Aquest dimarts 27 de novembre ha tingut lloc la cloenda del cicle-concurs El Primer Palau amb un eclèctic recital de la soprano guanyadora de la darrera edició, Mercedes Gancedo, acompanyada de la seva fidel pianista Beatriz Miralles. La vetllada va començar solemne amb el lliurament de premis a Joan Seguí Mercadal (Primer Premi), el Trío Ramales, Bernat Prat i el Duo Vallès-Vera. Aquí en podeu consultar els detalls.

No, tranquils. Mercedes Gancedo no odia la música, però té una personalitat escènica tan ponderosa que, si s’ho proposa, ens ho podríem arribar a creure. Aquesta amant del cant i la paraula, que va començar a despuntar als 13 anys, s’ha forjat una carrera sòlida, “a foc lent”, subscrivint mots de Toni Colomer i la pròpia artista. “Pot semblar que tot va molt ràpid, des de fora, però jo controlo els tempos, i no vull córrer”, afirmava l’altre dia en una entrevista que podeu consultar aquí. Potser no vol córrer, però la seva trajectòria s’està disparant. Ja ha actuat als principals festivals i sales de concerts de Catalunya i la seva versatilitat la fa excel.lir tant en el terreny operístic (Amics de l’Òpera de Sabadell, Gran Teatre del Liceu) com en el liederístic (Schubertíada de Vilabertran, LIFE Victoria, Palau de la Música, L’Auditori). El recital d’El Primer Palau 2017 va ser una bona mostra d’aquesta darrera vessant, com ho va tornar a ser dimarts, oferint uns plats exquisits que combinen sabors que viatgen per diferents països d’occident i d’orient. Mélodie, lieder, cançó catalana, japonesa i sons del jueu novaiorquès més celebrat enguany, en un recital que tingué una primera part més convencional per tornar-se hilarant a la segona. Podem ben dir que Mercedes Gancedo i Beatriz Miralles no tenen vergonya.
 
La veu jove però sòlida de Gancedo va fer aflorar mil matisos al llarg de la vetllada, essent especialment bella en els greus, solvent en el centre i brillant en els aguts, sense caure en les estridències ni els vibrats gratuïts. Sempre amb una projecció estimable, afinació excel.lent, dicció clara i precisa i un domini insultant dels reguladors, la seva interpretació ens va fer passar per estadis de melangia, alegria, tristesa, bon humor, sensualitat, sorpresa i atordiment. La soprano argentina va encarnar les peces que cantava, des d’un Fauré subtil i de línia impol.luta (Le secret), un Debussy embolcallador però, alhora, d’una claredat exquisida, amb un piano molt impressionista (Beau soir i C’est l’extase), un meravellosament delicat Yoshinao Nakada (Sakura Yokocyo) -intel.ligent picada d’ullet als patrocinadors, Mitsubishi Electric- passant per un dens i espiritual Richard Strauss (Allerseeelen i Zueignung), d’harmonies plenes i línia vocal més demandant quant a volum, o la intimitat de Schumann (Sehnsucht) i tots els colors i textures d’Hugo Wolf (Kennst du das land wo die Zitronen blühn), fins arribar a unes desinhibides Cinco canciones negras, de Xavier Montsalvatge, plenes de caràcter, sensualitat i desimboltura, amb meravelloses inflexions vocals.
 
La segona part estava dedicada íntegrament a Leonard Bernstein, compositor que Gancedo i Miralles coneixen molt bé, en part, gràcies al seu disc Cooking America!. Va sorprendre que, per una segona part de 15 minuts, hi hagués pausa, però tot té un per què: les dues artistes van aparèixer a l’escenari disfressades, una de nina i l’altra de ballarina, per posar-se en el paper de Barbara d’I hate music!, un divertit cicle de cançons per a nens del qual en van interpretar quatre. Bernstein el va escriure per a Edys Merril, una artista i companya de pis del anys 40’ que estava cansada del coaching que el compositor oferia a cantants de tota condició, exclamant constantment: “Odio la música!”. La interpretació de Gancedo va ser irònica, divertida, sense caure en la caricatura i amb molta personalitat. Per tancar, les artistes van escollir les quatre receptes per a veu i piano de La bonne cuisine, interpretades, contra tot pronòstic, en anglès. Aquest llibre culinari d’Emile Dumont musicat i amb textos versionats per Leonard Bernstein va ser l’ingredient perfecte per acabar d’assaborir un segon plat ple de màgia. Abans de marxar, però, les postres: una preciosa interpretació de La canción del árbol del olvido.  
 
Cal fer notar, tanmateix, que el públic que hi havia al Palau ahir al vespre semblava no conèixer del tot les normes no escrites del lied: es va aplaudir a totes i cadascuna de les intervencions de Gancedo i Miralles, i això va fer trontollar el tempo del concert, concebut amb crescendi i decrescendi de tensió, sense que es poguessin donar amb naturalitat. No només s’aplaudia entre autors, sinó enmig d’un cicle. El silenci necessari per pair les notes i entrar en aquell estat màgic entre el somni i la vigília va quedar fraccionat – aconsellaria que es posés alguna anotació al programa de mà. Tot i així, el més important de tot, més enllà d’aquestres consideracions metamusicals, dels judicis tècnics i les impressions estètiques és que a l’escenari, ahir al vespre, hi havia talent, entusiasme, alegria, honestedat i voluntat de Bellesa, en el sentit ètic del terme. Esperem que les bones vibracions que ens van quedar li serveixin a la soprano argentina arrelada a Catalunya per continuar la seva ascendent carrera cap a l’èxit o, encara millor, cap a la felicitat i l’autorealització.


Fotos: Mercedes Gancedo i Beatriz Miralles. Jordi Maddaleno

---

---