El cant del cigne de Schubert és un llegat. Un grapat de cançons que el compositor va deixar escrites i pendents d’editar quan el va trobar la mort, de manera prematura, amb 30 anys. A títol pòstum, el seu editor les va agrupar en el que, incorrectament, es considera el darrer cicle liederístic de l’autor. A diferència dels dos anteriors, La bella Molinera i Viatge d’hivern, obres tancades en elles mateixes, no hi ha a El cant del cigne un fil argumental, però sí un element cohesionador. I aquest és el sentiment de pèrdua. Amb aquestes cançons, el baríton Matthias Goerne i el pianista Leif Ove Andsnes tancaran una sèrie de tres recitals al Palau de la Música que cap afeccionat a la música es pot perdre.

  Compra d’entrades

Schubert va escriure aquestes quinze cançons, les últimes per a veu i piano, els darrers mesos de la seva vida, quan l'inevitable final era evident, i no va arribar a veure-les publicades. A causa del seu caràcter pòstum, i a diferència dels altres dos cicles, no hi ha un ordre establert de les cançons, més enllà del que va definir l'editor, ni tampoc unitat pel que fa a la font dels poemes. A manera sintètica, podríem dir que, a diferència de La bella molinera i Viatge d'hivern, que es basen en col·leccions de poemes de Müller, Schwanengesang s'estructura en dos blocs centrats en dos poetes diferents, Ludwig Rellstab i Heinrich Heine, que molt probablement el compositor hauria publicat en dos reculls diferents, amb l'afegitó de Die Taubenpost, de Johan Gabriel Seidl.

Les cançons a partir de poemes de Rellstab, segons l'ordre establert per l'editor Tobias Haslinger, autor també de l'efectista títol de la col·lecció, ocupen la primera part i tenen un caràcter més líric i nostàlgic, com la celebèrrima Ständchen i, en algun cas, amb un alè romàntic, especialment en el tractament de l'acompanyament pianístic, que remet a l'estil de Robert Schumann, el gran successor. Segons sembla, Schubert va trobar aquests poemes entre els papers pòstums de Beethoven, a qui el mateix poeta els va entregar en mà, poc abans de la mort del geni de Bonn. No hi ha dubte que per a un devot de Beethoven, com era Schubert, aquest fet tenia un component simbòlic i emocional considerable.

En canvi, els textos de Heine ofereixen al compositor la possibilitat de desenvolupar el seu estil cap a formes més àmplies i complexes, gairebé prewagnerianes, amb exemples d'una expressivitat estremidora i al·lucinada, com Die Stadt o, sobretot, la corprenedora Der Döppleganger, que mostra el camí que hauria pogut emprendre l'estil de Schubert en la seva maduresa. Finalment, l’esmentada Die Taubenpost, a partir de Seidl, suposa un problema pel que fa a la seva integració en el cicle i genera debats pel que fa al seu lloc dins del cicle. Per aquest motiu, tradicionalment, s'interpreta com a final. Però Matthias Goerne, amb el seu rigor artístic i filològic habitual, va més enllà i l'interpreta habitualment com a propina final. L'ímpetu rítmic d'aquesta cançó i la sorprenent vitalitat juvenil de la peça, fa dubtar, per moments, que Schubert fos conscient de ser a un pas de la mort.

Aquest rigor que esmentàvem ha conduït la carrera musical de Matthias Goerne per viaranys poc habituals en la indústria musical actual. Poc interessat per l'òpera i el seu entorn, sovint incontrolable, i obsessionat per un control artístic absolut de la seva carrera, ha reduït la seva aparició a les grans sales operístiques a uns pocs rols, seleccionats curosament, com Papageno, Wozzeck, Wolfram, Kurwenal, Marke, Wotan, Lear i poca cosa més, i ha decidit centrar la seva carrera en un gènere tan rigorós, exigent i minoritari com el Lied.
Cal dir que ha tingut la millor escola possible. Uns pares abocats a la literatura i professors tan excepcionals com Hans-Joachim Beyer, el seu gran mentor, i llegendes com Elizabeth Schwarzkopf o Dietrich Fischer-Dieskau, aquest últim una ombra gegantina que Goerne, a diferència de molts altres, ha estat capaç d'integrar des d'una perspectiva crítica per cercar i trobar vies expressives pròpies i ben diverses.

Compra d'entrades
Foto: Schubert, Matthias Goerne & Leif Ove Andsnes

---

---