El dia 2 de novembre L’Auditori de Barcelona ens oferí un concert protagonitzat pel piano de Hannes Minnar i l’OBC dirigida per Jan Willem de Vriend, que ens oferiren obres de Clara Schumann, Mozart i Mendelssohn.
.png)
El concert que
L’Auditori de Barcelona acollí la passada setmana fou certament agredolç per aquelles persones que esperàvem amb una certa alegria el fet d’escoltar una peça de
Clara Wieck Schumann en directe i interpretada per una orquestra de nivell.
Potser alguns lectors es sorprendran en llegir que hi ha persones que realment esperin escoltar personatges musicals com Clara Wieck Schumann; doncs si, n’hi ha que desitgem escoltar la música d’autores i autors apartats de la historiografia musical tradicional, de les classes magistrals d’història de la música dels conservatoris i les universitats. La llàstima és que, deixant de banda que el nom de l’autora no era visible en cap cartell, anunci o xarxa social on s’anunciés breument el concert, a excepció evidentment del programa, el solista que hauria d’interpretar l’obra de l’autora ho féu d’una manera que de ben segur no animà a ningú a escoltar-la un cop a casa.
L’intèrpret en qüestió fou el pianista holandès
Hannes Minnar, que es col·locà davant del piano per a interpretar la inacabada
Konzertsatz in Fa menor, escrita l’any 1847 per Clara Wieck Schumann i orquestrada l’any 1994 pel musicòleg Jozef de Beenhouweer. La peça fou interpretada vagament, sense la intensitat pròpia del Romanticisme, deixant massa espai per a la imaginació i fent entendre que aquella peça era tan sols l’escalfament ràpid i mal assajat per al concert de Mozart que l’hauria de seguir.
Un cop acabada, els aplaudiments no es feren esperar, tot i la falta evident de qualitat interpretativa, i començaren a sonar les primeres notes del
Concert per a piano i orquestra núm. 21 en Do major, KV 467, de
Wolfgang Amadeus Mozart. Es féu més que evident que les hores d’assaig compartit amb l’orquestra foren íntegrament dedicades a la peça que havia de protagonitzar la primera part del programa. El concert de Mozart fou esplèndid, sobretot pel que fa a l’orquestra, que fou dirigida magistralment pel director, també holandès,
Jan Willem de Vriend; el solista en canvi, tot i haver recuperat l’esperit i la concentració, semblà no tenir-les totes i quedà molt alienat de l’orquestra, amb la que no acabà de trobar-se del tot. Un cop acabat el famosíssim concert de Mozart, Minaar ens complagué amb una propina musical fantàstica, el
Liebeslied de Schumann, que semblà fer les paus amb la sala.
La segona part del concert fou protagonitzada per
Felix Mendelssohn i la seva
Simfonia núm 3 en La menor, op. 56, ‘Escocesa'. L’orquestra, ampliada per aquesta segona part, emprengué la marxa amb potència i amb energia renovada, fent sonar la partitura de Mendelssohn amb un gran treball de dinàmiques que semblava emanar de les gesticulacions histriòniques De Vriend, que féu una gran feina amb el timbre tan especial i, perquè no dir-ho, poc agradable de L’Auditori.
Fou d’aquesta manera que la vetllada a L’Auditori quedà marcada per una primera part ben fluixa en l’àmbit qualitatiu i una segona part que féu recuperar la il·lusió a totes aquelles que havíem quedat decebudes per les mancances de l’inici.
Fotos: De Vriend i Minaar; Clara Wieck Schumann.
