És cert que Estats Units ha begut directament de l’estètica Europea, concretament l’anglosaxona. Si més no, els estils compositius difereixen en aspectes tan bàsics com la concepció de la bellesa. Marc Migó, establert a Nova York, argumenta la diversitat d’un país tan gran com són els Estats Units, oferint així un ambient més propens a la creació de nous estils que desafien una idea de bellesa que, conseqüentment, és molt més oberta.
Joan Magrané contrasta aquesta idea amb l’estil francès que es gira cap a l’exigència europea. Tot i que França es pot considerar un referent en vers a la recerca de la bellesa, com ara en les conegudes melodies de Ravel o Fauré, l’aprofundiment en l’afinació, el detall i el fraseig són fruit d’un treball rigorós que difereix de la llibertat estatunidenca.
D’altra banda, Daniel Fígols, explicà com el Regne Unit, tot i que menys liberal que els Estats Units, ha estat el pont de connexió diferint en certa manera l’Europa escolàstica fonamentada en l’eix franco-germànic. Es tracta d’una estètica menys limitada, on el minimalisme és aplaudit per deslligar-se d’un passat que es mimetitza amb la culturització d’allò tradicional.
Núria Giménez, havent estudiat a Suïssa, punt de fricció entre la tradició francesa i germànica, argumenta com en el cas de França la resposta a la música romàntica es consolidà en la separació de l’écriture (tècniques d’escriptura per a cada època) de la composició, on es treballa un llenguatge més personal.
Així doncs, l’oceà divideix la música? És perillós associar la música americana directament amb la música de cinema, caracteritzada per un desenvolupament temàtic. Si més no, es va molt més enllà amb les propostes que no desenvolupen cap idea o cap melodia, tot i ser un estil altament influenciat per l’acompanyament audiovisual de l’obra. Aquesta associació provoca una certa separació entre ambdós continents, latent en els repertoris: Europa programa més compositors europeus que no viceversa, ja que l’estil nordamericà contrasta la tradició clàssica del vell continent.
Podem trobar aquesta distinció en altres arts. La música clàssica europea va íntegrament lligada a la poesia com a forma literària de l’orfebreria del so, el detall, els colors… d’altra banda, els Estats Units agafen la referència de l’estil narratiu d’una novel·la, concentrant-se en les frases i les històries contades per una música temàtica i visual. D’altra banda, hi ha un interès més fort en barrejar noves cultures i noves propostes que no compten amb la pressió d’una Europa més escolàstica.
Així i tot, en un món cada vegada més integrat en sí mateix, aquestes distincions queden en un segon pla per a una nova generació de compositors que dona prioritat a un bagatge personal per tractar una obra des d’una perspectiva pròpia i intuïtiva. Tot i que la situació no és la més propensa per a noves propostes, especialment en el cas espanyol, els compositors actuals, que han begut de formacions de caràcter més internacional, són el futur d’un art que no es cansa de presentar noves propostes, sense cap intenció de renunciar a res.
Fotos: Fòrum Barcelona Clàssica al Club Wagner. Clara Casasnovas i Jeroni Oliva