Notice: Function _load_textdomain_just_in_time was called incorrectly. Translation loading for the acf domain was triggered too early. This is usually an indicator for some code in the plugin or theme running too early. Translations should be loaded at the init action or later. Please see Debugging in WordPress for more information. (This message was added in version 6.7.0.) in /home1/arinfoco/public_html/website_49f85b7b/wp-includes/functions.php on line 6131

WordPress database error: [Table 'arinfoco_barcelonaclassica_wordpress.wp_ppress_plans' doesn't exist]
SELECT COUNT(id) FROM wp_ppress_plans WHERE status = 'true'

Error a la base de dades del WordPress: [Table 'arinfoco_barcelonaclassica_wordpress.wp_ppress_meta_data' doesn't exist]
SELECT * FROM wp_ppress_meta_data WHERE meta_key = 'content_restrict_data'

III. Schwanengesang – Barcelona Classica
Critica

III. Schwanengesang

28-02-2019

El cant del cigne de Schubert és un llegat. Un grapat de cançons que el compositor va deixar escrites i pendents d’editar quan el va trobar la mort, de manera prematura, amb 30 anys. A títol pòstum, el seu editor les va agrupar en el que, incorrectament, es considera el darrer cicle liederístic de l’autor. A diferència dels dos anteriors, La bella Molinera i Viatge d’hivern, obres tancades en elles mateixes, no hi ha a El cant del cigne un fil argumental, però sí un element cohesionador. I aquest és el sentiment de pèrdua. Amb aquestes cançons, el baríton Matthias Goerne i el pianista Leif Ove Andsnes tancaran una sèrie de tres recitals al Palau de la Música que cap afeccionat a la música es pot perdre.

  Compra d’entrades

Schubert va escriure aquestes quinze cançons, les últimes per a veu i piano, els darrers mesos de la seva vida, quan l'inevitable final era evident, i no va arribar a veure-les publicades. A causa del seu caràcter pòstum, i a diferència dels altres dos cicles, no hi ha un ordre establert de les cançons, més enllà del que va definir l'editor, ni tampoc unitat pel que fa a la font dels poemes. A manera sintètica, podríem dir que, a diferència de La bella molinera i Viatge d'hivern, que es basen en col·leccions de poemes de Müller, Schwanengesang s'estructura en dos blocs centrats en dos poetes diferents, Ludwig Rellstab i Heinrich Heine, que molt probablement el compositor hauria publicat en dos reculls diferents, amb l'afegitó de Die Taubenpost, de Johan Gabriel Seidl.

Les cançons a partir de poemes de Rellstab, segons l'ordre establert per l'editor Tobias Haslinger, autor també de l'efectista títol de la col·lecció, ocupen la primera part i tenen un caràcter més líric i nostàlgic, com la celebèrrima Ständchen i, en algun cas, amb un alè romàntic, especialment en el tractament de l'acompanyament pianístic, que remet a l'estil de Robert Schumann, el gran successor. Segons sembla, Schubert va trobar aquests poemes entre els papers pòstums de Beethoven, a qui el mateix poeta els va entregar en mà, poc abans de la mort del geni de Bonn. No hi ha dubte que per a un devot de Beethoven, com era Schubert, aquest fet tenia un component simbòlic i emocional considerable.

En canvi, els textos de Heine ofereixen al compositor la possibilitat de desenvolupar el seu estil cap a formes més àmplies i complexes, gairebé prewagnerianes, amb exemples d'una expressivitat estremidora i al·lucinada, com Die Stadt o, sobretot, la corprenedora Der Döppleganger, que mostra el camí que hauria pogut emprendre l'estil de Schubert en la seva maduresa. Finalment, l’esmentada Die Taubenpost, a partir de Seidl, suposa un problema pel que fa a la seva integració en el cicle i genera debats pel que fa al seu lloc dins del cicle. Per aquest motiu, tradicionalment, s'interpreta com a final. Però Matthias Goerne, amb el seu rigor artístic i filològic habitual, va més enllà i l'interpreta habitualment com a propina final. L'ímpetu rítmic d'aquesta cançó i la sorprenent vitalitat juvenil de la peça, fa dubtar, per moments, que Schubert fos conscient de ser a un pas de la mort.

Aquest rigor que esmentàvem ha conduït la carrera musical de Matthias Goerne per viaranys poc habituals en la indústria musical actual. Poc interessat per l'òpera i el seu entorn, sovint incontrolable, i obsessionat per un control artístic absolut de la seva carrera, ha reduït la seva aparició a les grans sales operístiques a uns pocs rols, seleccionats curosament, com Papageno, Wozzeck, Wolfram, Kurwenal, Marke, Wotan, Lear i poca cosa més, i ha decidit centrar la seva carrera en un gènere tan rigorós, exigent i minoritari com el Lied.
Cal dir que ha tingut la millor escola possible. Uns pares abocats a la literatura i professors tan excepcionals com Hans-Joachim Beyer, el seu gran mentor, i llegendes com Elizabeth Schwarzkopf o Dietrich Fischer-Dieskau, aquest últim una ombra gegantina que Goerne, a diferència de molts altres, ha estat capaç d'integrar des d'una perspectiva crítica per cercar i trobar vies expressives pròpies i ben diverses.

Compra d'entrades
Foto: Schubert, Matthias Goerne & Leif Ove Andsnes
Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *