitat que abans era inimaginable.

“El món de les xarxes socials sembla anar massa ràpid com per deixar-nos escoltar el disc sencer,  ja que consumim música a una velocitat que abans era inimaginable.”

Com a usuari, tens l’opció de decidir si segueixes aquest ritme o no, un dret que a vegades es difumina per la pressió –i persuasió– d’estar actualitzat constantment, al corrent de les noves tendències. En aquest sentit, la clàssica potser aporta un component que no es troba tan intrínsec en la música actual: l’atemporalitat. És clar que escoltar el Concert per a violoncel i orquestra en La menor Op. 129 de Robert Schumann no és el mateix ara que quan es va estrenar l’any 1850: la possibilitat d’escoltar i veure tantes vegades com es vulgui la versió que Gautier Capuçon va gravar l’any 2012 a París juntament amb l’Orquestra de Cambra Europea abans era senzillament impensable. Plataformes com YouTube, Spotify o iTunes estenen aquestes possibilitats més enllà dels formats físics, però també Facebook o Instagram en faciliten encara més la difusió, fent que la xarxa s’ompli de música en totes les seves versions.

Tenim la música a l’abast, moltes vegades gratuïta i més accessible que mai, però no deixarà de ser més emocionant la possibilitat d’escoltar-la en viu. Les xarxes socials han multiplicat les facilitats per difondre la música, el que provoca que l’assistència als concerts augmenti, fet que segons els experts és on es monetitzen les inversions en la producció musical.

La clàssica, una vegada més, accentua aquest efecte, aquest plaer de poder escoltar l’obra en directe. Les obres són concebudes per ser interpretades en la instantaneïtat en què són escoltades, establint un vincle directe entre el músic i el públic. L’articulació de les notes, la sonoritat de les harmonies o els tempos són pensats per ser escoltats sense filtres, sense correccions, fet que demana una escolta atenta i, si es pot, en viu. Si més no, això no implica la música clàssica sigui incompatible amb les xarxes socials, sinó ben al contrari: extendre-la i compartir-la fa que es subratlli encara més la seva atemporalitat, donant-li unes dimensions que abans no tenia. 

Formar part o no de les xarxes socials és una decisió personal que va vinculada a molts efectes, ja que, com tot, té les dues cares de la moneda. Conscients d’això i fent-ne un bon ús, les xarxes socials eliminen barreres econòmiques per als nous artistes, divulguen i estenen les seves creacions més enllà de les fronteres i garanteixen l’accessibilitat a una vasta llibreria de continguts per a tots els gustos. Adaptar-se a elles és també una decisió en més o menys mesura condicionada, a la qual s’hi han hagut d’emmotllar la majoria de sectors de l’economia i la societat, especialment en situacions de confinament. Si bé és cert que tot és qüestió d’adaptar-se a les noves tecnologies, en el cas de la música en especial s’ha de ser conseqüent amb el fet que el cost que comporta la creació i la interpretació d’aquesta és real i s’ha de cobrir. És responsabilitat nostra, per tant, fer que la seva funció social i conciliadora perduri en el temps. 

---

---