El baríton es consolida com una veu a tenir en compte en el panorama del lied a Catalunya
Aquest dissabte 17 d’octubre Ferran Albrich ha donat el tret de sortida a la desena edició del cicle Grans Concerts, patrocinat per la Fundació Puig-Porret, que durant aquesta dècada ha fet pujar a l’escenari de l’Atlàntida noms tan il·lustres com René Jacobs, Ton Koopman, Montserrat Caballé, el Quartet Casals o Philippe Herreweghe. Ara s’hi suma el baríton, jove intèrpret que darrerament està començant a destacar com a solista després de passar pel cor Francesc Valls i formar part del Kallias Ensemble, que aquest estiu va triomfar a la Schubertiada de Vilabertran.
El baríton, nascut a Manlleu, jugava a casa, com es va encarregar de recordar-nos una nodrida claca d’admiradors que no van deixar d’animar-lo amb un entusiasme que poques vegades associem al món del lied. A l’ambient distés i familiar van contribuir també les intervencions del presentador de l’acte, el contratenor Jordi Domènech, que va contextualitzar el repertori i va xerrar amb els artistes, Albrich i la pianista Carmen Santamaría. Les peces van ser d’una gran heterogeneïtat: del terreny més trillat d’An die ferne Geliebte (Beethoven) a un cicle gairebé exòtic, Don Quichotte à Dulcinée (Ravel) passant per Strauss, Schubert, Toldrà i la contribució a l’any Gerhard.
El jove artista ha experimentat una enorme evolució positiva els darrers temps: sempre ha tingut una bona dicció i cura amb el text però no fa gaire encara mostrava certa impaciència i un excés -per dir-ho d’alguna manera- d’ardor juvenil que el feia excessivament exuberant en la projecció i una mica inoportú en l’ús dels seus recursos. Ara exhibeix un molt bon control sobre la seva veu i fins i tot es permet detalls imaginatius, com les originals notes picades amb què va salpebrar Leichte Segler in den Höhen, la tercera cançó del cicle beethovenià. Dotat d’una gran musicalitat, el seu legato és digne de menció i el seu fraseig resulta exquisit (em permeto dir que la seva formació com a cel·lista ha tingut alguna cosa a veure amb aquesta aproximació tan hàbil al ritme intern dels poemes). Així, en aquest punt de la seva carrera Albrich es beneficia d’una veu d’indubtable qualitat però també de la capacitat d’enfosquir-la quan cal i posar-li més o menys pes en funció del text, tot plegat sense deixar de transmetre optimisme i joie de vivre.
El baríton, nascut a Manlleu, jugava a casa, com es va encarregar de recordar-nos una nodrida claca d’admiradors que no van deixar d’animar-lo amb un entusiasme que poques vegades associem al món del lied.
Aquesta habilitat per modificar el tamany del seu instrument es va fer palesa amb els dos lieder de Schubert Ganymed i Prometheus, que el compositor ja va concebre com a dues parts d’una escena dramàtica i que resulten molt contrastats temàticament i musical. Aquí, com si d’una petita òpera es tractés, Albrich va fer un ús intel·ligent dels seus recursos i ens va fer albirar un possible futur a la lírica. Val a dir que la seva tessitura és molt més amplia en el registre alt, on mostra una gran seguretat, i se sent incòmode en les notes més greus, en les quals no va aconseguir una bona projecció. De la seva banda, la pianista es va mostrar impetuosa, desafiant i un punt nerviosa. Tot i que va lluir alguns efectes de dinàmiques contrastades molt ben coordinats amb la veu, en general va ser menys distingida que el seu acompanyat.
Després d’un melangiós Strauss que va permetre el baríton mostrar la seva habilitat amb les mitges veus i la messa di voce, vam passar a un Gerhard més juganer i a un Toldrà definitivament festiu i popular, amb una divertida Platxèria i una bucòlica Aquarel·la del Montseny, on Albrich va fer una exhibició de fiato i de la seva capacitat per lligar les frases elegantment.
El concert va acabar amb un regal, un cicle que rares vegades s’escolta: Don Quixotte à Dulcinée, de Ravel. Per bé que la seva tonalitat és massa baixa per aquest baríton líric, la pianista Santamaría va mostrar habilitat i versatilitat per fer gaudir els ritmes hispànics i Albrich, amb el públic definitivament guanyat, va decidir passar-ho bé i encomanar-nos el seu bon humor. El bis de Platxèria va donar per acabada una vetllada que per mi marca el principi de l’etapa de consolidació d’un cantant que promet moltes alegries.
