“Si la pandèmia del coronavirus s’hagués estès fa vint anys, tot hauria estat molt diferent”. De ben segur que aquesta frase és una de les més repetides aquests dies, pot ser perquè la seva veracitat és gairebé innegable. Però, en quin sentit? Molts es refereixen a les noves tecnologies, que ens han permès a milers i milers de persones continuar treballant o estudiant, però sobretot, mantenir-nos connectats en temps de distanciament social. En tot, es converteix en una estranya paradoxa com la tecnologia que abans consideràvem que ens separava i ens reconduïa cap a un món virtual i poc humà, avui és el pont que ens manté units.

En molt poc temps, les xarxes socials, en concret, han canviat la forma en què percebem les relacions humanes. Rebem informació constantment, cada cop més en forma d’estímuls, que acaben repercutint en el nostre estat emocional. Aquesta informació, precisament, en plataformes com Facebook, Twitter o Instagram, es tradueix en una sèrie d’inputs o outputs sobre la vida dels nostres amics, familiars o fins i tot de persones desconegudes. Compartir opinions, fotografies, emocions o gustos és, avui en dia, més fàcil que mai.

La música no es queda al marge de l’impacte de les xarxes socials i de les noves tecnologies en general. Ho hem pogut comprovar aquests dies, quan artistes d’arreu del país s’han bolcat en compartir el seu art amb tots els seus seguidors d’Instagram o Facebook per tal d’amenitzar el confinament. Si més no, aquesta iniciativa no ha estat exempta de debat a les xarxes – tot i que la gratuïtat de la cultura és ja una discussió endèmica dins del món de l’art–, un espai on s’han compartit tota mena d’opinions. Gaudir de la cultura – i la música per extensió – és, i no és, un servei com qualsevol altre. Ho és perquè, darrere seu, hi ha tota una indústria que lluita per subsistir, especialment en temps de crisi, i que s’ha de mantenir en un món en que generar benefici econòmic és imprescindible. No ho és perquè la cultura té una funció social que va molt més enllà dels diners, i és el que fa que, tot i la concepció que es pot prescindir d’anar al teatre o a un concert, la cultura sigui innegablement inherent i necessària per la vida humana.

Quin paper hi juguen les xarxes, doncs? La cultura, com a reflex de la societat, és susceptible de tots els canvis que aquesta pateixi, i és cada vegada més evident que és necessari adaptar-s’hi. Els estils musicals canvien tan ràpidament, que a vegades quedem esglaiats quan una cançó, que avui és famosa, deixa de ser-ho al cap de dos dies. Ja no acostumem a escoltar el disc sencer d’un cantat o d’un grup en concret com acostumàvem a fer amb The Beatles o Queen, ara seguim les cançons mainstream, aquelles que es publiquen al Top 50 de Spotify. El món de les xarxes socials sembla anar massa ràpid com per deixar-nos escoltar el disc sencer,  ja que consumim música a una velocitat que abans era inimaginable.

“El món de les xarxes socials sembla anar massa ràpid com per deixar-nos escoltar el disc sencer,  ja que consumim música a una velocitat que abans era inimaginable.”

Com a usuari, tens l’opció de decidir si segueixes aquest ritme o no, un dret que a vegades es difumina per la pressió –i persuasió– d’estar actualitzat constantment, al corrent de les noves tendències. En aquest sentit, la clàssica potser aporta un component que no es troba tan intrínsec en la música actual: l’atemporalitat. És clar que escoltar el Concert per a violoncel i orquestra en La menor Op. 129 de Robert Schumann no és el mateix ara que quan es va estrenar l’any 1850: la possibilitat d’escoltar i veure tantes vegades com es vulgui la versió que Gautier Capuçon va gravar l’any 2012 a París juntament amb l’Orquestra de Cambra Europea abans era senzillament impensable. Plataformes com YouTube, Spotify o iTunes estenen aquestes possibilitats més enllà dels formats físics, però també Facebook o Instagram en faciliten encara més la difusió, fent que la xarxa s’ompli de música en totes les seves versions.

Tenim la música a l’abast, moltes vegades gratuïta i més accessible que mai, però no deixarà de ser més emocionant la possibilitat d’escoltar-la en viu. Les xarxes socials han multiplicat les facilitats per difondre la música, el que provoca que l’assistència als concerts augmenti, fet que segons els experts és on es monetitzen les inversions en la producció musical.

La clàssica, una vegada més, accentua aquest efecte, aquest plaer de poder escoltar l’obra en directe. Les obres són concebudes per ser interpretades en la instantaneïtat en què són escoltades, establint un vincle directe entre el músic i el públic. L’articulació de les notes, la sonoritat de les harmonies o els tempos són pensats per ser escoltats sense filtres, sense correccions, fet que demana una escolta atenta i, si es pot, en viu. Si més no, això no implica la música clàssica sigui incompatible amb les xarxes socials, sinó ben al contrari: extendre-la i compartir-la fa que es subratlli encara més la seva atemporalitat, donant-li unes dimensions que abans no tenia. 

Formar part o no de les xarxes socials és una decisió personal que va vinculada a molts efectes, ja que, com tot, té les dues cares de la moneda. Conscients d’això i fent-ne un bon ús, les xarxes socials eliminen barreres econòmiques per als nous artistes, divulguen i estenen les seves creacions més enllà de les fronteres i garanteixen l’accessibilitat a una vasta llibreria de continguts per a tots els gustos. Adaptar-se a elles és també una decisió en més o menys mesura condicionada, a la qual s’hi han hagut d’emmotllar la majoria de sectors de l’economia i la societat, especialment en situacions de confinament. Si bé és cert que tot és qüestió d’adaptar-se a les noves tecnologies, en el cas de la música en especial s’ha de ser conseqüent amb el fet que el cost que comporta la creació i la interpretació d’aquesta és real i s’ha de cobrir. És responsabilitat nostra, per tant, fer que la seva funció social i conciliadora perduri en el temps. 

---

---