Dimecres 29 de maig, el Petit Palau va acollir un concert extraordinari que contraposava les estètiques dels dos compositors convidats al Palau de la Música Catalana, Philip Glass, que vam tenir el dia 21 a la sala de concerts, i Josep Maria Guix, que va evidenciar la seva poètica evocativa i la seva tècnica plena subtileses.

Aquesta va ser la gran nit de Josep Maria Guix, del qual s’han anat interpretant diverses obres aquesta temporada al Palau, però sense estar incloses en un cicle propi, com ha passat amb Glass, el minimalista mediàtic que ha despertat passions entre els Barcelonins -no sabem si perquè és cool ser-ne fan o perquè realment hi troben el gust a les “estructures repetitives”. El cas és que la veu de Guix va emergir, dimecres, amb prominència acompanyada d’un programa molt ben estructurat i en el qual es palpava la seva evolució com a artista a la cerca de la ressonància, la poesia sonora, la contemplació i el silenci expressiu que es dividia en dues parts, una dedicada al piano i l’altra a la natura.
 
Enmig, un interludi de dues obres de Philip Glass, una per a violoncel, Orbit, amb una successió de notes que evoquen -potser massa- l’original, Bach i les seves suites. La interpretació d’Erica Wise va ser suggerent i ens feia imaginar el ballarí que acostuma a acompanyar aquesta peça amb un so compacte i rodó i afinació precisa -tot i que algunes dobles notes es van escapar. La segona obra és un quartet de corda de música programàtica basada en una de les tres parts de la banda sonora de Mishima, que és la respectiva als flash-backs de la pel.lícula, un dels tres plans narratius ideats per Paul Schrader. Si bé l’obra pianística de Glass ens va despertar certa extaticitat -potser per la magnífica interpretació de Víkingur Ólafsson-, la seva obra vocal o cambrística no deixa d’evidenciar que, de vegades, Weniger ist mehr i que la mera contemplació del material embolcallador que sempre és el mateix però alhora diferent no és suficient per remoure profundament les emocions.
 
El concert començà amb tres peces per a piano que dibuixen molt bé l’evolució de Guix, amb recursos cada cop més depurats. La interpretació per part de Jordi Masó va ser molt acurada i una expressivitat continguda, com ho demana la partitura. On reflection fa honor al seu títol, una meditació sonora amb pinzellades impressionistes que s’aconsegueixen, en part, amb el pedal lliure durant tota l’obra -recurs que posteriorment es dosifica-, que assoleix una bellesa no buscada amb una nota insistent reverberant. Tot està despullat d’artifici, és matèria immaterial pura en una obra on la funció fa la forma, seguint les idees de Loos i la Bauhaus si ens permetem l’analogia amb l’arquitectura. Drizzle Draft és un esbós de la contemplació de la pluja que treballa amb els pols greu i agut i amb una part central amb un trino difuminat que es troba entre el que és i el que no és. I Watermark està basada en un assaig de Joseph Brodsky sobre Venècia on l’aigua inunda les nostres percepcions. Al contrari del que podríem pensar, en un discurs fluït i continu, l’evocació a l’aigua Guix l’assoleix amb la juxtaposició d’elements. Potser l’obra més matèrica de les tres i, per tant, menys poètica, però que també respon a aquesta idea de l’arquitectura sonora com a base de la composició.
 
La segona part parlava clarament de la natura, amb l’estrena de Jardín seco, que ja s’havia enregistrat amb Neu Records, una obra d’extrema dificultat on els músics estan disposats al voltant de l’audiència, com un acusmònium vivent. D’aquesta manera el so s’espacialitzava, especialment perquè les famílies d’instruments estaven barrejades, un cop més amb analogies a l’arquitectura. Unes subtils pinzellades del piano iniciaven el que vol ser la impressió de l’autor en veure l’obra de Fernando Zobel i uns haikus japonesos. El so que es desprenia era molt ric, ple de colors que poc a poc van anar dibuixant una melodia acompanyada de dinàmiques suaus. L’escriptura és molt exigent i imaginativa, i les tècniques expandides es feien molt paleses, amb el so de l’aire, la corda fregant el pont i amb un paper molt rellevant sonorament i simbòlica de la percussió. No passa res, i hi passa de tot en un jardí ple d’ocells i les fulles, en teoria “seques”, però en cap cas és una obra marcada per la sobrietat, sinó que, fins i tot, hi ha certa voluptuositat.
 
El concert es cloïa amb Vent del capvespre, un conjunt de peces sonores a partir de haikus i visió d’antics gravats. El mestre de bcn216, Francesc Prat, anava alternant la direcció amb el recitat amb molta destresa i personalitat. L’atmosfera que creà l’ensemble era tendra i dúctil, evitant la duresa, com si els instruments fossin de cotó. La sensualitat es va apoderar de l’escenari amb un paper, novament important, de la percussió. Tot s’acabava amb un lament amb uns greus mantinguts que reverberaven com un batec. Pura vida de poeta.  

Fotos: Philip Glass, Josep Maria Guix (Ester Roig).

---

---