El Festival Bachcelona ja és un esdeveniment consolidat en l’estiu barceloní. En la seva setena edició, els concerts han tingut lloc en diversos recintes de la ciutat, la majoria edificis modernistes: el Palau de la Música, l’Hospital de Sant Pau o la Casa Milà. El concert inaugural, celebrat al Petit Palau, va anar a càrrec del Bachcelona Consort i el Cor BZM, amb solistes vocals provinents de la Beca Bach. El programa, original com sempre, va acarar els dos grans titans del barroc, Bach i Händel, a través del fil del mite d’Hèrcules.

Les dues obres que integraven el programa eren la cantata profana La tria d’Hèrcules, BWV 213, de Bach, i extractes del drama musical Hèrcules, HWV 60, de Händel. Si l’any passat Bachcelona ens va fer sentir les cantates menors de les quals Bach havia posat àries i cors per bastir les grans obres com les passions i oratoris, enguany hem pogut copsar com La tria d’Hèrcules va ser la pedrera per a l’Oratori de Nadal. Bach va reciclar la totalitat d’aquesta cantata profana, les quatre àries, el duo i el cor inicial i ho va convertir en material per a una obra major. Estrenada el 1733, La tria d’Hèrcules compta amb llibret de Picander, col·laborador habitual de Bach, per a qui també va fer els llibrets de la Cantata del cafè, la Passió segons sant Mateu i el mateix Oratori de Nadal.

Els intèrprets van ser el Bachcelona Consort, liderat pel concertino Shunske Sato i dirigit per Václav Luks, el cor BZM i els solistes vocals Angela Hicks, Daniel Folqué, Martí Doñate i Ben Kazez. El nivell dels quatre va ser desigual. Qui més va destacar va ser el contratenor Daniel Folqué, que va exhibir una veu dolça i una línia vocal molt depurada i elegant. L’ària de l’eco, plena de frases llargues, la va abordar amb suavitat i delicadesa, i una capacitat respiratòria envejable. L’altre solista a destacar va ser el tenor Martí Doñate, un cantant que apunta maneres, amb una projecció òptima i unes agilitats molt precises.

Ben Kazez, malgrat abordar àries de baix, clarament no té aquest timbre de veu, sinó més aviat el d’un baríton poc profund. És un cantant correcte, però que va cantar forçat, en una tessitura que no li esqueia. La menys brillant dels quatre va ser la soprano Angela Hicks, amb una veu gairebé blanca, sense projecció i sense harmònics, plana, d’acord amb el seu físic adolescent. La manca absoluta de vibració no li va permetre infondre caràcter a les àries de Iole, en l’Hèrcules händelià.

El cor BZM ens va delectar un any més amb una interpretació més que correcta, d’acord amb el Bachcelona Consort. L’orquestra, amb instruments originals, va respondre amb gran solvència a les directrius precises de Václav Luks, que va separar amb claredat els estils de Bach i de Händel, en dues obres “rares” en la producció de tots dos: la producció bachiana de cantates profanes és poc prominent —en comparació amb el nombre ingent de cantates religioses—, i l’Hèrcules händelià, escrit en anglès, data de 1744, quan el compositor ja feia anys que havia abandonat l’òpera —en italià— i s’havia centrat en la composició d’oratoris —religiosos per definició, i en llengua anglesa. Gràcies un any més al Festival Bachcelona per fer-nos arribar les obres menys freqüents del compositor d’Eisenach en unes interpretacions fantàstiques.

Foto: Shunske Sato.
 

---

---